És difícil resistir-se a intervenir en aquesta mena de debat públic generat després de l'emissió del documental "Ciutat Morta" per C33 aquest dissabte passat. El terratrèmol polític i social que ha generat deu tenir pocs precedents al nostre país i, perdó per l'exemple, sembla que això hagi d'acabar en una mena d'afer Dreyfuss dels nostres dies. Sigui com sigui, tant de bo la sacsejada no s'aturi i amb la claveguera a la vista de tothom, es pugui estirar ben fort de la manta.
El cas és que el coneixement dels fets del 4F i el seu recorregut fins a dia d'avui ha posat en coneixement del gran públic (i va ser molt gran: prop de 600.000 espectadors en dissabte per a un documental al 33) no només l'existència, sinó la naturalesa del clavegueram del sistema. Com si haguessin tirat a la cara de la gent, incrèdula, un drap brut del qual se n'intuïa l'existència però mai s'havia volgut certificar del tot; un menú que ens sona vagament però que sabem que ens serà massa difícil de digerir. Malgrat que la condició humana està empesa cap a la necessitat de saber, hi ha vegades que el paisatge quotidià ens empeny a haver de comprendre allò que sembla incomprensible, com deia el filòsof Xavier Antich en aquest article, i tal vegada tendim, al mateix temps, a triar el camí confortable que ens permet, justament, el contrari: no (haver de) saber.
En bona mesura, aquest ha estat un dels components essencials del ciment amb què es va construir el règim del 78: l'oblit, el silenci, el mirar cap a una altra banda. "La via que hem construït amb gran esforç per a tots vosaltres és aquesta" i com que el paviment és inestable i els marges són bruts, s'han assegurat que no tombéssim mai el cap. Des del minut u.
"Ciutat Morta" ha vingut per a esventrar tot aquest ordre de coses. Ha trencat el silenci perquè posa en qüestió no només les pràctiques irregulars d'un cos policial: dóna pistes inquietants, greus, que allò irregular és el sistema sencer. Un sistema sencer que s'articula a partir de l'omertà, l'autoindult, el corporativisme i la corrupció i que, per això, no està només circumscrit a la policia: s'escampa, també, entre jutges, polítics i periodistes i compta, per desgràcia, amb la inhibició (pel que sigui) col·lateral d'altres professionals dedicats a servir la ciutadania, com els metges que callen quan, de nit, els arriben joves apallissats acompanyats de policies a urgències.
Una xarxa que s'explicita, també, en el propi recorregut, tortuós, del documental fins a ser emès per TVC: de la negativa inicial (les excuses del director de TV3 en aquestes piulades d'en Calaix Nikov) a l'emissió final pel C33 amb cinc minuts censurats (vegeu-los aquí) i amb la reacció, en alguns casos a la ratlla de la vergonya aliena fruit de la urgència d'un horitzó electoral que s'acosta, de partits i personal polític en actiu o que exercia càrrecs de responsabilitat mentre es van produir els fets (vegeu com Jesús Rodríguez deixava en evidència el vergonyant i pretès càrrec de consciència de l'ecosocialista Ricard Gomà). També en la demanda de 45.000 euros de Víctor Gibanel contra Jesús Rodríguez, periodista de La Directa i guionista del film. O en el replegament hipòcrita dels opinòlegs de guàrdia del país; en aquest cas va ser el tuitaire Mundo Barcino qui ens va demostrar que s'atrapa abans un tertulià que un coix:
D'entrada, tota aquesta gran muntanya que s'amagava rere els creueristes, les ondulacions gaudinianes i els establiments vintage recomanats pel Time Out, és, precisament, tan grossa, que costa justificar-ho per cap banda. No hi ha pomes podrides: és el cistell sencer. No és un cas aïllat: conec gent (molt propera) que quan va veure Operació Garzón contra l'independentisme català (íntegre aquí) va quedar estupefacte, esgarrifada; i indignada, esclar. I encara, el documental dels fets del 92 i els del 4F han acabat per arribar, d'una manera o altra, a un públic ampli (malgrat que la presidenta del Parlament català sigui encara capaç de pixar-se literalment de riure quan li arriba un informe sobre tortures). Però n'hi ha molts d'altres que no, que són silenciats a consciència i que només les honroses excepcions del periodisme en fan esment, però amb una precarietat de difusió de sortida evident, encara que, ara, les anomenades xarxes socials permetin posar en circulació més fàcilment que abans la informació que queda empesa cap als marges. Part del per què, l'explica en Jesús Rodríguez mateix en aquesta entrevista a El Crític.
Són, per exemple, els casos de Juan Andrés Benítez, Yassir El Younoussi, la feina d'una dècada de la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura, el calvari de l'Ester Quintana, i, sobretot, perquè es tracta del cas d'impunitat sense resoldre més antic d'Europa, l'assassinat del jove de l'Hospitalet del Llobregat Pedro Álvarez a mans d'un policia nacional.
I tantes altres coses que injustament em deixo. Perquè en el fons, la paràbola de la ciutat morta ens indica el camí de la putrefacció que ens envolta, ens la refrega per la cara, com deia, i ens interpel·la per a què reaccionem, rescatem la indignitat de l'oblit i ens rescatem en tant que societat, amb l'exigència de justícia i drets humans que, es pressuposava havia de venir garantida d'entrada amb el nou règim que seguiria la dictadura. No n'hi ha prou amb indignar-se (això ho hauríem d'haver après ja fa dies, em penso), sinó que cal enfortir tot allò que garanteix la salut democràtica que pretesament hauríem de posseir: i això són tots els elements de fiscalització dels règims polítics per part de la ciutadania mateixa; si no en som conscients ens podem trobar que demà passat inaugurem un nou país construït amb tot el material defectuós del vell.
El documental Ciutat Morta es pot veure on-line aquí.
Un documental breu sobre Pedro Álvarez aquí.
El cas és que el coneixement dels fets del 4F i el seu recorregut fins a dia d'avui ha posat en coneixement del gran públic (i va ser molt gran: prop de 600.000 espectadors en dissabte per a un documental al 33) no només l'existència, sinó la naturalesa del clavegueram del sistema. Com si haguessin tirat a la cara de la gent, incrèdula, un drap brut del qual se n'intuïa l'existència però mai s'havia volgut certificar del tot; un menú que ens sona vagament però que sabem que ens serà massa difícil de digerir. Malgrat que la condició humana està empesa cap a la necessitat de saber, hi ha vegades que el paisatge quotidià ens empeny a haver de comprendre allò que sembla incomprensible, com deia el filòsof Xavier Antich en aquest article, i tal vegada tendim, al mateix temps, a triar el camí confortable que ens permet, justament, el contrari: no (haver de) saber.
En bona mesura, aquest ha estat un dels components essencials del ciment amb què es va construir el règim del 78: l'oblit, el silenci, el mirar cap a una altra banda. "La via que hem construït amb gran esforç per a tots vosaltres és aquesta" i com que el paviment és inestable i els marges són bruts, s'han assegurat que no tombéssim mai el cap. Des del minut u.
"Ciutat Morta" ha vingut per a esventrar tot aquest ordre de coses. Ha trencat el silenci perquè posa en qüestió no només les pràctiques irregulars d'un cos policial: dóna pistes inquietants, greus, que allò irregular és el sistema sencer. Un sistema sencer que s'articula a partir de l'omertà, l'autoindult, el corporativisme i la corrupció i que, per això, no està només circumscrit a la policia: s'escampa, també, entre jutges, polítics i periodistes i compta, per desgràcia, amb la inhibició (pel que sigui) col·lateral d'altres professionals dedicats a servir la ciutadania, com els metges que callen quan, de nit, els arriben joves apallissats acompanyats de policies a urgències.
Una xarxa que s'explicita, també, en el propi recorregut, tortuós, del documental fins a ser emès per TVC: de la negativa inicial (les excuses del director de TV3 en aquestes piulades d'en Calaix Nikov) a l'emissió final pel C33 amb cinc minuts censurats (vegeu-los aquí) i amb la reacció, en alguns casos a la ratlla de la vergonya aliena fruit de la urgència d'un horitzó electoral que s'acosta, de partits i personal polític en actiu o que exercia càrrecs de responsabilitat mentre es van produir els fets (vegeu com Jesús Rodríguez deixava en evidència el vergonyant i pretès càrrec de consciència de l'ecosocialista Ricard Gomà). També en la demanda de 45.000 euros de Víctor Gibanel contra Jesús Rodríguez, periodista de La Directa i guionista del film. O en el replegament hipòcrita dels opinòlegs de guàrdia del país; en aquest cas va ser el tuitaire Mundo Barcino qui ens va demostrar que s'atrapa abans un tertulià que un coix:
D'entrada, tota aquesta gran muntanya que s'amagava rere els creueristes, les ondulacions gaudinianes i els establiments vintage recomanats pel Time Out, és, precisament, tan grossa, que costa justificar-ho per cap banda. No hi ha pomes podrides: és el cistell sencer. No és un cas aïllat: conec gent (molt propera) que quan va veure Operació Garzón contra l'independentisme català (íntegre aquí) va quedar estupefacte, esgarrifada; i indignada, esclar. I encara, el documental dels fets del 92 i els del 4F han acabat per arribar, d'una manera o altra, a un públic ampli (malgrat que la presidenta del Parlament català sigui encara capaç de pixar-se literalment de riure quan li arriba un informe sobre tortures). Però n'hi ha molts d'altres que no, que són silenciats a consciència i que només les honroses excepcions del periodisme en fan esment, però amb una precarietat de difusió de sortida evident, encara que, ara, les anomenades xarxes socials permetin posar en circulació més fàcilment que abans la informació que queda empesa cap als marges. Part del per què, l'explica en Jesús Rodríguez mateix en aquesta entrevista a El Crític.
Són, per exemple, els casos de Juan Andrés Benítez, Yassir El Younoussi, la feina d'una dècada de la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura, el calvari de l'Ester Quintana, i, sobretot, perquè es tracta del cas d'impunitat sense resoldre més antic d'Europa, l'assassinat del jove de l'Hospitalet del Llobregat Pedro Álvarez a mans d'un policia nacional.
I tantes altres coses que injustament em deixo. Perquè en el fons, la paràbola de la ciutat morta ens indica el camí de la putrefacció que ens envolta, ens la refrega per la cara, com deia, i ens interpel·la per a què reaccionem, rescatem la indignitat de l'oblit i ens rescatem en tant que societat, amb l'exigència de justícia i drets humans que, es pressuposava havia de venir garantida d'entrada amb el nou règim que seguiria la dictadura. No n'hi ha prou amb indignar-se (això ho hauríem d'haver après ja fa dies, em penso), sinó que cal enfortir tot allò que garanteix la salut democràtica que pretesament hauríem de posseir: i això són tots els elements de fiscalització dels règims polítics per part de la ciutadania mateixa; si no en som conscients ens podem trobar que demà passat inaugurem un nou país construït amb tot el material defectuós del vell.
El documental Ciutat Morta es pot veure on-line aquí.
Un documental breu sobre Pedro Álvarez aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada