dimecres, 12 de novembre de 2008

La ciutat dels nostres dies

No sóc barceloní, ni mai m'ha passat pel cap de ser-ho, però Barcelona és per a mi la meva gran ciutat de referència: és la capital dels Països Catalans (a pesar d'ella mateixa) i, per tant, del meu país i és un espai físic que per mil raons més m'és força proper (de vegades massa i tot, pel meu gust). És per això que la seva deriva postissa i desarrelada em preocupa força, l'actual model de ciutat imposat des del poder econòmic i dels seus camàlics polítics, en poques paraules.

I ha estat curiós com, rellegint a Josep Fontana (una cosa que s'ha de fer regularment), he tornat a topar mentalment amb aquesta versió cosmoguay que es construeix des de ja fa anys a l'urbs catalana per excel·lència. Diu Fontana:

"La gran obra de l'arquitectura catalana d'aquests anys [1808-1868] és la construcció de les noves ciutats: l'enderrocament de muralles, la realització de places, passeigs i jardins espaiosos, i la construcció de les dues menes d'edifici públic que simbolitzen les noves funcions de la ciutat, i el paper creixent que la menestralia i les capes populars tenen en la vida social dels nous temps: mercats i teatres. (...)
Pel que fa a la remodelació de la ciutat vella, es tracta d'un procés que ha avançat al marge de qualsevol planejament fet des de dalt, esperonat per les reivindicacions populars que han fet que es donés un ús públic als solars dels convents i que s'enderroquessin muralles i fortaleses que oprimien el creixement urbà. (...)
És a dir, que no hi ha uns arquitectes, urbanistes o polítics que planegen una ciutat diferent per a una societat nova, sinó una societat que ha canviat i que força la ciutat a anar-se adaptant a les seves exigències. (...) Són canvis que lliguen amb la nova ciutat industrial i burgesa, però també amb el paper creixent de les capes populars, que han guanyat espais per al passeig, l'oci (...) i la manifestació política".

De La fi de l'Antic Règim i la industrialització (1787-1868), Edicions 62

No cal dir que la manca de mobilització, de capacitat de decisió, l'excés d'alienació i d'individualisme que afecten avui les classes populars fa que aquest procés no es doni avui ni a Barcelona, ni pràcticament a cap de les nostres ciutats i pobles, on les iniciatives per a construir espais per viure, gaudir de la cultura i el lleure adaptats a la majoria de la població (això és, les classes treballadores) es veuen agredides des del poder i des dels seus portaveus i òbviament en dificulten l'èxit. Tot parafrasejant a Fuster, mai està de més recordar que tot model de ciutat que no fem nosaltres serà fet contra nosaltres.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Dius "santament" Roger. A més,des del "cèlebre" any olímpic Barcelona pateix un greu procés de "gentrificació" que sociòlegs i urbanistes ja denuncien des de fa anys. El terme "gentrificació" és una adaptació de l’anglicisme "gentrification", de gentry, és a dir noblesa. Aquest terme va ser encunyat per la sociòloga Ruth Glass per referir-se a la transformació d’alguns barris obrers deteriorats urbanísticament en barris de classe mitjana o alta. Aquest fenomen comporta normalment el desplaçament dels habitants amb menys capacitat adquisitiva del barri per l’augment dels preus de l’habitatge. En fi, res de massa nou, només destacar que ara fins i tot tenim mots específics i acadèmics per denunciar la situació.

Una abraçada i salut!
Roger

Roger ha dit...

Doncs gràcies per aportar aquest comentari Roger, perquè aquest terme no el coneixia, tot i que el procés sí.
També és cert que l'origen del mot ja indica que Barcelona no és l'única ciutat que pateix la "gentrificació", com ja vaig veure en algunes zones de Berlín i com deu passar en d'altres ciutats d'arreu. Això no treu que el cas de Barcelona sigui igual de trist.
Potser que hi hagi mots específics i acadèmics per denunciar la situació, com assenyales, encara deu fer il·lusió als estadants de la Casa de la Vila, vés a saber; és el que té el cosmopolitisme provincià de les ments preclares que ens governen.

Una abraçada Roger!