dimarts, 25 de juliol de 2017

El meu 92

Les efemèrides oficials recorden que tal dia com avui, 25 de juliol, s'inauguraven els Jocs de Barcelona 92. Per sort, a aquestes alçades, l'efemèride s'ha fet líquida, com els nostres dies, i la memòria oficial s'esquerda per tot arreu en favor de les històries subalternes, aquelles contrahistòries que de forma subterrània van conviure amb la "febre olímpica", l'"esperit del 92" i altres cursilades per l'estil que s'intenten recuperar una altra vegada per fer valdre apostes de pacificació política: aquells relats falsaris que dibuixen escenaris passats de factura pretesament immaculada per tal de desacreditar un present que no els agrada. El problema és això: que és fals.

Quan es van inaugurar els Jocs i les setmanes prèvies jo encetava les meves primeres vacances de l'institut: tenia 14 anys i m'acabaven de treure el guix de la cama. M'havia trencat els lligaments del peu dret al darrer entrenament de la temporada del Bàsquet Parets, el dia de la final de Wembley (vaig perdre'm part del partit però vaig arribar a temps a casa per veure el gol del Koeman, tranquils). El cas és que el meu record, el record real d'aquells dies, és força difús. I dic el record real perquè una cosa el que realment podria recordar d'aquells dies i el record construït, l'evocació del que representa tot allò per a mi a dia d'avui. Hi insisteixo una altra vegada: la memòria sempre es conjuga en present. I això, evidentment, val tant per a la memòria personal com per a la col·lectiva. La manera com una societat decideix i pot recordar una efemèride depèn de les coordenades de cada present en què es produeix aquest acte de record.

En fi, tornant a les vacances del 92, he de dir que la cosa olímpica havia estat rebuda a casa amb una antipatia intuïtiva: els meus pares van marxar conscientment de vacances ben lluny els dies de la inauguració; arribaven notícies inquietants d'independentistes detinguts i L'orquestra, programa de Catalunya Ràdio que seguíem a casa havia estat censurat. Veiem que l'independentisme era reprimit, que es tenyia el país d'una espanyolitat calculada per tal d'amagar Catalunya al món (separada d'una Barcelona nova, moderna i guai), que la torxa circulava militaritzada pels nostres pobles i ciutats i que a la capital hi havia una mena de projecte de neteja social i especulació urbanística bastant galdós. Recordo com vam enganxar adhesius de l'engendro del Cobi a la tassa del vàter per tal que ens inspirés en les nostres evacuacions gàstriques. Recordo perfectament la xiulada al Borbó i com després van fer-ne coincidir l'aparició a l'estadi amb Els Segadors per confondre els catalanets i que dubtessin perquè llavors semblaria que xiulaven el seu himne. Recordo que, paradoxes, vam gravar la inauguració amb VHS, però que vam acabar per no mirar.-la mai: hi vam gravar episodis de Bola de Drac al damunt. 
A casa tot allò dels Jocs ens va situar de la indiferència a l'antipatia declarada. Després ha estat diferent perquè la indiferència la vam abandonar ben aviat: a mida que vam conèixer la dimensió d'allò que s'ha acabat coneixent com a Operació Garzón. Els testimonis, les xerrades, els llibres d'en David Bassa... Tot primer subterrani i militant. Després cada vegada més a la intempèrie en un combat que no ha acabat, com ho demostra que fins fa quatre dies l'exjutge estrella de la progressia espanyola no va tornar a tenir cara a cara els que foren torturats amb el seu coneixement i connivència. Prevaricador i encobridor miserable. Hipòcrita. No has de poder descansar fins que la justícia sigui completa.

Tot allò ens va ensenyar, a tocar de casa, què era exactament l'estat espanyol, més enllà de la contingència dels seus gerents públics. L'estructura d'autodefensa, repressió i impunitat inherent a l'edifici ple d'aluminosi que van fer veure que construïen a partir de 1975. Una gran mentida; una façana postissa. Com els Jocs del 92.