dimecres, 25 de maig de 2011

Els trolls


Un dels titulars més destacats, resultats ja en mà, d'aquesta darrera contesa electoral que ha passat pel damunt de part del nostre país és la consolidació molt alarmantment a l'alça de la força xenòfoba de Josep Anglada, la Plataforma per Catalunya. Tant és així que, ves per on, el programa especial de TV3 va creure convenient passar per antena declaracions del líder del partit racista i obviar olímpicament una altra força emergent, la CUP, que amb més de 60.000 vots al sarró i 101 regidors s'erigia en una de les triomfadores de la nit. Però això ja ho comentarem un altre dia.
No es pot deixar de banda, tampoc, que altres forces han fet seu el discurs propi d'aquesta formació de l'extrema dreta populista i xenòfoba, fet que els ha acabat per resultar profitós electoralment. El cas més clar és el de Xavier García Albiol, en qui el PP ha trobat la manera, per fi, d'aconseguir la victòria en una gran ciutat del Principat, però també en Alberto Fernández i els seus penjaments gairebé extrets d'una concepció racial nacionalsocialista, que també s'han traduït en un augment significatiu dels suports a la capital del país.
Tothom qui tingui dos dits de front serà capaç d'entendre que els xaragalls amb què aquest discurs solca els camins de la vida democràtica i institucional d'aquesta banda de la Mediterrània, no tenen tant a veure amb la quantitat d'immigració rebuda, com amb les condicions socioeconòmiques amb què s'enfronta la nostra societat ara mateix. L'elevat índex d'atur, les dificultats a què s'enfronten moltes famílies catalanes, l'increment de la pobresa i de l'exclusió social estenen un terreny adobat per a cultivar-hi el populisme excloent i perillós que practiquen algunes forces polítiques i que saben que en transcendeix els seus propis límits ideològics formals. Digueu si no com PxC pot presentar llista en un municipi com Lliçà d'Amunt on els índexs de població estrangera són reduïts i, a més, han disminuït en els darrers anys, i a sobre flirtejar amb l'entrada al consistori durant bona part de la nit. O com s'explica que el número dos de PxC a Manresa (i, per tant i per desgràcia, regidor electe) sigui militant d'UGT, tal i com ha denunciat la CUP de la capital del Bages.
Tampoc sembla rellevant per a molta gent que se situa ideològicament extramurs de l'extrema dreta, la declarada trajectòria franquista de Josep Anglada; o que el terrorista neonazi Carlos Francisoud formi part del partit i encapçalés la llista a Badalona; o que Gerard Bellalta, el candidat de PxC a Vilanova i la Geltrú perpetrés una agressió contra el portaveu d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme al Garraf en plena campanya electoral.
Tant li fa que PxC i aquells qui practiquen la simbiosi populista i irreponsable a la recerca del vot, basteixin un discurs amanit de tòpics, sense fonament, ple de mentides. Un discurs edificat sobre els fonaments de la rumorologia popular, que es retroalimenta amb el malestar social, perquè l'atia i hi respon amb allò que la gent vol sentir. Ofereix pinso a aquells qui voten amb l'estómac, obviant que una praxis elemental de la política responsable no és entonar cants de sirena, sinó ballar pel ball que toquen: el nostre demà més immediat no és senzill, però el responsable de tot això no s'individualitza en veïns pobres de les nostres poblacions.
Desmuntar els tòpics era senzill i breu com ho demostra aquest argumentari d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme. O aquesta nota de premsa de l'Obra social La Caixa, que ens recorda que els immigrants aporten més del que reben.
I continua essent senzill. Només cal amarar-nos de realitat i qüestionar el recurs fàcil de convertir la xafarderia en categoria. I combatre'l, com va fer de seguida la gent d'Igualada amb aquest vídeo en resposta al cèlebre i insultant espot elaborat per PxC a la capital anoienca.
Combatre, ens pertoca ara, quan encara no és del tot tard, malgrat que els trolls es veien a venir han arribat, són ja entre nosaltres i s'han instal·lat a les nostres viles i ciutats per quedar-s'hi una bona temporada. Combatre, perquè encara hi ha temps, i no defallir, abans no sigui massa tard.