El català, una llengua "de cine"?

Amb la nova llei del cinema que s'ha elaborat des de la Generalitat de dalt hem anat a parar a velles polèmiques o, per a ser més exactes, a la mateixa polèmica de fons, plena de postures interessades, d'intencionalitat política i de perversitats inconfessables.

Que si les Majors no ho voldran, que si ens faltaran virolles, que si es vol imposar el català... sempre la mateixa cançoneta ben plena de caspa, ben plena d'arnes, amb aquella pudor de resclosit de sempre, la mateixa catipén que ens impregna l'ambient lingüístic des del 21 de novembre de 1975, el dia de l'endemà de la mort del dictador, un dia a partir del qual molts van començar a brandar aquest discurs perquè, segons deien, i diuen, per al poble català ja s'havien acabat tots els mals. Ja podíem ser espanyols tranquils, devia ser això. És obvi que aquest discurs fa gal·la d'una podridura prèvia que no havia aflorat, perquè contra en Franco les coses esdevenien més senzilles, sobretot en matèria lingüística. I fou sobretot des de l'aprovació de la primera llei d'immersió lingüística que se'ls va començar a veure el llautó.

És curiós que els que sempre han clamat en favor del dret d'escollir en matèria lingüística, els que breguen per la llibertat idiomàtica, no hagin defensat mai el fet que els habitants d'aquest país poguessin tenir l'opció de decidir per sistema si una mateixa pel·lícula la preferien anar a veure en la llengua d'aquí o en la de molta de la gent que viu aquí, i quan una tros d'aquest mateix país es decideix per fer meitat i meitat, ves per on, ells i elles posen el crit al cel i ens surten amb la mateixa història de triar la llengua de l'educació i la mateixa voluntat de destruir-nos com a poble. Perquè per ser gent que s'interessa pels drets de les persones i no dels territoris, i en especial pels drets de les persones en ser escolaritzats en la seva llengua materna, és força estrany que no hagin reclamat que els nens que a casa parlen urdu, wòlof o quítxua hi siguin escolaritzats en aquestes llengües. No serà que un determinat territori que ells anomenen Espanya, és el territori que val i els altres no?

Perquè els ciudadanos, els babelianos, els tolerantes, i altres membres de sectes colonials i imperials espanyoles saben que al cinema un ciutadà dels Països Catalans poques vegades hi sentirà a parlar en la llengua del país; perquè saben que la proporció de televisions en català és avassalladorament minsa en front de les que no ho són; perquè saben que en el cas dels periòdics i diaris passa tres quarts del mateix; i en el de les ràdios. Perquè saben que si has d'anar a cal jutge t'has de sentir violent, sinó humiliat, per poder demanar un traductor, si és que n'hi ha. I també saben que en els videojocs el català és una quimera. I que si ens recepten qualsevol cosa, haurem de llegir els prospectes dels medicaments en castellà, o en francès, un tros més amunt.

I saben que si el castellà no s'ensenyés a les escoles de Girona, de Vinaròs, de Granollers, de Burjassot o de Manacor, s'aprendria igual, sense que això vulgui dir que s'hagi de deixar d'ensenyar. En canvi, la immersió lingüística en català a la Comunitat Autònoma Catalana ni tan sols garanteix la supervivència de la llengua i el que sí saben aquest personal és que eliminant la immersió, la diglòssia ens ofegarà del tot.

En canvi, el que haurien de saber i potser no saben, segurament perquè els parlants conscients de català no els ho recordem gaire, és que no s'hauria de viure tranquil presentant-se com a presumptes paladins de la llibertat de triar una llengua parlada per centenars de milions de persones, amb suport de governs i institucions de tot el món, en un país sense estat de llengua petita amb tot de governs i institucions en contra i un intent de genocidi lingüístic a l'esquena, que d'haver reeixit en el seu moment, hagués facilitat molt més les coses i hagués asserenat la consciència de molts.

I que consti que no amenaço ningú, la intranquil·litat ha de ser a nivell de consciència i els ha d'arribar per la força de la raó, que és la nostra: no vull donar el plaer als botxins de tenir més arguments per continuar presentant-se com a víctimes.