Per Bolonya els coneixereu

Malgrat que probablement, i per desgràcia, l'anomenat Pla Bolonya s'acabarà per imposar en funció dels paràmetres inicials (en la mesura que es pugui), és a dir, amb l'autisme habitual de les institucions implicades, com a ciutadà (si és que em puc atribuir aquesta prerrogativa), em sento agraït als que s'han oposat a l'aplicació del pla de forma aferrissada.

En primer lloc em vull recordar de Tomàs Sayes, qui ha posat en perill la seva integritat física en defensa d'un diàleg que costa de trobar i per denunciar la deriva autoritària de les autoritats universitàries del país.
Ja ho vaig dir, i hi torno a insistir, que gràcies a la lluita de gent com en Tomàs, com la resta de militants del SEPC i altres col·lectius d'estudiants compromesos en la defensa de la universitat pública, el debat sobre l'aplicació de l'EEES ha traspassat els murs de les facultats, un fet que si no fos per les ocupacions, manifestacions, la feina en definitiva d'una part del col·lectiu estudiantil, no s'hagués produït.

És un fet, aquest darrer que esmento, que em sembla que no s'ha tingut gaire en compte: si no fos per la gent de la cultura del no, pels bruts, porreros, comunistes totalitaris i altres insults a l'ús que apareixen en els manuals de tertulians i articulistes habituals dels grans mitjans (molt sovint són els mateixos), si no fos per aquesta gent, la careta democràtica seria més fàcil de mantenir en la dura cara dels qui fan ús del poder. I és gràcies a la precipitació dels esdeveniments que es va produir des del desallotjament de l'edifici històric de l'UB que de forma gràfica, si hi parem a pensar una mica, no pas gaire, que hem pogut observar quin és el grau de podridura del sistema i dels qui hi viuen a sou des de la mort del dictador.

Vegeu, per exemple, el conseller Huguet i Biosca, el Lenin de Manresa, defensant amb els ullals l'aplicació del pla i la poltrona pròpia. L'antic militant del PSAN, patèticament encorbatat, és ara un formidable aliat de l'Europa del Capital i de l'Espanya de les autonomies.
Vegeu també el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira, el de la llança, profundament indignat per la humiliació que va rebre "la policia del seu país" davant de la Generalitat. Un altre antic dirigent del PSAN, un gran venedor de fum a qui se li ha passat l'arròs fa dies i que ens martiritza sense pietat amb el seu etern posat de víctima, amb els seus deliris de redemptor nacional. Vergonya!
Vegeu el Tirano-Saura, si ho podeu suportar, acceptant la jugada mestra del PSC al encolomar-li la Conselleria d'Interior, pensant-se que ja era adult i que la millor manera de demostrar-ho era deixar anar els gossos contra els moviments socials des del primer moment. I el que és més meritori: aconseguir tenir en contra la gent d'esquerres de debò (els que no l'han votat mai, vull dir) i els Mossos, alhora. Com pot una persona del perfil de Joan Saura arribar allà on és? No és per fer-nos-ho mirar?
I després hi ha els rectors que deslegitimen referèndum amb resultats adversos per ells i legitimen eleccions amb una participació del 5% només perquè ells es beneficien d'una quota de poder. Això és ser bastant pocapena.
I no ens oblidem dels mitjans com La Vanguardia, amb les seves decidides campanyes i manipulacions a tot el que belluga contra l'ordre establert al que sempre s'ha aferrat com una paparra; no ens oblidem de veus de llur amo com els tertulians de les nostres emissores de ràdio i televisió, com la de Francesc-Marc Álvaro, que creu que hi ha una crosta anti-sistema (textual) que s'ha d'eliminar, perquè això no passa enlloc més, perquè fem riure.
I l'oposició rabiosa de CiU a qui se li'n refoten les garrotades i hi veu un element per collar el govern, com si prèviament hi hagués hagut un oasi de 23 anys, de plenitud nacional. Amb l'actitud de CiU, d'en Puigcercós, d'en Ridao, d'en Guillot i de tota la parentela, tenim una fotografia d'alta resolució de la classe política de la Comunitat Autònoma espanyola de Catalunya: lamentable, vergonyosa. Tot es limita al seu propi joc, tot és un espai tancat, el que serveix per un avui ho fa demà per als altres però tots son sempre allà mateix: allunyats de tot, aliens als problemes.

Tal com encertadament va postular el FNC en el moment de néixer cal superar d'una vegada la vella política. Els frontistes es referien als partits republicans, superats per la derrota davant el franquisme en la guerra, invàlids per al nou panorama social i nacional que s'obria per al país. Doncs tornem a ser en aquest moment: cal tornar a superar un model polític obsolet, caduc. Hi ha fórmules que ja no valen: cal una nova manera de fer política a les institucions catalanes connectada amb el carrer, que és d'on neix i d'on es nodreix. Aquesta manera de fer política fa anys que existeix, fa anys que mica en mica va creixent i ara és més necessària que mai.