Jaume Martínez Vendrell

Segons llegeixo a Vilaweb, el fill de l'empresari Josep M. Bultó, executat presumptament per EPOCA el 1977, ha presentat una querella contra l'ex-batlle de Santa Coloma de Cervelló, Josep Comellas, per exaltació del terrorisme, pel fet que l'any 2002, quan Comellas presidia la corporació municipal d'aquesta vila, es va decidir de dedicar un carrer a Jaume Martínez Vendrell, el qual era natural de la Colònia Güell i persona amb una estreta vinculació al poble i que gaudia d'una gran estima per part d'aquells qui el van conèixer. La qüestió de l'exaltació del terrorisme ve motivada, lògicament, pel reconeixement públic a Martínez Vendrell, que va ser condemnat el 1982 pel Tribunal Suprem espanyol com a inductor de les morts de Bultó i de l'ex-batlle franquista de Barcelona Joaquim Viola.

Jo no he tingut el privilegi de conèixer Jaume Martínez Vendrell viu. N'he conegut la seva figura a través, sobretot, de l'estudi de la seva activitat i d'una de les organitzacions en les quals va militar: el Front Nacional de Catalunya. Quan m'hi vaig dedicar vaig tenir el privilegi de conèixer alguns antics militants de l'organització que ell, amb alguns altres, va fundar la primavera de 1940 a París per prosseguir la lluita contra el franquisme, aleshores ja victoriós. I si algun d'aquests militants em va saber greu no poder conèixer perquè ja era mort, aquest era, a part d'en Jaume Cornudella i Olivé i en Manuel Viusà, en Jaume Martínez.

D'en Jaume Martínez sempre n'he tingut una imatge positiva, d'algú que s'entrega en cos i ànima pels seus ideals, un exemple de compromís i de militància que no es va deixar arrugar ni per l'exili, la clandestinitat, la tortura ni la presó. Perquè ell hi va passar per tot això i mai es va deixar vèncer: ni quan reculava cap a França ferit després dels últims combats contra el feixistes, ni quan l'envoltaven els filats del camp de Sant Cebrià, ni quan el 1946 la caiguda de la branca militar del FNC, que ell dirigia, li va suposar tortura i presó fins el 1952. Perquè no es va rendir ni dins la cel·la i, ja fora, va tornar a reincorporar-se a la lluita fins els temps d'EPOCA, una de les organitzacions afluents de Terra Lliure. Un fet que li suposaria la persecució de l'estat espanyol fins la fi dels seus dies.

I qui coneix en Jaume Martínez, en Manuel Viusà o en Jaume Cornudella, tots ells herois de guerra a l'estat francès, per cert, pel seu paper durant la II Guerra Mundial? En Robert Surroca em va explicar que els gendarmes es quadraven en creuar-se amb en Jaume Cornudella a Pepinyà, on va residir des del final de la guerra civil; i aquí, qui ens en sabria dir res dels resistents independentistes catalans?

La tristesa de tot plegat es constatar que l'herència franquista, l'antes roja que rota i els vencedors de la Transición (l'establishment polític i social actual), que són els dirigents, garants i beneficiaris de l'ordre establert actual ens ha imposat l'oblit del que els és incòmode: els qui amb el seu record suposen un qüestionament rupturista d'aquest ordre, ja des de la banda nacional ja des de la social, per no parlar de totes dues alhora.

En memòria d'en Jaume Martínez i d'aquells qui han entregat la vida pels ideals d'alliberament social i nacional del nostre poble.