Curiosa paradoxa la del dia d'avui, que deu dir molt de com són aquests Països Catalans a hores d'ara. Bé, a hores d'ara, però perquè fa temps que ho arrosseguem. Els més optimistes diuen que fa setanta anys que vivim aquesta paradoxa, jo sóc dels que pensa que ja en fa més de tres-cents.
Entrant en detall, Vilaweb ho ha exposat avui de forma diàfana: es dóna el cas que avui fa setanta anys de l'entrada dels feixistes a la ciutat de Barcelona. I és clar, amb l'arribada d'aquests, alguns van haver de marxar, milers i milers i milers... Alguns d'ells ja no van tornar mai més: uns no van ser-hi a temps, per edat o malaltia, d'altres, perquè refer la vida en un altre lloc, a voltes, et condueix a abandonar el llast del passat. Sobretot si l'epíleg del teu passat és sota el foc de l'aviació franquista camí de la ratlla de França. Sabem què va suposar l'exili: la decapitació intel·lectual, cultural i política del país, a més de trencaments familiars irreversibles, separacions forçoses i doloroses. I va suposar tot això, convé no oblidar-ho, perquè al sud de l'Albera es va establir un nou ordre enemic de la nostra cultura, i suposo que ja només per això enemic de la Cultura en majúscules; però també enemic de la democràcia, dels drets socials, de la llibertat de culte, d'opinió, d'expressió, de pensament. Drets que la gent d'aquest país havia anat aconseguint amb comptagotes després de suar i patir molt. I ara tocava patir de forma gratuïta. Per això molts i moltes van haver de marxar.
Però, i aquesta és la paradoxa, el mateix dia que queia Barcelona, i que molts en marxaven o n'havien marxat, d'altres arribaven. Arribaven sabent-se vencedors, amb tota la fatxenderia que això suposa. I després de guanyar una guerra, la fatxenderia pot arribar al paroxisme. Un d'aquests ocupants que arribava a la capital del país, un d'aquests homes armats, triomfants i exultants era un espia franquista de nom Carlos Sentís.
La cosa podria no passar de l'anècdota si no fos que han passat setanta anys i Sentís encara és viu. Podria ser una nota a peu de pàgina si aquest individu s'hagués quedat a casa o se n'hagués anat a Burgos. Seria un record en un llibre si hi hagués hagut una ruptura amb el règim dictatorial de Franco i s'haguessin passat comptes als botxins. Seria un nom en una llista de processats si en aquest país s'hagués fet justícia.
Però no, en aquest país de paradoxes, un dels seus, Carlos Sentís, era condecorat per un que ens el fan passar com si fos dels nostres, Celestino Corbacho, al Col·legi de Periodistes. Quan es compleixen setanta anys de l'inici d'una llarga marxa, pels que se n'anaven i pels que es quedaven, es condecora precisament un dels que arribaven.
Un exemple no ho és tot, una pàgina no és un llibre, ni un fotograma una pel·lícula sencera. Però la foto-finish de Sentís l'ha de fer sentir com si tornés a entrar a Barcelona, setanta anys després d'aquell 26 de gener de 1939. L'ha de tornar a fer sentir triomfador i, sobretot, impune, igual que el règim que ell va defensar.
Entrant en detall, Vilaweb ho ha exposat avui de forma diàfana: es dóna el cas que avui fa setanta anys de l'entrada dels feixistes a la ciutat de Barcelona. I és clar, amb l'arribada d'aquests, alguns van haver de marxar, milers i milers i milers... Alguns d'ells ja no van tornar mai més: uns no van ser-hi a temps, per edat o malaltia, d'altres, perquè refer la vida en un altre lloc, a voltes, et condueix a abandonar el llast del passat. Sobretot si l'epíleg del teu passat és sota el foc de l'aviació franquista camí de la ratlla de França. Sabem què va suposar l'exili: la decapitació intel·lectual, cultural i política del país, a més de trencaments familiars irreversibles, separacions forçoses i doloroses. I va suposar tot això, convé no oblidar-ho, perquè al sud de l'Albera es va establir un nou ordre enemic de la nostra cultura, i suposo que ja només per això enemic de la Cultura en majúscules; però també enemic de la democràcia, dels drets socials, de la llibertat de culte, d'opinió, d'expressió, de pensament. Drets que la gent d'aquest país havia anat aconseguint amb comptagotes després de suar i patir molt. I ara tocava patir de forma gratuïta. Per això molts i moltes van haver de marxar.
Però, i aquesta és la paradoxa, el mateix dia que queia Barcelona, i que molts en marxaven o n'havien marxat, d'altres arribaven. Arribaven sabent-se vencedors, amb tota la fatxenderia que això suposa. I després de guanyar una guerra, la fatxenderia pot arribar al paroxisme. Un d'aquests ocupants que arribava a la capital del país, un d'aquests homes armats, triomfants i exultants era un espia franquista de nom Carlos Sentís.
La cosa podria no passar de l'anècdota si no fos que han passat setanta anys i Sentís encara és viu. Podria ser una nota a peu de pàgina si aquest individu s'hagués quedat a casa o se n'hagués anat a Burgos. Seria un record en un llibre si hi hagués hagut una ruptura amb el règim dictatorial de Franco i s'haguessin passat comptes als botxins. Seria un nom en una llista de processats si en aquest país s'hagués fet justícia.
Però no, en aquest país de paradoxes, un dels seus, Carlos Sentís, era condecorat per un que ens el fan passar com si fos dels nostres, Celestino Corbacho, al Col·legi de Periodistes. Quan es compleixen setanta anys de l'inici d'una llarga marxa, pels que se n'anaven i pels que es quedaven, es condecora precisament un dels que arribaven.
Un exemple no ho és tot, una pàgina no és un llibre, ni un fotograma una pel·lícula sencera. Però la foto-finish de Sentís l'ha de fer sentir com si tornés a entrar a Barcelona, setanta anys després d'aquell 26 de gener de 1939. L'ha de tornar a fer sentir triomfador i, sobretot, impune, igual que el règim que ell va defensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada