dimecres, 19 de novembre de 2008

La revolució alemanya, 90 anys després del seu inici

Com és habitual, cada nou any que comencem ve farcit de noves efemèrides que ens recorden fets del nostre passat que ens han configurat com a poble (els 800 anys del naixement de Jaume I que es commemoraren el 3 de febrer d'enguany, els 100 del de l'escriptora Mercè Rodoreda el 10 d'octubre, o la doble efemèride de la nostra bandera de llibertat, l'estelada, en les seves dues versions més importants, per citar alguns exemples) o fets que, per exemple i pel que aquí ens ocupa, ens ajuden a entendre l'esdevenir de la història europea recent.

El novembre de 1918 concloïa la Gran Guerra, el conflicte més sagnant que la humanitat havia conegut fins llavors, amb la derrota de les anomenades Potències Centrals, capitanejades per l'Imperi alemany. El col·lapse germànic va comportar no només la derrota bèl·lica del país, sinó l'expectativa d'una transformació interna d'una certa envergadura, que aniria creixent de forma exponencial al llarg dels mesos següents. L'abdicació i exili del kàiser Guillem II, l'arribada al poder dels socialdemòcrates d'Ebert (SPD) i la voluntat de pau que majoritàriament desitjava la població alemanya van conduir a una situació de reformulació nacional que, amb el seu desenllaç certament inesperat, van acabar per donar forma a algunes de les llegendes que proporcionarien base social al nazisme aleshores minúscul del caporal llicenciat Hitler.

El novembre de 1918 un motí favorable al govern socialdemòcrata aniria derivant en una revolta que s'acabaria per convertir en una revolució. Una revolució socialdemòcrata, convé no oblidar-ho, ja que les masses que la sustentaven se sentien representats pels parlamentaris i el govern del SPD. Mai les les organitzacions situades a l'esquerra d'aquest partit van ésser capaces de liderar el procés que s'havia encetat, ni l'escindit USPD (els socialdemòcrates independents) ni la corrent espartaquista que acabaria per constituir-se en el partit comunista alemany (KPD), liderat per Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg. Res tenia a veure, doncs, amb la revolució que Lenin havia liderat un any abans i que havia posat fi a l'imperi tsarista.

Però encara hi ha altres elements que fan única la revolució alemanya de 1918-1919. El més curiós, i tràgic, de tot plegat és que la revolució que va començar “des de baix” volia reforçar la que abans s'havia encetat “des de dalt”. Es volia pau i democràcia i es percebé que els poders tradicionals no ho volien així i, per tant, calia actuar per defensar el nou govern d'Ebert, el govern que es percebia com a propi. El problema fou que Ebert odiava la revolució “amb tot el seu cor”, com la resta de dirigents socialdemòcrates alemanys (i, segurament, de tot arreu), li agradava el Reich; fins i tot preferia la monarquia a la república, i el que es va dedicar a fer, des del primer moment, fou combatre la revolució que havien iniciat els seus seguidors, frenant-la des dels consells primer (que escollien paradoxalment representants del SPD) i ofegant-la amb sang, després, amb l'ajut dels Freikorps, els cossos paramilitars de dreta que més endavant intentarien cops d'estat contra Ebert mateix. Tampoc Berlín paga traïdors.

Si bé sobre l'autoria material dels fets no hi ha cap dubte, és també al SPD i a la burgesia a qui es pot atribuir l'autoria intel·lectual del sagnant i repugnant assassinat de Liebknecht i Luxemburg, justament perquè eren ells qui representaven més que ningú la revolució que tant temien els socialdemòcrates i les altres elits dirigents retrògrades del moment.

Tot el desenvolupament de la revolució i del cas específic de la República dels Consells de Baviera, que va tenir característiques prou diferents, tot i que també finalitzà amb un bany de sang propiciat pel SPD, es pot resseguir en la magnífica obra que Sebastian Haffner va escriure als anys seixanta i que el 2005 ens va arribar aquí traduïda al català de la mà d'Edicions de 1984.

Haffner (1907-1999) va néixer a Berlín, on va estudiar Dret. El 1938, en considerar-se una víctima ària del nazisme, va emigrar a Anglaterra on va treballar a The Observer. El 1954 va tornar a Alemanya i va seguir col·laborant amb diferents diaris a banda de deixar-nos algunes obres de gran vàlua per a comprendre l'Alemanya d'entreguerres o el nazisme. Aquests dies és un bon moment per rellegir Haffner i per rellegir aquest fosc episodi de la història d'Europa i per entendre de qui cal no refiar-se en contextos com els que se'ns presenten avui dia.

2 comentaris:

emigdi ha dit...

Roger,
un post molt interessant sobre un tema que em causa curiositat. Aquesta nit mateix faré una lectura sobre el tema. sempre que llegeixo sobre un fet històric, tinc la necessitat de voler saber més. a la Rosa de Luxemburg li he dedicat algun poema, ja que la seua trajectòria m'ha interessat.
si entens l'anglès, et recomano la lectura dels poetes anglesos de la 1 guerra mundial. És un fet únic en la literatura: un seguit de poetes condemnant la guerra amb versos trepidants.
bon cap de setmana
emigdi

Roger ha dit...

Farem una ullada aquests poetes.

Gràcies Emigdi!