El nostre benvolgut amic Manuel Trallero contraataca.
En la seva crònica televisiva dels dissabtes a La Vanguardia Española confessa no entendre encara per quin motiu TV3 s'ha de poder veure al País Valencià si al govern d'aquesta comunitat autònoma "no le da la realísima gana" que així sigui i decideixi suspendre'n les emissions.
En una primera incursió en el tema per part d'aquest articulista de pa sucat amb oli li vaig enviar un mail per intentar fer-li entendre de què va una mica el rotllo, però veig que no hi ha manera.
Més que els arguments en si utilitzats per aquest energumen que basa la seva producció periodística en l'intent desesperat de burxar i de que algú li fagi cas, l'interès, al meu entendre, rau en el mitjà en el qual treballa i la línia editorial global de l'artefacte de la família Godó. No és una cosa a descobrir ara, però Trallero, tant incisiu que es creu, ell, pobrissó, no fa més que donar sortida, en versió imflamada, al missatge intrínsec que rau en les entranyes de La Vanguardia.
No es pot negar que La Vanguardia és un diari molt ben fet, perquè està molt ben fet, ni que disposa d'excel·lents col·laboradors, perquè en la seva nòmina s'hi compten en Quim Monzó, en Màrius Serra, en Robert Fisk, en Salvador Cardús o, fins fa ben poc, el malaguanyat Josep Maria Huertas Claveria. És clar que també hi ha hooligans com Francesc de Carreras, representant de l'espanyolisme més barroerament agressiu (fins i tot en el sentit físic de la paraula) a casa nostra, o personatges realment irritants com l'insuportable i pedant Antoni Puigverd.
Així, Trallero, només esdevé la nota folclòrica en el mar de prestigi i moderació que representa el rotatiu barceloní, aquella nota de color que pot fer arquejar les celles a aquells assidus a les pàgines d'aquest diari, als senyors esteves benpensants que tenen la seva referència en els articles correctes i erudits, educats i respectuosos, que conté La Vanguardia Española.
Perquè La Vanguardia Española com que és tan moderada i ponderada no ha contestat ni ha faltat al respecte al poder; perquè sempre ha estat al costat del poder i per tant criminalitza als qui qüestionen el poder. Perquè un diari que no qüestiona la realitat vol dir que l'accepta tal com és i es nega a transformar-la; perquè qui no treballa per obrir els ulls a la gent vol dir que treballa perquè els mantingui tancats.
Els opinadors de La Vanguardia (Enric Juliana, Albert Branchadell, Antoni Puigverd,...) dediquen els seus esforços a acotar intel·lectualment l'independentisme en l'espai d'un infantilisme babau; les informacions que ens arriben sobre Euskal Herria segueixen les pautes que el Ministerio del Interior de torn ofereix per tal de criminalitzar de forma eficient l'esquerra abertzale; les cròniques sobre la lluita antiimperialista que amb creixent èxit s'està desenvolupant a Amèrica Llatina amb Venezuela, Bolívia i Equador al capdavant són, senzillament, insultants i una falta de respecte a l'intel·lecte del lector.
Aquest és el panorama que dia a dia es va construint des d'un diari fet físicament a Catalunya, però mentalment sota els auspicis del capital i el patriotismo constitucional. Però, com us he dit, a La Vanguardia Española, que té més de 125 anys de vida, no la descobrirem ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada