dissabte, 17 de juny de 2017

Juny

"Al juny, la falç al puny", "Al juny, el fred s'esmuny", "Al juny, l'estiu no és lluny"... hi ha tot de frases fetes, dites i proverbis que ens indiquen de forma més o menys poètica, amb més o menys gràcia, que el mes de juny és una mena de canvi de rasant en aquesta carretera imaginària per la qual transitem de gener a desembre.
Època de fi i d'inici de cicles (que per això els cicles són cicles), hi ha segues i collites; de cereals i de notes. Collim resultats que sovint provenen de molts mesos de feina. El juny és, segons com, més desembre que juny: canvi d'estació, fi de trajecte. Al setembre hi tornarem a ser, perquè el setembre és, segons com, més gener que setembre.
Potser per això, no ho sé, el juny sempre ha estat un dels meus mesos favorits. El mes de l'alliberament, de les expectatives: qui té un juny té una promesa de felicitat.


Foto: Viquipèdia

El paisatge sentimental de la meva infància s'aferra en els colors i la sonoritat del juny com en cap altre lloc per sedimentar el mite nostàlgic de l'arcàdia feliç i inabastable que qui més qui menys prova de construir. Les festes de final de curs i els balls assajats a desgana que després vindrien a mirar-se els pares amb el mateix entusiasme que nosaltres mateixos els havíem dispensat. Era una època, això sí, en què la gent es mirava la performativitat dels esdeveniments sense filtres, sense pantalles mediadores entre els ulls i el que succeïa a les pistes escolars (i a tants d'altres llocs). Com a molt alguna càmera escadussera de súper 8. També fou l'època de migdies i tardes xafogoses a Parets durant les quals havia de travessar, a peu o amb bicicleta, camps daurats amb espigues com gavinetes que provaven d'assenyalar-te els tous de les cames. I el cric-cric de grills, i els bots de les llagostes, i algun borinot que sense temps de virar se t'encastava als morros. I algun arbre abocat a algun marge que feia de refugi, d'espai exclusiu, de regne secret. I l'aroma de clor del blau de la piscina de les Argelagues, on hi anava tot de canalla de Parets i Lliçà de Vall, alguns de les Monges, com jo, d'altres de vés a saber on. I coca. I síndria i patates rosses. I gelats i polos.
Mica en mica hi hauria més autonomia de vol: a peu fins a Lliçà de Vall, a Festa Major; a tirar petards pel barri (no pas gaires anys ni gaires vegades, per sort); al Cargol Pelut algun cap de setmana i després entre setmana, a la tarda. Inevitablement, també, alguns matins a Can Carnissé Vell, a despatxar la parròquia de la botiga degana de la Sagrera i de tot Lliçà d'Amunt. No tots els records són tant ensucrats, ben mirat...
Cada vegada més lluny, amb les Festes Majors (o Festes Majons, en la creativa adequació fonètica local) com a espai a conquerir, el locus essencial de l'existència dels tres mesos a venir, amb l'afegit de les revetlles, esclar. No és pas el paper, que ho resisteix tot: ho és la joventut. I hi continuava havent coca (alguns es farien adeptes a d'altres variants de consum), i síndria. I gelats i polos. I cervesa.

I em sembla que eliminant la contingència de determinats elements, un fons solidificat, petrificat, fossilitzat potser, persisteix ja inalterable i fins a la fi dels dies. Hi ha un automatisme que em xucla avall quan passo a la vora del groc atapeït d'un camp i que em transporta cap a una mena de Juny immanent, redemptor,
de llibertat xafogosa.