dijous, 3 de maig de 2007

Ségo o Sarko?


Sens dubte estem davant d'una sèrie de processos electorals prou interessants que ens assalten de forma bastant immediata.

D'una banda, se'ns acosta la contesa electoral de més rellevància a casa nostra, les eleccions municipals, en les quals l'exercici de la política ens repercuteix de forma més palpable en el dia a dia i on tenim una proximitat física més evident per fer sentir la nostra veu, un fet que, d'altra banda no garanteix que aquesta veu sigui escoltada per molts processos participatius amb què l'esquerra oficial (la real és una altra) s'ompli la boca; pel que fa a la dreta (aquí els termes oficial i real coincideixen), ja no cal ni comptar que es digni a la parafernàlia populista pseudoassambleària. El seu populisme sol ser més paternalista i caciquil. D'excursió pagada als avis, per entendre'ns. Que cadascú situi les sigles allà on convingui segons aquests paràmetres.

Per altra part, avui 3 de maig, els escocesos estan cridats a urnes per a decidir la composició del seu Parlament regional, recuperat fa cinc anys després de segles de desaparició sota els auspicis de l'acta de la unió. Els que es mofaven fa quatre dies de la migrada autonomia política que prenia Escòcia des d'aquell moment, ara relativitzen angoixats la il·lusió independentista que plana sobre aquesta banda de les Illes Britàniques. No només la intenció de vot dóna com a vencedor el SNP (ara sembla que de debò), sinó que l'estat d'opinió entre els anglesos sembla prou favorable a la independència d'Escòcia. Què passaria si guanya l'SNP, forma govern, convoca referèndum i guanya l'opció independentista? Què diran els qui desprecien aquest model democràtic d'accés a la llibertat política d'un poble perquè l'últim en practicar-lo ha estat Montenegro, que pel que es veu no té solera democràtica però que reconeix a la seva gent el dret de decidir? Si Escòcia ho aconsegueix serà, ara per ara, una bona empenta per als ànims dels qui des dels Països Catalans ens trenquem les banyes a diari a la recerca de la llibertat perduda.

Finalment, els veïns de dalt, governats per opressors i genocides de tants pobles i cultures (entre els i les quals el i la nostre/a), decideixen el diumenge, a tot o res, entre una Zapatera, Segolene Royal, i el brigada de neteja de la banlieue, Nicolas Sarkozy. Entre un discurs socialdemòcrata edulcorat, banal i d'etern somriure buit, de gasosa mig esbrabada, en definitiva com el del president del govern espanyol, i un discurs agressiu, de dreta dura, intolerant, ple de prejudicis, a favor del capital, de regressió social i de mà de ferro. Difícil elecció tenen les consciències sensibles de l'hexàgon; entre l'opció dolenta i l'horrorosa; entre Zapatero i Aznar; entre Convergència i Unió.