Era d'hora, les 08.15 del matí, quan l'Enola Gay
obria les comportes de la seva panxa metàl·lica. En aquell precís moment aquest
superbombarder B-29 planava sobre la ciutat japonesa d'Hiroshima. Només
un minut més tard, Hiroshima havia estat esborrada del mapa, juntament
amb 80.000 de les persones que hi vivien. Tres dies després, una altra
ciutat nipona, Nagasaki, era igualment esbandida i es produïen entre 40.000 i 70.000 morts a
l'instant.
La
Segona Guerra Mundial tocava a la fi. Alemanya s'havia rendit el maig
de 1945, però el Japó, no. Malgrat això els japonesos es replegaven i es
preparaven per marxar de Xina (no sense continuar perpretant atrocitats
contra la població civil, especialment les dones).
El Japó estava decidit a resistir fins a les últimes conseqüències... o, més concretament, l'Exèrcit Imperial pretenia combatre fins la mort, acompanyat, això sí, de tota la població civil, a qui es comminava a acompanyar-los al sacrifici (voluntaris armats, gent pressionada perquè s'immolés quan arribés el moment...). Però el cas és que l'ultimàtum ja era sobre la taula: el 26 de juliol d'aquell any s'havia produït la Declaració de Potsdam per la qual es comminava el Japó a rendir-se si no volia enfrontar-se a la destrucció de les seves forces armades i a la devastació del país. Dos dies després, el 28 de juliol, es feia oficial el rebuig japonès a la declaració i la sort del país asiàtic quedava en mans dels aliats.
Per la seva part, els Estats Units havien provat amb èxit aquell mateix mes la seva primera bomba atòmica. L'efectivitat de la nova arma els semblà la millor manera de doblegar els nipons. En efecte, vist com havia anat tot plegat a Okinawa, la invasió de l'arxipèlag es preveia massa cara en vides humanes: els nordamericans temien una resistència ferotge, amb un ús encara més massiu de kamikazes i comptaven amb un nombre de baixes civils que hagués superat de molt les que causarien les dues bombes atòmiques plegades. A més, els Estats Units volien demostrar la seva formidable potència a un Stalin reforçat per la seva victòria a Europa.
Així doncs, a les 08.15 del matí del 6 d'agost de 1945, l'Enola Gay escopia de les entranyes la Little Boy, la bomba atòmica amb què Truman volia fer rendir el Japó imperial. El comandant del bombarder, Paul B. Tibbets, confessà anys més tard que es moria de ganes de fer-ho i que, si es tornessin a repetir les circumstàncies, tornaria a deixar a anar la bomba. "I wanted to kill the bastards", sentencià. Es calcula que, quan la bomba va esclatar, la temperatura es va enfilar fins a un milió de graus centígrads. Hi hagué 80.000 morts de forma instantània i 70.000 persones ferides, però a finals d'any es calcula que els morts eren entre 90.000 i 140.000 persones pels efectes de la radiació i per les mancances mèdiques en l'atenció dels ferits. Al cap dels anys, el nombre de morts i de gent que patia seqüeles pels efectes devastadors de la bomba (càncers, malformacions...) va seguir augmentant.
Tanmateix, els japonesos no es rendiren pas, i el 9 d'agost, amb la Unió Soviètica declarant la guerra al Japó i entrant per Manxúria, els Estats Units deixaven anar la segona bomba, Fat Man, ara sobre Nagasaki. El Bockscar, pilotat per Charles W. Sweeney, i després de desestimar l'objectiu que s'havia triat primer (hi havia massa boira sobre Kokura), descarregava la bomba a les 11.01.
Entre 40.000 i 70.000 persones van perdre-hi la vida de forma
immediata. Probablement, alguns d'ells foren refugiats d'Hiroshima que
havien fugit de la seva ciutat per escapar del primer bombardeig.
Finalment, el 15 d'agost, l'emperador anunciava que acceptava la Declaració de Potsdam. El Japó es rendia i l'emperador es decidia a enregistrar un missatge radiofònic per fer-ho saber al seu poble, instant les seves tropes a desistir. El fet era insòlit, molts s'emocionaren i ploraren: no havien sentit mai la veu del qui per ells era una divinitat, l'emperador Shōwa, Hirohito.
Web de l'Hiroshima Peace Memorial Museum.
Recull d'imatges de Iosuke Iamahata a Remembering Nagasaki
El Japó estava decidit a resistir fins a les últimes conseqüències... o, més concretament, l'Exèrcit Imperial pretenia combatre fins la mort, acompanyat, això sí, de tota la població civil, a qui es comminava a acompanyar-los al sacrifici (voluntaris armats, gent pressionada perquè s'immolés quan arribés el moment...). Però el cas és que l'ultimàtum ja era sobre la taula: el 26 de juliol d'aquell any s'havia produït la Declaració de Potsdam per la qual es comminava el Japó a rendir-se si no volia enfrontar-se a la destrucció de les seves forces armades i a la devastació del país. Dos dies després, el 28 de juliol, es feia oficial el rebuig japonès a la declaració i la sort del país asiàtic quedava en mans dels aliats.
Per la seva part, els Estats Units havien provat amb èxit aquell mateix mes la seva primera bomba atòmica. L'efectivitat de la nova arma els semblà la millor manera de doblegar els nipons. En efecte, vist com havia anat tot plegat a Okinawa, la invasió de l'arxipèlag es preveia massa cara en vides humanes: els nordamericans temien una resistència ferotge, amb un ús encara més massiu de kamikazes i comptaven amb un nombre de baixes civils que hagués superat de molt les que causarien les dues bombes atòmiques plegades. A més, els Estats Units volien demostrar la seva formidable potència a un Stalin reforçat per la seva victòria a Europa.
Així doncs, a les 08.15 del matí del 6 d'agost de 1945, l'Enola Gay escopia de les entranyes la Little Boy, la bomba atòmica amb què Truman volia fer rendir el Japó imperial. El comandant del bombarder, Paul B. Tibbets, confessà anys més tard que es moria de ganes de fer-ho i que, si es tornessin a repetir les circumstàncies, tornaria a deixar a anar la bomba. "I wanted to kill the bastards", sentencià. Es calcula que, quan la bomba va esclatar, la temperatura es va enfilar fins a un milió de graus centígrads. Hi hagué 80.000 morts de forma instantània i 70.000 persones ferides, però a finals d'any es calcula que els morts eren entre 90.000 i 140.000 persones pels efectes de la radiació i per les mancances mèdiques en l'atenció dels ferits. Al cap dels anys, el nombre de morts i de gent que patia seqüeles pels efectes devastadors de la bomba (càncers, malformacions...) va seguir augmentant.
 |
| Panoràmica d'Hiroshima, ja devastat per la bomba. sun.iwu.edu |
 |
| El bolet de Nagasaki. www.atomicarchive.com |
Finalment, el 15 d'agost, l'emperador anunciava que acceptava la Declaració de Potsdam. El Japó es rendia i l'emperador es decidia a enregistrar un missatge radiofònic per fer-ho saber al seu poble, instant les seves tropes a desistir. El fet era insòlit, molts s'emocionaren i ploraren: no havien sentit mai la veu del qui per ells era una divinitat, l'emperador Shōwa, Hirohito.
 |
| El diví Mikado, Hirohito. biography.com El film Hiroshima, mon amour, d'Alain Resnais (1959) El bombardeig de Nagasaki |
Web de l'Hiroshima Peace Memorial Museum.
Recull d'imatges de Iosuke Iamahata a Remembering Nagasaki
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada