dilluns, 4 d’abril de 2011

Dels messies als redemptors


La velocitat a la qual circulen els esdeveniments en la nostra societat suscita des de fa temps tota mena d'estudis i reflexions, de les quals ha fet força fortuna, per exemple, la de la modernitat líquida de Zygmunt Bauman.
Si concentrem la mirada al tros de país nostre des d'on escric aquestes ratlles, la cosa encara és més diàfana: en un tres i no res hem passat dels messies independentistes que ens assenyalaven el camí (Carretero i Laporta) als gestos redemptors de vells autonomistes de pedra picada (el sí anticipat de Pujol en la consulta barcelonina del 10A).
La gran esperança de l'independentisme semblava passar fa tot just un parell d'anys per l'aposta unilateralista i transversal de Carretero i no gaire més enllà, la sort d'aquest tros de país va passar a dependre d'a què dedicaria el seu temps d'oci Joan Laporta quan abandonés la presidència del FC Barcelona. Si el de Puigcerdà i en Jan s'agafaven de les mans, res semblava haver-los d'aturar.
Bé, el temps, que sol ser malparit però ens ajuda a veure les coses amb perspectiva, ha deixat madurar les coses i enmig hi ha hagut intrigues entre partits què a ulls del gruix de la parròquia deien ben bé el mateix i, sobretot, unes eleccions autonòmiques (que molta gent es pren com a nacionals, quines coses). Amb aquest conjunt d'ingredients el que se'ns ha configurat és un paisatge ben diferent d'aquest sector de l'independentisme (cívic? del lliri a la mà?): els dos personatges estan desactivats i molts dels qui en reclamaven el guiatge ara blasmen els personalismes. Fantàstic. No entraré a valorar el per què no es van posar d'acord, perquè no ve al cas, no tinc els elements per fer-ho perquè no pertanyo a cap de les dues formacions (RCat i SCI) i, principalment, perquè em fa prou mandra. Però el cas és que aquí els tenim, tots dos aixoplugats sota el paraigües d'ERC, ironies del destí, i amb els seus actius força a la baixa davant el que mesos enrere havien de ser els seus votants potencials.
I vet aquí que, enmig de tot això, apareix un Pujol amb el seu habitual verb exasperantment prudent per dir-nos que ens dona permís per ser independents, perquè ell ja ho ha provat tot i no se'n surt. Doncs gràcies. No vull negar pas el poder del gest del president, ni la seva importància, perquè la té: el més emprenyador és que en aquest tros de país hi ha qui encara necessita el consell del pare (de la pàtria); a l'altra banda quedem els qui ja érem independentistes quan el feien español del año. Canviem messies per redemptors.

I n'hi ha uns altres que s'apunten al carro de la redempció col·lectiva amb força més barra, perquè, en el fons, l'evolució pujoliana no ha estat pas massa sorprenent a tenor de gestos més antics. Em refereixo ara a la confirmació final que a Can Godó es materialitzaran les ensabonades a la Casa Real en català. I ens n'hem d'alegrar, esclar: però no pas per La Vanguardia, sinó per nosaltres mateixos, que en som els artífexs, moltes vegades sense saber-ho i, sobretot, sense que el diari dirigit per l'inefable Pepe Antich ho admeti (un fet natural, d'altra banda).
Hi ha hagut presentacions de la nova edició en què les declaracions han estat per llogar-hi cadires: considerar el conde com un home digne de monument pels serveis prestats a la cultura catalana ja ho diu tot, però creure que La Vanguardia fa un gest altruista, de compromís amb el país on s'ha editat, on va néixer fa... 130 anys!, és d'una candidesa i ingenuïtat digne d'estudi.
Que el fet és important no crec que ho discuteixi ningú i no és just amagar-ne la importància real. En té. Però, com deia més amunt, la importància de debò rau en els qui empenyen: l'aparició de l'ARA, el canvi de context socio-polític amb la qüestió nacional ocupant una part essencial de la centralitat política... Perquè, canviarà el que ofereix el diari barceloní, o algú també és tan ingenu de creure que ja no tindrem espanyolisme i ordre, per molt que ens ho diguin en la llengua del país?

2 comentaris:

Pere ha dit...

Molt be, Roger, Podríem afegir, que ens costa a tots la traducció a la llengua pròpia del País?. O sigui la Subvenció milionària que rebrà aquest pamflet Monàrquic i Espanyolista per part de la Generalitat, i tot, en aquest temps de retallades

Roger ha dit...

Sí, caldria saber què ens costarà, perquè és evident que sense l'impuls (econòmic) del govern dels millors la versió catalana de LV tampoc hi seria, em penso.