divendres, 4 de maig de 2018

Blancs i negres


Un dels aspectes que denota, al meu entendre, la sensació de desorientació actual del moviment independentista en el seu conjunt (és a dir, la manca d'objectius estratègics clars a curt i mitjà termini) és l'existència d'un escenari en el qual les diferents propostes que hi ha al damunt de la taula per a establir nous fulls de ruta són defensades com si les altres fossin excloents. I no només això, sinó que els "traïdors" que volen per un cantó i els "hiperventilats" que salten per l'altre sembla que ajuden a i constaten una mena d'escissió entre blocs irreconciliables. La unitat d'acció sembla esberlada i políticament, veient les posicions dels partits i el correlat en algunes entitats socials, tot plegat fa més pinta d'ensulsiada (i ja ens trobarem) que no pas d'assumpció d'errors (n'hi ha hagut per donar i per vendre) i de rearmament per tornar a la càrrega.
Les demandes que fa l'Adam Majó en aquest article, horitzons convincents, concreció i aprofitant el potencial de mobilització que té, que encara té, el moviment independentista, reinventar-se per ser més efectius i visibles allà on convé, allunyant-nos d'un possible procés de folclorització de 11S que ens retornaria a un estadi previ a 2012, però amb més gent (un perill que plana sobre tot el moviment, per cert). Al mateix temps esbandint-nos la repressió com a únic metrònom del moment i, reconeixent, com ho fa implícitament l'Adam, que hi ha molt recorregut per endavant encara i que les eleccions municipals del 2019 són una fita amb un potencial i una importància cabdal (subscric, perquè justament jo mateix ho he fet en d'altres llocs, la reivindicació del model Badalona i Sabadell com a desitjables).
Però, esclar, per a definir el disseny d'aquests horitzons s'haurien de clarificar els camins que ens hi menen. Alguns són allà on eren, reclamant unilateralitat per fidelitat al Primer d'Octubre, recordant que no es pot obviar aquell dia i tot el que significa, però justament amb una actitud que el que sembla obviar és tot el que va passar després així com algunes lectures necessàries d'aquell dia mateix. D'altres ofereixen fugides endavant o curtterminismes tant enlluernadors que costa veure si hi ha res més enllà (em refereixo, sí, a què no sé què ofereix JxCat, més enllà de la figura de Puigdemont).
Per altra banda hi ha aquest gir d'ERC que sí que sembla haver fet aquestes lectures, que sembla intentar atacar algunes de les febleses pròpies i alguns errors comesos. Ara bé, a banda de l'estupefacció general (i natural) causada, l'honorabilitat d'aquest parer sembla barrejar-se amb d'altres coses que, en el millor dels casos sembla tenyir-ho tot d'una ingenuïtat galopant. Per dir-ho amb un exemple concret, si en l'independentisme hi va haver enganys fins al Primer d'Octubre (estructures d'estat sense desenvolupar, per dir-ne un), si n'hi va haver després (ara proclamo, ara no proclamo, com si estigués tot premeditat), i n'hi va continuar havent una mica més enllà (en Puigdemont tornarà i serà President), hauríem d'evitar seguir enredant el personal a aquestes alçades. És molt difícil de creure que un Estat que obliga la dirigència independentista a fer-se enrere en una proclamació d'independència perquè amenaça amb sang als carrers (fet servir com a excusa de mal pagador, per molt creïble que sigui), que evita la constitució d'un Govern bloquejant els candidats que no li agraden, retirarà mansament, com un xaiet manyac, l'ignominiós 155 que habitem (i que vam acatar ipso facto) quan finalment tinguem un executiu (allò del Govern efectiu, per entendre'ns). Potser ens passem. També és comprensible l'impacte emocional de tenir companys, amics, parents, a la presó per venjança, perquè sí, perquè l'Estat és així, però això no ha de determinar l'estratègia política, ni les decisions entorn l'elecció o no d'un govern, i encara menys arrossegar la resta del moviment.
Per això vull creure que hi ha solucions que estan enmig de totes aquestes postures, que poden beure del millor totes elles, perquè, al mateix temps, ja he dit que no crec que s'hagin d'excloure necessàriament del tot.

 
Potser hauríem de començar per definir-nos clarament davant el que va significar el Primer d'Octubre, i si allò en aquelles circumstàncies i amb el resultat que en va sortir, era prou per a proclamar la República. I jo, personalment, crec que no. És prou per marcar un punt de no retorn, ha servit per internacionalitzar el conflicte polític, per certificar que tenim el dret a l'autodeterminació, per mostrar a ulls del món la deficiència democràtica estructural espanyola. No hi va haver normalitat, no n'hi ha ara, ni n'hi pot haver quan prop de la meitat del poble català vol deixar de ser administrativament espanyol (perquè mentalment i emocionalment ja ho ha deixat de ser), però un 47, un 49 o un pretès >50% que no hem pogut constatar enlloc no representen prou força per derrotar l'Estat. Representen un problema monumental que, segons com, a la llarga pot ser irresoluble (i per sort nostra sembla que l'Estat és qui més treballa per tal que sigui així). 
No es tracta de brandar oblits ni penediments i crec que la unilateralitat s'ha mostrat necessària i útil en determinats contextos: el camí cap al Primer d'Octubre, el fet de posar al damunt la taula les vergonyes antidemocràtiques de l'Estat. La unilateralitat va ser, fins llavors, necessària. Posteriorment no era ni tan sols desitjable. Per què? Perquè no hi havia prou força per poder-la sostenir i la valentia que va mancar va ser admetre-ho.
De la mateixa manera, encara em faig creus que no es vegi que el percentatge de població declaradament favorable a la independència no és suficient per a proclamar-la. Que l'Estat espanyol hagués actuat d'una forma semblant o igual si enlloc d'un 47-48% en fóssim, posem per cas, un 75%? Segurament. Però aquesta no és la qüestió, o almenys, i per a mi, no la més important. El contingent suficient de gent favorable a la independència és aquell que, per començar, la legitima internament com a opció "vencedora" o "definitiva". Si féssim demagògia, atès que els percentatges no semblen tan importants, podríem haver declarat la independència molt abans, sense haver hagut d'esperar al referèndum, només servint-nos de majories parlamentàries ben legals. En tot cas, caldria aclarir què suposaria això d'"implementar la República" (com si t'instal·lessis un antivirus) o "desplegar la República" (com un hule): quines conseqüències tindria la seva defensa inicial (i fins quan s'hauria de resistir en aquestes condicions) amb el suport d'un majoria incerta, cap suport internacional i l'Estat i tota la seva potència declaradament en contra. També en aquest cas i en aquestes postures caldria més sinceritat i no limitar-se a dir el que la gent voldria sentir.
Per això convindria assumir la necessitat d'ampliar la majoria i assajar-ho en la resposta antirepressiva, en les mobilitzacions al carrer i en la cita electoral de l'any que ve. Tractant-nos, tots plegats, com a adults. Perquè encara que no ens agradi, la República trigarà una mica i la repressió de l'Estat seguirà una bona temporada, i per això calen totes les eines a l'abast (fins i tot tenir Govern) i els insults ben lluny per acarar-s'hi i seguir intentant canviar el context que hem vingut a esmenar.