Si no hi ha res de nou, l'Alguer arribarà entre finals de desembre i principis de gener. En Peret, en canvi fa dies que va marxar. Tots dos són entre nosaltres, entre els seus, però cap dels dos hi és ben bé del tot: l'un encara ha de néixer, l'altre ha anat marxant sense acomiadar-se, sense adonar-se'n. S'hauran creuat, però no es podran conèixer, encara que els posem l'un davant de l'altre.
S'haguessin estimat molt, n'estic convençut. Un besnét s'estima per raons òbvies. Si t'estimes un nét, imagina't un besnét. I si l'Alguer tingués temps s'estimaria el seu besavi, que de ben segur se'l faria seu, com ja va començar a fer amb el seu nét fa uns trenta anys.
Aleshores, però, ell era més jove i l'Alzheimer no existia. No existia en ell, però no existia enlloc. La malaltia estel·lar des de mitjans dels vuitanta era la SIDA. Ni quan en Reagan va dir que la patia en vam fer gaire cas, quedava massa lluny tot plegat. Hauríem d'esperar al tombant de segle i de mil·lenni per prendre'n consciència, per començar a témer aquesta malaltia tan desconeguda, tan estranya.
L'Alzheimer és potser una de les pitjors coses que li poden passar a un ésser humà a ulls de la resta. Justament perquè deshumanitza a qui la pateix, és un corc que el destrueix com a persona i el converteix en una caricatura del que havia estat. Li deconstrueix la dignitat, la personalitat, li infantitlitza el caràcter i el submergeix en una regressió incomprensible i terrible per als qui l'envolten. L'Alzheimer rebobina l'aprenentatge adquirit, els fonaments sobre els quals ens construïm com a éssers humans, que ens fan possible la sociabilitat, la conversa, les normes elementals de conducta.
Per això, l'Alguer i en Peret no es podran conèixer. Quan un encara no ha pogut començar a aprendre, l'altre ja fa temps que està esborrant tot el que té emmagatzemat. Ara ja és irreversible i de poc ens serveix lamentar-nos que el neuròleg que el va tractar fos un inepte que podia haver fet el procés més llarg. Si no hagués estat per aquest inútil, probablement encara s'haguessin conegut, ni que fos fugaçment. Potser en Peret hagués pogut bressar l'Alguer, asseure-se'l al costat, a la butaca; potser hagués pogut passejar amb ell i ensenyar-li la Torre d'en Malla des de Cal Jardiner, o portar-lo a la plaça, o portar-lo al parc per dir-li que allà hi havia la fàbrica i que uns altres escamotejadors de memòria l'havien fet enderrocar de forma roïna, i ensenyar-li el carrer Antoni Feliu, i el carrer de dalt, i el carrer de baix, i dir-li on vivien els de can Pep,... Però això no podrà ser. L'Alguer ni tan sols el coneixerà a Parets, l'haurà d'anar a veure en un altre poble, perquè el seu té gairebé vint mil habitants, però no té centre de dia.
Si no hi ha res de nou, l'Alguer arribarà entre finals de desembre i principis de gener. En Peret, en canvi fa dies que va marxar. S'hauran creuat, però no es podran conèixer, encara que els posem l'un davant de l'altre.
