dijous, 14 d’abril de 2011

No acabi aquí la teva gesta! Lluita! Lluita sempre!

Amb el dictador Primo de Rivera caigut en desgràcia, correspongué al govern liderat per Berenguer convocar unes eleccions municipals que havien de suposar un retorn a una certa normalitat, malgrat que, de forma efectiva, la contesa electoral es convertí en un plebiscit que hauria de decidir la continuïtat o no de la monarquia d'Alfons XIII. Com és ben sabut, aquelles eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 donaren una àmplia victòria a les forces republicanes a les ciutats més importants de l'estat espanyol i convertiren la flamant Esquerra Republicana de Catalunya en la força hegemònica al Principat, amb Francesc Macià com a líder indiscutible de l'escena política, fet que quedaria del tot certificat quan es convertiria en el primer president de la Generalitat republicana.

Amb els resultats del 12 frescos, s'inicià un impasse d'eufòria que arribaria al clímax amb les proclamacions de la República de Companys (espanyola, des de l'Ajuntament) i de Macià (catalana, des de la Generalitat), i la posterior de Madrid.


Efectivament, el sentiment popular més generalitzat arran de la proclamació de la República fou l'eufòria i l'aurèola heroica i el prestigi de Macià no només l'acompanyaren els dos anys llargs que li quedaven de vida, sinó que l'han sobreviscut fins a dia d'avui.

Poc sabem de com es visqué realment, per exemple, l'adveniment republicà a pobles petits com Parets del Vallès. M. Àngels Massaguer ens en dóna indicis en el seu llibre Segona República, Guerra Civil i primer franquisme a Parets del Vallès (Ajuntament de Parets, 2007), com també en trobem en el d'història de les escoles de Parets (Escola Lluís Piquer. 75 anys. Ajuntament de Parets, 2004) que vam elaborar en Josep Comas, na Rosa Martí i jo mateix, malgrat constatar en ambdós casos que no n'ha quedat constància escrita. Sabem per exemple que la proclamació fou celebrada a l'escola, on una de les mestres de nenes (doña Cecília) exhortà a tothom a cridar visques a la República i on en Pepet Tomàs, el taxista, va penjar-hi una bandera republicana. Si volem imaginar-nos aquests fets a Parets o a la resta de la Vall del Tenes, avui és un dia d'aquells per burxar avis i àvies amb bona memòria.

D'on sí que en sabem més coses és de Granollers, gràcies als relats que en feu la premsa local. La brama, aleshores encara sense xarxes socials, va córrer com la pólvora i cap a primera hora de la tarda, al cafè de la Unió Liberal tothom estava pendent de Barcelona, d'on es rebien notícies de manifestacions al carrer i de les proclamacions de Companys i, sobretot, de Macià, a qui el poble aclamava com a president. Mica en mica, les notícies i els gestos (una bandera republicana fou llençada al pas de Granollers per un tren exprés de França) confirmaven els rumors ingents.

Avisats els candidats d'ERC i el president de la Unió Liberal, la gent començava a abandonar la feina i s'anà agrupant. Un obrer ferroviari, Joan Úbeda, feu arribar la bandera republicana a la seu de la Unió Liberal, on anava creixent el contingent de granollerins que s'hi aplegaven. Òbviament, el següent pas era la proclamació republicana a la ciutat i els qui no marxaren directament a Barcelona es dirigiren a la Porxada en manifestació; una marxa que obrien desenes de músics de totes les formacions locals i dirigits per Josep Mª Ruera i que presidien banderes republicanes.

Arribats a la plaça, els qui encapçalaven la processó republicana accediren a la Casa de la Ciutat i ja des del balcó es proclamà la República (les imatges més cèlebres, amb una Porxada plena a vessar, són del vell republicà pimargallià Sebastià Fontcuberta adreçant-se a la gernació) i es desplegà una gran bandera republicana, moment en què la improvisada banda arrencava la Marsellesa i la joia esclatava a plaça enmig de visques a la República. Des del balcó foren llançats daltabaix els retrats d'Alfons XIII i altres borbons, que foren trossejats i cremats.

Posteriorment es constituïa el Comitè Revolucionari, un episodi no exempt de tensió ja que els membres del Comitè (els líders d'ERC i de la CNT) ocuparen les dependències municipals i poc després hi arribaren membres de la Lliga amb els regidors electes de la candidatura del partit Catalanista Republicà, proper a ACR i guanyador de les eleccions del dia 12 a la ciutat. La tensió es resolgué amb una comunicació de Macià que comminava a acatar els resultats dels recents comicis.

El retrat que ens queda d'aquella jornada és força similar com es veu, per exemple, en aquesta narració dels fets del mateix dia a Igualada i ens permeten rememorar un moment únic, un esclat de joia popular en què afloraven els anhels de progrés social i nacional. Una esperança de millora es dibuixava en un horitzó immediat, una esperança que quedaria brutalment estroncada el 1939 i que, encara avui, en paguem les conseqüències en aquesta banda del país.


Pels fets de Parets del Vallès vegeu Segona República, Guerra Civil i primer franquisme a Parets del Vallès (Editat per l'Ajuntament de Parets, 2007), de M. Àngels Massaguer, i Escola Lluís Piquer. 75 anys (Editat per l'Ajuntament de Parets, 2004), de Josep Comas, Rosa Martí i Roger Prims.


Els de Granollers podeu seguir-los a les planes d'Inquietud i de La Gralla que trobareu a l'Arxiu Digital de Granollers. El títol correspon a una frase de la crònica elaborada pel redactor d'Inquietud i membre del Comitè Revolucionari, Andreu Fusté, un dels qui es dirigiren a la multitud de la Porxada des del balcó de l'Ajuntament.