Amb son germà lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l'àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan, al sentir-hi mística cantúria,
se n'entra a l'ermitatge devot de Sant Martí.
Per cloure la Festa Major d'Hivern d'enguany a l'ínclita vila de Parets del Vallès, arribava una valenta/arriscada proposta teatral que fa a la vora d'un mes i mig va estrenar-se per primera vegada al nord del país. Era, esclar, la relectura de Canigó, l'epopeia mítica de Jacint Verdaguer segons la versió capitanejada per l'actor Lluís Soler.
I dic que la proposta és arriscada/valenta en dos sentits: era agosarat programar-ho en el marc d'una festa major, quan la parròquia probablement espera produccions més lleugeres; d'aquelles que, encara que siguin de qualitat, s'apropin més a l'epígraf per-a-tots-els-públics. I no cal dir (i aquí la segona vessant del risc de la proposta) que en aquest cas el muntatge deu haver espantat més d'un aficionat al teiatru: un text del vuit-cents que mitifica els orígens nacionals de Catalunya, en vers, reproduït en format monòleg per l'actor, acompanyat per unes pinzellades musicals i tot en una escenografia despullada de tot artifici.
Doncs ja planyo els qui s'ho van deixar perdre. En poc més d'una hora vam capbussar-nos en l'èpica verdagueriana transportats pel tremp poderós de la veu de Soler contrapuntada per les insinuacions musicals delicadíssimes del músic Eduard Iniesta. Rejovenits, els versos del poeta de Folgueroles van ressituar-nos 1000 anys enrere, enmig de la serralada mítica, i ens vam deixar seduir de nou, envoltats de fades per les esponeroses vessants del nostre Ararat particular.
Una tria acurada centra el focus en els passatges més romàntics, la història de Gentil i Flordeneu, cenyint-nos així al fil argumental que mena pels camins fantàstics traçats pel poeta, en detriment de la part en què Verdaguer aporta l'argumentari mític del nation-building català. En aquesta proposta escènica, les fades li guanyen la partida a Oliba (el Cant Onzè, dedicat al bisbe, és suprimit per complet). Tanmateix, aquesta tria és un encert si es volia traslladar Canigó al damunt dels escenaris.
Una prova: enmig de la sobrietat escènica, l'actor(às) ens fa vibrar en arribar al Cant Quart, Lo Pirineu, i ens arrossega amb els enamorats volant sobre la serralada i descobrint-ne els pics, les valls, i els llacs i, sobretot, manifestant l'enorme qualitat literària de Verdaguer qui, sense tenir a l'abast una llengua normativitzada, ni un conreu literari previ gaire ufanós, va servir-se de recursos i solucions només a l'abast d'un geni literari com el seu.
Una delícia.
(per comprovar que no sóc foll del tot, vegeu que l'amic Joan Pérez va venir a dir, més o menys, el mateix aquí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada