dijous, 28 de juny de 2007

Ens prenen per imbècils

Per norma general. I no és d'ara.
De sempre, el personal que ha remenat i remena les cireres ens ha pres per complets idiotes. Al llarg de la història en trobaríem infinitat de casos i en l'actualitat en tenim una pila d'exemples a diari. Sense haver d'anar gaire lluny, ni en el temps ni en l'espai, als Països Catalans fa tres dècades que ens venen la pel·lícula de la Transición tot esperant que en quedem contents i que agraïm a la classe política, als mitjans de comunicació i la resta de poders fàctics les renúncies socials i nacionals que aquí es van produir. Més quotidianament la precarietat laboral, la dificultat de l'accés a l'habitatge, el deteriorament dels serveis públics, el retrocés de la cultura catalana, la destrucció del territori, l'augment del control i la retallada d'espais de llibertat conquerits es van assentant fermament en el nostre dia a dia.
Hi ha un cas concret en què la cosa ha estat flagrant i que s'ha convertit a hores d'ara en insultant. Em refereixo a l'anomenada Guerra de l'Iraq. Com tothom deu recordar, degut als atemptats de l'11 de setembre als EUA, es va obrir un nova etapa en les relacions internacionals imposada per l'agenda de l'administració Bush consistent en dividir el Món entre bons i dolents, i aplicar a aquests darrers el concepte de guerra preventiva; és a dir, fer-s'ho venir bé per esborrar del mapa règims i dirigents incòmodes que no permetien el lliure accés a recursos que posseïen en els seus països als EUA i acòlits.
Això no s'ha presentat d'aquesta manera, és clar. En una operació gens original consistent en democratitzar l'Orient Mitjà a cop de bomba (abans ja s'havia evangelitzat Amèrica Llatina a cop d'espasa i s'havia civilitzat l'Àfrica Negra a canonades), la pretesa superioritat moral d'Occident s'ha traduït en gairebé 700.000 morts a l'Iraq. No sé si Saddam Hussein va aconseguir, en només quatre anys, una marca tan bona. La també (mal)anomenada guerra de l'Afganistan està donant un resultats fantàstics: les dones poden fer top-less a les terrasses de Kabul ara que els energúmens dels taliban ja no hi són; però aquest conflicte es pot deixar a banda perquè com que el govern del PSOE hi vol mantenir tropes no deu ser tan dolent tenir-hi soldats. Si el govern fos del PP, aleshores sí.
Doncs bé, l'última que ens pretenen fer passar és el nomenament de sir Tony Blair, sense passar primer per l'atur ni res, com a mediador a l'Orient Mitjà. I no ja per nosaltres, sinó pels ciutadans de l'Orient Mitjà a qui, si a mi ja em sembla un insult, a ells els deu semblar una declaració de guerra. Una més, perquè sir Tony Blair, que es deu pensar que resolt un conflicte resolts tots, ja els va declarar la guerra fa 4 anys i encara manté tropes del seu país a la regió. Jo diria que Gaza no s'assembla massa a Belfast, ni Bagdad a Portadown, però ara m'havia oblidat que em prenen per imbècil.
Potser ja seria hora que comencéssim a demostrar que no ho som tant. O això espero.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Espero que de imbecils nomes quedin aquets politics,salvadors del mòn¡¡¡¡ endevant