“En la mañana de hoy, como consecuencia de la campaña de hojas y excitaciones personales difundidas por los distintos sectores de la ciudad, han logrado los especuladores del desorden al amparo de coyunturas adversas o circumstancias desafortunadas, que el público no hiciera uso de los tranvías en la gran población de Barcelona, sin registrarse violencias ni producirse tumulto alguno. En el Metro y en los autobuses se ha registrado escasa disminución del tráfico.
En vista de ello, y de que la fuerza pública ha hecho presencia en las calles de la ciudad, a los simples efectos de respaldar y salvaguardar a los que quisieran utilizar los medios urbanos de transporte, se ha disminuido el número de vehículos y se asegura a todos el libre disfrute de las comunicaciones, encomendándose al sereno juicio de los barceloneses una ponderada y objetiva estimación del problema”
Aquesta era la nota que va difondre el 15 de gener de 1957, l'endemà de l'inici de la segona vaga de tramvies, el Govern Civil de Barcelona i que publicà el diari La Vanguardia en l'edició d'aquell dia. El record dels fets del 51 bé havia de fer neguitejar el règim, i era normal: l'hivern de 1956-1957 fou mogut i significà un abans i un després en l'antifranquisme amb la irrupció del moviment estudiantil com a focus d'oposició, una de les tres puntes del trident (juntament amb obrerisme i catalanisme) que a partir dels anys 50 plantaria cara a la dictadura en base a uns nous paràmetres estratègics (es passava de la resistència a l'oposició) i generacionals (aquella era la dècada de la incorporació de generacions que no havien fet o, ni tan sols, viscut la guerra).
El 6 de novembre de 1956 un grup d'estudiants es manifestà pel centre de Barcelona amb l'excusa de protestar per l'ocupació d'Hongria per part de les tropes soviètiques; la manifestació fou durament reprimida per la policia i això motivà una protesta, l'endemà, per part dels estudiants, que es concentraren davant l'edifici de la Universitat de Barcelona. Tot plegat acabà amb una nova acció repressiva per part de la policia, en aquesta ocasió dirigida in situ pel governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga (conegut popularment com l
a mula), i amb el tancament de la Universitat de Barcelona per part d'aquest, fet que li costà un conflicte amb el ministre d'Educació, ja que Acedo havia clausurat un centre dependent del Ministeri, en una extralimitació de les seves competències.
Paral·lelament, el 22 de desembre de 1956, s'anunciava una nova pujada de les tarifes dels tramvies de Barcelona (de 60 a 80 cèntims, un 33% d'increment), que motivà, com en 1951, un nou boicot. Aquells dies, a més, pujaven també el pa, el petroli, la carn i les patates L'esclat d'una bomba al monument a la Victòria de Barcelona fou aprofitat per Acedo Colunga per situar la policia als carrers i, de pas, fer efectiu l'increment de les tarifes el dia 9 de gener. Dies més tard es convocava una vaga per al 14 de gener, tot i que aquesta vegada, les organitzacions clandestines dugueren la iniciativa, fruit de l'experiència adquirida sis anys enrere. Prova d'això en són, per exemple, els diferents comitès tècnics organitzats en què participaren persones d'ideologia ben variada, a més de personalitats independents com Josep Benet o Jaume Vicens i Vives o els 20.000 fulls volanders que edità i distribuí, sense signar, el FNC per a la vaga, juntament amb els què elaboraren PSUC, CNT i les Juventudes Monárquicas. No fou fins el 25 de gener que la gent tornà a fer ús, mica en mica, del tramvia, després d'onze dies de boicot i de durs actes repressius per part del règim.
La vaga s'havia estès també al metro i, en contra del que deia la nota governativa, al migdia ja era total, reproduint-se la imatge d'una gernació circulant a peu cap als seus destins. En aquell moment es produïren ja enfrontaments entre els estudiants i la policia.
Els estudiants s'havien involucrat del tot en la vaga: l'endemà de l'inici del boicot s'enforntaren una altra vegada a la policia franquista i aquesta carregà durament dins el recinte universitari i practicà diverses detencions; la Universitat restà tancada entre el dia 15 de gener i l'11 de febrer, quan els centres reobriren de forma esglaonada. Els fets que seguiren a la vaga, dugueren als estudiants a la convocatòria de la Primera Assemblea Lliure el 21 de febrer al paranimf de la Universitat, en què s'exposaren diverses reivindicacions, llegides per l'estudiant carlí Domènec Madolell (retirada de mesures repressives, dimissió de les autoritats responsables, reconeixement del dret dels universitaris...). En aquest context, els militants universitaris de les forces polítiques clandestines actuaren amb sentit tàctic i repartiren fulls signats per les organitzacions universitàries, i no pas de propis, i participaren en els actes de protesta sense intentar assumir-ne el protagonisme. Una de les cèlebres pancartes que presidiren l'acte, en concret la que deia "Viva el Ejército" (col·locada a iniciativa dels militants que el FNC tenia a la Universitat) pretenia treure rendiment de l'enfrontament soterrat entre el Capità General de Catalunya, el destacat monàrquic joanista Juan Bautista Sánchez González, que s'havia mantingut al marge de tota la repressió contra les protestes populars d'aquells dies, i Franco. Amb això es pretenia que l'exèrcit rebés la impressió que els estudiants dissociaven els militars de la repressió exercida pel governador civil, Acedo Colunga, i alhora transmetre tranquil·litat als estudiants indecisos de participar en la protesta. Com ja és sabut, l'acte acabà amb múltiples detencions i altres tipus de mesures represives que afectaren, en conjunt, uns 500 estudiants: pèrdua de matrícula, pèrdua del curs acadèmic, tancament de l'entrada a la Universitat... Per altra part també va circular una carta dirigida al rector, signada per "Un grup d'universitaris catalans", de la qual se n'enviaren còpies a l'ONU i a la UNESCO, al ministre d'Educació, al governador civil, als professors universitaris i als directors dels instituts d'ensenyament secundari catalans. En ella es denunciava la manca de llibertats de les Universitats de tot l'estat espanyol i la discriminació de la llengua i cultura catalanes en la de Barcelona, així com l'exclusió dels intel·lectuals del país en la mateixa, fet que la convertia en una institució provinciana i desvinculada de Catalunya. Destacats intel·lectuals, al seu torn, adreçaren també una carta al ministre d'Educació demanant l'anul·lació de les sancions (signaren des de Marañón a Riba, passant per Azorín, Espriu o Oliver, entre d'altres).
Conseqüència de tot plegat doncs era la presa de consciència democràtica del jovent educat sota el franquisme, amb una presència i influència creixent de les forces d'esquerra (PSUC i MSC, creació de la Nova Esquerra Universitària, NEU, el curs 1957-58) en detriment dels moderats (FNC, FNEC, UDC), que, malgrat tot, prenien també posicions. Tanmateix, la vaga no havia aconseguit la retirada de l'increment de les tarifes: malgrat que els dotze dies de boicot suposaren unes pèrdues multimilionàries per a la companyia, la fermesa repressiva del règim acabà per generar el cansament de la població.
Caldrà veure doncs què succeeix el proper dia 10 de gener, quan les noves formes de comunicació s'hauran aliat amb velles formes de protesta. Sigui com sigui, l'existència de la iniciativa demostra la importància de la memòria col·lectiva i el coneixement del nostre passat, recent o no. Salvant les distàncies i comparant contextos (amb rigor i precaució) podrem veure i entendre què ha canviat en les formes de lluita, en les condicions de vida de les classes populars i en les estratègies del poder per assegurar el manteniment de l'statu quo.
Més referències a:
COLOMER I CALSINA, Josep M.: Els estudiants de Barcelona sota el franquisme (2 volums). Editorial Curial. Barcelona, 1978.
PRIMS I VILA, Roger: De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2008.
RIQUER, Borja de; CULLA, Joan B.: El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.
SOLÉ I SABATÉ, Josep M. (director): El franquisme a Catalunya (1939-1977). Edicions 62. Barcelona, 2005.
La foto en què apareix F. Acedo Colunga pertany al Diccionari d'alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental i correspon a una concentració de la Guardia de Franco a Granollers, el 1954.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada