dissabte, 16 de juliol de 2011

Balanços (1)


Vet aquí que l'altre dia em vaig adonar que aquest blog tenia ja 4 anys de vida i, què cony, he decidit passar-me algunes de les meves pròpies normes per l'entrecuix i iniciar un bell i carregós exercici d'endogàmia. L'audiència més afecta, sens dubte ho agrairà i imprimirà aquest post en paper setinat per si algun dia un Jordi Tardà de la vida decideix eixugar les virolles de la parròquia en una d'aquelles cèlebres cerimònies de fetitxisme postmodern.
Essent una mica justos, i parlant d'això dels blogs, hem d'admetre que, ja d'entrada, la titularitat d'una pàgina personal requereix una component endogàmica inherent i unes bones dosis de vanitat i de pretenciositat: aquesta onada democratitzadora 2.0 ha permès que qualsevol persona obrís la seva pròpia finestra al món i així hem anat empantanegant la xarxa d'opinants de pa sucat amb oli (com el qui signa), de papanatisme digital, de gent que enlloc de parlar d'oïda, ara hi escriu, al costat això sí, de casos en què s'ha fet justícia i el lectorat ha premiat els qui tenien coses a dir i les deien ben dites i que mai han gaudit d'una tribuna més àmplia ja fos per mala sort, perquè mai s'havien atrevit a trucar a cap porta o perquè han mantingut sempre aquella qualitat més escasssa del que sembla: la dignitat de no menjar-se cap cigala per fer-ho (sí: cigales, encara som en una societat patriarcal i per escalar sense escrúpols bàsicament hom ha de fer encara ingesta de polles). Bé, internet és moltes coses, però és això, també, i com que ja he justificat l'exercici onanista de torn i tenim el personal avisat, ara ja ens hi podem capbussar sense més preàmbuls.

Deixeu-me (deixeu-me, que ho faré igualment) que en aquest primer episodi del balanç hi encabeixi les històries paral·leles i personals que han anat lligades a l'Estipendi (com alguns amics han batejat el blog), d'una manera o altra:
Sense fruir de l'estipendi té un blog germà que potser alguns no coneixeu (o sí i no us interessa: que us bombin, és allò d'internet que dèiem: si un vol, a més de dir bestieses, pot obrir setze blogs per dir-les si li surt del cap de la fava), que per la seva dimensió i especificitat calia que tingués recorregut propi: es tracta d'Els dies kurds, un relat de viatge complet (amb principi i final) i molt interessant (apa), amb dosis equilibrades d'emotivitat, humor i èpica i, fins i tot, un cert lirisme que n'enriqueix la vessant literària (fot-li). Els dies kurds és el meu diari de viatge pel, nostradament diríem, Kurdistan sota administració turca, amb els filoterroristes de Sodepau, que diria la Rahola.
Després hi ha hagut la cosa aquesta de l'AraVallès, on la dirigència corresponent, no sé per quin set-sous, va creure oportú donar-me màniga ampla un cop al mes, i així hem anat fent durant una temporada. No us penseu, que encara que puguis dir el que et rota (com ha estat el cas), la cosa no és el mateix i m'han fotut una feina de nassos de pensar cada trenta dies en algun tema que fos, almenys una mica, diferent de l'anterior per no caure en la redundància... i dubto haver-ho aconseguit, ho confesso.
Encabat hi ha hagut les paternitats: la biològica, una de compartida amb els Slim Bay Seals (a 5 € la còpia) fruit de la victòria en el primer Concurs de Blues de la Societat de Blues de Barcelona, i una altra en solitari en què vaig intentar explicar un fragment de la història de l'organització d'on arrenca el camí de l'independentisme contemporani, el FNC, als anys 50 del segle XX (aquest va a 13 € l'exemplar). Fins i tot en van fer crítiques (entenc que la pobra gent va tenir la paciència de llegir-se l'artefacte) l'Agustí Barrera al Llibertat.cat i en Fèlix Rabassa i Martí al seu blog La Renaixensa, fet que els agraeixo sincerament des d'aquí. Ah, també hi va haver allò del Primer Premi d'Assaig Literari Independentista, en què em van seleccionar un text en l'apartat de territorialitat i després el van publicar juntament amb tots els altres guanyadors i finalistes de les diferents categories, tot i que el llibre, jo, gairebé no l'he tingut ni a les mans. Culpa meva, això sí. I tampoc puc oblidar els ambiciosos Vallesos, que tot just comencen a caminar.

Per matar aquesta primera autoensabonada, i de pas, per alleugerir-la, deixo estampades unes linkacions, que diria l'amic Quartera Virlot. Són les dels companys i amics i altres categories de persona amb qui he compartit la voluntat d'empastifar la xarxa amb reflexions diverses i, en tots els casos, més encertades que les meves:

Qui té gana somnia pa i De matinada... són dos blogs de dos paios del gremi, és a dir, soferts historiadors, amb qui comparteixo moltes afinitats ideològiques, preocupacions corporatives, afició pel Barça de bàsquet i amistat. Ja n'he parlat més d'una vegada, però hi torno perquè em dóna la gana.
Del meu Vallès em quedo, esclar, amb els posts En defensa pròpia que publica l'amic senyor Fusté, amb qui comparteixo, a més, exili garriguenc, amb les escletxes per on es filtren les elucubracions poètiques i revolucionàries del ja citat company Quartera Virlot, l'univers agafat amb pinces d'en k de kuantic i la rica subtilesa amb què sol arribar-nos la Primavera des fred.
Sempre pendent d'en Vilalta a ponent, el sud el deixo en mans d'en Cucarella. La resta dels que segueixo i recomano, són al llistat de més avall.

De moment ho deixarem aquí, no sense advertir-vos de l'amenaça d'una segona i definitiva part d'aquest balanç que arrribarà en breu, i que de breu no sé si ho serà.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Roger,

només pensar la cara que faries explicant a viva veu això mateix que has escrit ja se m'escapa el riure! A més, comparteixo bona part de les teves reflexions sobre les necessitats dels autors dels blocs. Esperem la segona part amb candeletes. Gràcies!

JPV

Anònim ha dit...

Rujeliu,

Enhorabona pel camí fet i endavant! ...que, malgrat ens ha tocat viure temps estranys i segons com idiotes, ens calen horitzonts clars i molt sentit de l´humor..ens cal l´estipendi!

Una forta abraçada d´un vallesà accidental expatriat a la ciutat dels "prodigis".
RBS

tas ha dit...

algun dia m'has d'explicar com t'ho fas per arribar-t'hi, que això de l'autofel·lació fa bona pinta i sembla que et fa prou bé...

jo no em considero exiliat ja que he tornat a la ciutat on vaig néixer (Bcn)

records a la família!

David

per cert el poema de Pere IV el vaig penjar jo... és que m'encanta...

A.C.V. ha dit...

Roger,
Tal i com han comentat els demés, sempre fruïm amb l'estipendi.

(Igualment amb el pa i la matinada, tot sigui dit...)

Espero que aquests siguin els primers quatre anys de molts més.
Vinga, que entre la teva ensabonada i la nostra quedaràs ben servit.

Moltes gràcies.

Roger ha dit...

Aaah! Ja us veig la cara a tots plegats!

JPV, segur que el semblant de l'autor l'has associat a la cara del mico, i per això se t'escapava el riure. Vés escrivint aquí i allà, tu també, que ens agrada com ho (en)raones.

RBS, un altre de qui ens cal el criteri esmolat; no t'encantis enmig dels prodigis i dels idiotes, i ves-ne fent via, encara que ja sé que en fas.

David, tu ets un repatriat i un desvergonyit. El darrer que em va fer un comentari sobre autofel·lacions fou un home que em va assetjar sexualment a l'estació de tren de Girona. El poema del Pere IV (o era Joan Oliver?) és espaterrant, però el que hauries de fer és venir-lo a declamar a l'edició d'enguany del Correllengua de la Vall del Tenes.

ACV, malandando, el pa ens l'hauríem de fotre acompanyat d'un bon tiberi i regat amb un bon vi, sigui de matinada o no.

Gràcies pels comentaris i per la dosi extra de massatge, sempre benvinguda

Au, i ara aneu a pencar una mica, ganduls!