Malgrat
que els grans esdeveniments històrics i fets de grans transcendència
acostumen a tenir música associada, probablement poques diades deuen
tenir tantes cançons per parlar-ne, recordar-la i mantenir viu el
tremp del seu simbolisme com la del 25 d'abril, i tot gràcies a
efemèrides de signe ben diferent que encara deixen sentir amb força
les seves repercussions a dia d'avui.
Quan
el mal ve d'Almansa o música per recordar la Història.
La
més antiga és la que, justament, ens toca més de ple: el 25
d'abril de 1707 les tropes borbòniques comandades pel duc de Berwick
derrotaven a l'exèrcit austriacista a Almansa (actual província
espanyola d'Albacete).
L'any
1706 havia començat francament malament per als interessos
borbònics: hi havia problemes per als francesos a Itàlia i els
Països Baixos, i Madrid havia caigut en mans dels aliats, amb
l'arxiduc Carles proclamant-s'hi rei de Castella. Però l'alegria a
la casa d'Àustria va durar ben poc i a l'agost, la Villa y corte
retornava a mans de Felip de Borbó, gràcies al decidit suport que
els absolutistes reberen des de terres andaluses i castellanes.
L'exèrcit
aliat va prendre el camí de la retirada en direcció cap al País
Valencià i plantà cara a les forces del Borbó a les portes del
regne... amb el resultat d'una derrota decisiva per al curs de la
guerra i per la sort de la Corona d'Aragó, que va començar a
entendre el negre futur que s'atansava sota la bota d'un rei dement
com Felip V (llegendari també per la seva manca d'higiene,
diguem-ne, descomunal). Com recorda Joaquim Albareda, el bàndol
austriacista es presentava al camp d'Almansa amb certa descoordinació
(fruit de l'heterogeneïtat de les seves tropes), amb problemes
interns pel xoc entre l'arxiduc i Joan Baptista Basset (partidari
d'un programa antisenyorial) que desmotivà als sectors populars,
partidaris d'aquest darrer.
La
caiguda del País Valencià fou acompanyada d'una repressió ferotge,
amb Xàtiva, probablement, com a paradigma: Felip de Borbó intentà
esborrar literalment la ciutat del mapa cremant-la (els seus
habitants es coneixen com a socarrats des d'aleshores),
despoblant-la i canviant-ne el nom per Colonia Nueva San Felipe.
Es pretenia que Xàtiva, aleshores segona ciutat del Regne, s'erigís
com a exemple per a tots els valencians. El 29 de juny eren liquidats
els furs valencians i aragonesos, tot un avís per al Principat que
es faria efectiu a partir de la derrota de 1714.
I a
banda de llegar-nos un nom per les comunes (Can Felip), la
Guerra de Successió ens va deixar una dita: «quan
el mal ve d'Almansa, a tots alcança»,
una mena de leit motiv que el grup valencià Al
Tall (història viva d'aquest(s) país(os), ell mateix) va
prendre per erigir una cantata històrica, en tots els sentits del
terme. A Quan
el mal ve d'Almansa
(1979) el grup divulga, en la primera part del treball, l'etapa
valenciana de la guerra (1705-1707), tot i que advertint (la dita
mateixa que dóna nom a l'àlbum ho fa) que això era l'avantsala de
l'urpada anorreadora que cauria sobre la nació sencera. Una manera
de mantenir viva la pròpia consciència de ser un poble a base de
recuperar la Història amb tot de gèneres musicals tradicionals, en
un moment clau de la recent història del País Valencià.
El 25
d'abril de 1974 esclatava a Portugal, en paraules de José Miguel
Sardica «um profundo
desejo de liberdade e a espontânea e colectiva alegria da sua
reconquista». Tot es precipità,
segons Fernando Rosas, el febrer d'aquell any amb la publicació de
Portugal e o Futuro,
una obra del general Spínola que indicava la llum verda al cop
militar contra l'Estado Novo. Després d'un primer cop fallit al març
(«Golpe das Caldas»), que tanmateix va servir d'assaig general pel
que vindria el mes següent, el dia 25 d'abril es produïa la
Revolució dels Clavells («Revolução dos Cravos»), en què el
Moviment de les Forces Armades («Movimento das Forças Armadas»,
constituït el desembre de 1973) ocupava diferents punts estratègics
a Lisboa i obligava Marcelo Caetano a abandonar el poder i entregar
el comandament del país al general Antonio de Spínola. S'acabaven
quaranta-vuit anys de dictadura per a Portugal, en bona part
personalitzada en la figura d'António de Oliveira Salazar que havia
mort el 1970 sense saber que ja no governava el país (el 1968 havia
patit un accident cerebral irreversible i el president Américo Tomás
va decidir destituir-lo).
 |
| La Revolució dels Clavells. Foto: Revistea.com |
La
nit del 24 al 25 d'abril, la música prengué protagonisme ja que es
consignaren dues cançons per indicar les accions convingudes pels
militars colpistes. A les 22.55 hores del 24 d'abril sonava E
Depois do Adeus, de
Paulo de Carvalho, per la qual s'encetava la primera fase de presa de
posicions. A un quart i cinc d'una de la matinada del 25 d'abril
arribava el senyal que indicava l'inici de les operacions
plantejades, la cançó Grândola,
Vila Morena de Zeca
Afonso. Aquesta darrera ja ha passat a la Història com a himne
resistent, de dignitat i sobirania del poble portugès: bona prova
d'això és el seu simbolisme indiscutible a dia d'avui, quan ha
esdevingut l'emblema de la contestació
lusa a les receptes de la Troika.
(Com
ja deveu saber, alguns dels nostres cantautors també van contribuir
al record de la Revolució dels Clavells: Lluís Llach amb Abril
74 o Mª del Mar Bonet amb Abril).
Camí
cap a la batalla. Camí cap a la posteritat.
El 24
d'abril de 1792, un capità de l'exèrcit del Rin, Claude-Joseph
Rouget (Rouget de Lisle, després d'ennoblir-se a si mateix perquè
li va donar la gana), rep l'encàrrec de l'alcalde d'Estrasburg,
Friedrich Baron Dietrich, de compondre un himne patriòtic per
enardir els soldats que l'endemà marxarien al camp de batalla.
Aquell
mateix dia, arribava la notícia a Alsàcia: França havia declarat
la guerra a Àustria i a Prússia. Hora greu, de sentiments exaltats:
l'alcalde volia tensió patriòtica i coneixia Rouget i la seva
relativa desimboltura amb la lírica. Aquest s'hi va aplicar tota la
nit, la matinada del 25 d'abril, excitat pels efluvis de l'eufòria
patriòtica (que una nit de gresca devien haver catalitzat), i va
escriure un cant: el Chant de guerre pour l'armée du Rhin...
que no va tenir un èxit esclatant, malgrat ser prou ben rebut. No
fou fins a finals de juny que una colla de voluntaris aplegats en un
banquet a Marsella es farà seu el cant que aviat prendria un nou nom
fruit d'aquest episodi: La Marsellesa. I a partir d'aquí el
contagi, ràpid com la pòlvora, gràcies al context bèl·lic,
revolucionari i al poder d'exaltació d'un himne poderós i vibrant.
Un himne que, recordem-ho, va ser patrimoni revolucionari durant tot
el segle XIX i part del XX. Una bona prova n'és l'adaptació
que Josep Anselm Clavé en va fer en la nostra llengua el 1871.
 |
| La Marsellesa. Foto: Institut Français |
La
versió més ben explicada d'aquest episodi correspon a l'irrepetible escriptor Stefan Zweig,
que la va considerar un dels seus catorze Moments estel·lars de la
humanitat, tot i que l'autor austríac situa el procés de creació
entre el 25 i el 26 d'abril i no entre el 24 i el 25. I la d'aquí a sota deu ser una de les interpretacions cinematogràfiques més vibrants de l'himne de França. Hollywood no la podia pas obviar:
Que
la humanitat no valdria la pena sense música ho demostra que, com el
25 d'abril, cap revolució, derrota o victòria fonamental resta
sense la seva interpretació en una partitura. La música és una
eina de consciència i de memòria, de transmissió i manipulació de
la història i del present, quan convé. De comprensió dels fets i
de les cultures dels pobles del món. Una poderosa arma, inalienable
del gènere humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada