Espanya i els seus 3.000 anys d'història, "pese a lo que se enseña en algunas escuelas"

No hi ha ningú amb un mínim de fonaments i rigor històrics, intel·lectuals i de, en el fons és això i no una altra cosa, que no assenyali el naixement d'Espanya com a estat nacional a les Corts de Cadis (1810-14).

Tanmateix, l'apel·lació a una suposada nació espanyola mil·lenària és habitual entre polítics, una cosa que manifesta, més que una incultura galopant, un evident ús malintencionat de la història, amb què les ganivetades es reparteixen entre el rigor històric i la responsabilitat, totes dues perdudes en favor de l'electoralisme curt-terminista i l'agitació populista a partir de l'enardiment i l'excitació dels sentiments patriòtics. Si es confirmés que aquestes asseveracions provenen d'un bagatge cultural pobre, amb una visió del món heretada del franquisme, n'hi ha per tremolar igual. És a dir que, vingui d'on vingui, no hi trobarem consol.

Darrerament han estat els líders del PP els més distingits en rebregar i inventar els orígens, que han situat molt més lluny en el temps el naixement d'Espanya del que qualsevol còmic s'hagués atrevit. Hi ha excel·lit una de les lideresses més conspíqües, Esperanza Aguirre, que va datar l'arrencada espanyola al món fa 3.000 anys, tot recordant que l'educació ha de servir perquè els nens "aprendan a sumar, a leer y la historia verdadera, no la que inventan los nacionalistas". Sembla que no feia broma. Probablement, Aguirre, i altres ultres s'hagin aferrat a revisions psicodèliques com aquesta de Fernando Diaz Villanueva, de reminiscències fusterianes (!) en el títol i que situa a Tartessos l'inici de l'esdevenir nacional. Haurem de preguntar si en excursions com aquesta, el Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (el GOB) és capaç de trobar-hi cap bufanda de la Roja o cap indici constitucional.

 

El president del govern espanyol mateix, Mariano Rajoy, s'entesta en proclamar que Espanya és una de les nacions més antigues d'Europa, una afirmació que acostuma a brandar també Alícia Sánchez-Camacho. Fou la líder del partit de Fraga, Martín Villa, Bárcenas i Fabra, a Catalunya, qui, amb els nacionalistes radicals de C's i UPyD, va denunciar el simposi "Espanya contra Catalunya", abans de conèixer-ne el contingut, atiant tota la histèria espanyolista cap als organitzadors i participants (fins i tot Josep Fontana va haver de fer un escrit defensant-se) i anunciant una mena de contrasimposi: un fòrum de la veritat (no ens hi posem per poc), del rigor històric i la convivència. Aquesta mena de Brunete històrica es vantava de la tirallonga d'experts que estaven en contra de l'acte de l'IEC, però aquests experts no van resultar ser ni tan clars ni tan objectius.

D'altra banda, Sánchez-Camacho, tampoc sembla ser tan rigorosa quan tria els advocats que la defensen. O potser és la deixadesa de la impunitat dels vencedors.

No és pas que des dels Països Catalans estem lliures d'essencialismes i de visions esbiaixades, fruit d'anacronismes interessats, oblits deliberats o ignoràncies més o menys de bona fe. La història, quan és utilitzada com a arma política, acostuma a sortir-ne malparada.

I justament, ara més que mai, fruit de la conjuntura política que vivim, la història és utilitzada com a element legitimador dels discursos ideològics en un i altre sentit. Tot el poder mediàtic i ideològic de l'estat espanyol, els seus aparells (AIE, per dir-ho de forma althusseriana), que són molt més poderosos que els nostres, treballen per la desacreditació del projecte independentista català: òbviament, un dels seus fronts és el del discurs històric. Ja fa més d'un any, l'historiador Ferran Vital va elaborar una didàctica "Guia bàsica de supervivència de la història de Catalunya" per rebatre els tòpics falsos més habituals sobre la història del nostre país, que acostuma a fer servir el nacionalisme espanyol.

Un nacionalisme espanyol que, en la seva versió més militant (fora interessant de veure què sortiria del simposi proposat pel PP) estira l'origen d'Espanya com un xiclet: és la versió estrambòtica de Díaz Villanueva, César Vidal, Pío Moa, del PP o d'UPyD. Una versió (i no només la més rància) que adjudica la "invenció de la tradició" només als nacionalismes perifèrics, com si el nacionalisme espanyol en quedés exclòs, i que els redueix a una caricatura identitària, ètnica, totalitària, intolerant i excloent, sense distinció, com recorda Carlos Taibo. El cas és que, per altra banda, l'únic nacionalisme que s'ha pogut desenvolupar a l'abric d'estructures estatals els darrers dos-cents anys (i no pas, generalment, de forma democràtica) ha estat el nacionalisme espanyol, i amb ell, una visió de la història que ha impregnat, esclar, la voluntat de legitimació política i de cohesió i construcció nacional.

Si bé, com diu Xacobe Bastida, existeix una nació espanyola de signe constitucional, aquesta, al mateix temps, té un marcat caràcter essencialista i antidemocràtic. Un essencialisme marcat pel discurs històric: entre el citat discurs d'Esperanza Aguirre i aquesta imatge d'un llibre de text franquista (de 1957), o entre les consideracions de Rajoy, Vidal, Moa i aquest discurs de Franco, no hi ha cap diferència substancial.

Aquest discurs, fruit de l'arrelament i invisibilitat del nacionalisme d'estat a Espanya, fa que trobem exemplars de mòmies franquistes en actiu, com la "Historia de España para niños" de Ricardo de la Cierva, editat en ple segle XXI, o versions "didàctiques" (1 i 2) amb un relat difícil de sostenir i que són prou clarificadores de la manera d'entendre la pluralitat (sic) en aquest estat que ha estat incapaç d'articular-se a si mateix integrant la diferència.

Aquest llibre, encara que no ho sembli, ha aparegut després de l'arribada de l'home a la Lluna.

(Imatge: www.buscalibre.com)