Salvador Gibert, un anarco-nacionalista català

El juny de 1905, la Revista Blanca de Federico Urales es feia ressò (tal com havia anunciat en números anteriors) de l'incipient fenomen de l'anarquisme nacionalista que apareixia a Barcelona. Com era habitual en la revista, les pàgines estaven a disposició de tota orientació anarquista «sinceramente sentida», i, efectivament, així va ser amb el programa dels llibertaris catalanistes.

Salvador Gibert hi enviava un article (datat del maig d'aquell any) en què definia els contorns d'aquesta proposta, la del nacionalisme anarquista, d'impacte ideològic innegable, però presentada (i acollida per la revista de Federico Urales) amb tota naturalitat: hi presenta un catalanisme d'arrel rupturista, la seva naturalesa i les coordenades cronològiques en què s'havia gestat en definien un antipoliticisme inherent, atès que quedava fora de l'ordre jurídicopolític establert. Qualsevol implicació o participació, segons aquesta lògica, amb els marges constitucionals vigents suposava una desnaturalització, i és per això que, deia Gibert, les Bases de Manresa eren un error. L'antiestatisme implícit del catalanisme hauria atret joves que veien en l'abolició de l'estructura estatal el pas previ a la redempció humana universal.

Malgrat assenyalar aquests corrents interns (que tindrien arrels profundes malgrat ser minoritaris, com admet Gibert mateix), el predomini conservador hauria conduït a la creació de formacions polítiques mimètiques amb les espanyoles. Gibert aprofita aquesta situació per denunciar el que podríem dir-ne un segrest per part dels regionalistes, dels quals dubta que sigui lícit anomenar-los nacionalistes i que a més han empastifat l'«ideal» arrossegant-lo fins les urnes.

La voluntat de marcar perfil propi és el que explica el naixement de Progrés Autonomista, la formació anarco-nacionalista a la qual pertany Gibert, adherida al gran paraigua de la Unió Catalanista i que traballaria per a la divulgació dels "ideales libertarios, partiendo del principio autonómico de la región para alcanzar la total autonomía del individuo, y en ella se hallan afiliados los que no desconocen la patria natural, pero aspiran á la constitución de la patria universal, formada precisamente por el conjunto de regiones autonomizadas del mundo entero".

Gibert, sempre a les files radicals del catalanisme, explorà les seves dots d'agitador i propagandista des de les pàgines de la Tralla del Carreter i de Metralla i presidí el Centre Català de Mèxic, on s'havia exiliat i d'on tornà en l'època efervescent de la Solidaritat Catalana. Quan morí, el 1919, els seus companys i amics li dedicaren un número únic i monogràfic de Metralla que conserva la Biblioteca de Catalunya. Es té notícia de la seva participació, el 1904, en els actes de commemoració l'11 de setembre a l'Ateneu Obrer del Poblet i el que organitzà l'Associació Catalanista del Poble Sec. Comptat aquell dia entre els «incansables oradors de la causa catalana», els actes en què participà (de marcat to patriòtic) foren molt celebrats per l'«element obrer».

Malgrat les poques notícies que en tenim (o que n'he pogut trobar) i la repercussió i la dimensió reduïda que devia tenir Gibert i el seu grup, la seva existència posa de manifest la complexitat, riquesa i abast del moviment catalanista, que en el trànsit del segle XIX al XX ja s'afermava com un espai polític emergent i d'una potència formidable.

És, esclar, enfrontar-nos de nou a una de les obvietats més clàssiques que planen sobre el catalanisme, combatre l'etiqueta de «conservador» o «burgès» que des de posicions espanyolistes o d'una esquerra nostrada amb complexes d'inferioritat i un cosmopolitisme ridícul (o sigui cosmopaleta, per fer servir l'acurat neologisme mirmandià) han intentat desacreditar-lo en benefici de la deslegitimació de la lluita per l'alliberament del poble català. Causa, lògicament, fatiga haver de tornar a baixar cíclicament a l'arena per fer aquests desmentiments, però cal, tanmateix, fer-los quan toca.

Josep Termes, que a banda d'un gran mestre en la historiografia d'aquest país tenia la virtut de parlar clar, ja discernia entre l'anticatalanisme dels republicans catalans i el de Lerroux, entre l'anticatalanisme per se i el que ho era per oposició només a la Lliga Regionalista, entre Lerroux i la camarilla dirigent del Partit Republicà Radical i les bases i massa sociològica a què arribava el partit; o, fins i tot, entre el suposat progressisme maçó que veia els catalanistes com a rates de sagristia però que proposaven substituir convents... per casernes militars. O també, si convé, recordava que els republicans s'oposaven a la independència de les colònies mentre els catalanistes hi donaven suport. Termes es preguntava, irònicament, si l'anticatalanisme podria ser patrimoni de les classes populars catalanes i recordava que Lerroux disparava contra el catalanisme dels fabricants, quan ni els catalanistes eren fabricants ni la majoria de fabricants eren catalanistes. Per això assenyalava que els catalanistes de la Restauració «eren massa sovint etiquetats de reaccionaris per una historiografia progre simplificadora i miop».

Com recordava Jaume Colomer, el catalanisme radical de principis del XX es decantava cap al republicanisme i una pràctica obrerista que conduiria als «primers intents de connectar amb la tradició esquerrana i socialitzant». La «preocupació per fer penetrar les idees catalanistes entre els sectors obrers» hi era manifesta, es coordinaven iniciatives per instruir la classe obrera, a la qual s'apel·lava a la incorporació al catalanisme i molts es proclamaven obertament socialistes (encara que amb una idea vinculada al socialisme utòpic del vuit-cents).

Tant farcits estem de tòpics com d'exemples que els desmenteixen. En el camp de la historiografia ja ho van fer Termes, l'injustament oblidat Fèlix Cucurull o Pere Anguera, qui ja apuntava que no és que el catalanisme tingués una doble ànima fundacional, sinó que probablement només en tenia una: popular i d'esquerres (fet que li va valer crítiques ratllant la desqualificació personal per part de Joan-Lluís Marfany), i també Josep Fontana ha assenyalat el vigor de la catalanitat popular per damunt de la tradició jocfloralesca. Al davant de visions esbiaixades de la història fetes amb interès polític o directament partidista (que de vegades, estirant en sentit contrari, han fossilitzat determinades vision canòniques) hi ha les evidències que ho desmenteixen: de Josep-Narcís Roca i Farreras a Martí i Julià, de Jaume Compte a Andreu Nin, de Serra i Moret a Lluís Companys.

De vegades (de fet, sempre) les concepcions lineals de la història no ens pretenen ensenyar el passat, sinó legitimar l'ordre del present.

Fonts:

La Revista Blanca, juny de 1905, nº 167.

Metralla, 23 d'octubre de 1919, nº únic.

(les fonts hemerogràfiques és poden consultar a l'ARCA de la Biblioteca de Catalunya. Les imatges de Salvador Gibert són del número de Metralla citat). 

Anguera, Pere: L'onze de setembre: història de la Diada (1886-1938). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008. Es pot trobar on-line aquí.

Colomer, Jaume: La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917). Columna, Barcelona, 1995.

Termes, Josep: De la Revolució de Setembre a la fi de la guerra civil (1868-1939). Edicions 62, Barcelona, 1999.