Una victòria en tota regla, la de la Llei de Partits. Per fi el nacionalisme espanyol es podrà apoderar de la lehendakaritza, amb una rúbrica ben significativa, per cert, ja que, per més inri, el vot del partit racista i supremacista espanyol de Rosa Díez serà decisiu per situar un peó de Ferraz a Ajuria Enea. És com un petit caprici que es concedeixen per assaborir la victòria, suposo.
Ara ja tenim les tres nacionalitats històriques (?) abanderades de l'Espanya plural (??) alineades al centre. Ara la política autonòmica espanyola ja és del tot radial, com la xarxa ferroviària.
Potser és un efecte colateral amb què no comptava molta gent quan es va aprovar aquesta llei antidemocràtica. Ben pocs es deurien pensar que els rèdits d'aquesta vergonya no passaven només per silenciar la dissidència, és a dir l'esquerra independentista basca (ja sabem que els feixistes organitzats amb antecendents per terrorisme al País Valencià queden exempts de l'aplicació de la llei en carcanada pròpia), sinó per aconseguir fruits més prosaics: el control d'institucions vedades per l'equilibri electoral natural d'una determinada àrea. No es tractava de "sacar ETA de las instituciones", sinó de "sacar al PNB del gobierno"; un matís important.
Els 100.000 vots nuls de l'esquerra independentista basca sense dret a candidatura demostren una formidable fortalesa davant l'adversitat. Convicció i capacitat de patiment. Disciplina i combativitat. Però això no serà sempre així si aquesta situació perdura i crec, sincerament, que sense poder obtenir representació en municipis o parlaments autonòmics, aquesta fortalesa minvarà sense arribar a desaparèixer.
L'esquerra abertzale quedarà eliminada sense arribar a desaparèixer: heus aquí el triomf de la Llei de Partits, heus aquí el triomf d'Espanya. Hi haurà un adversari menys, però el discurs podrà ser el mateix de sempre, com si una marca de l'esquerra abertzale continués operativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada