diumenge, 14 de setembre del 2008

La qüestió és que, al final, no s'ho puguin callar més


Hi haurà un moment en què no podrà ser, en què no es podrà silenciar més tot un moviment com si es tractés d'una exòtica nota a peu de pàgina en l'àmbit de l'independentisme. Ja no es pot parlar de marginalitat.

No es pot tractar de marginal un moviment que a la CAC té més regidors que no pas la sisena força parlamentària autonòmica.
No es poden obviar uns col·lectius que aconsegueixen mobilitzar més gent en les seves convocatòries que altres partits polítics que tenen conselleries i tot.
No es mirar cap a una altra banda quan surten al carrer els militants i simpatitzants d'un moviment que ha portat el seu sindicat estudiantil a ser la primera força en les universitats dels Països Catalans.
Hi haurà un moment en què un moviment que està bastint i consolidant un teixit associatiu cada vegada més ampli, amb organitzacions polítiques, sindicals, antirepressives i plataformes comunicatives pròpies, ja no podrà passar desapercebut. Per molt que pesi, hi haurà un moment en què la CCRTV ja no podrà dir que a les manifestacions de la Diada del Principat hi ha un bloc d'entitats, un altre d'ERC i un altre d'EUiA i passar-se per l'arc de triomf milers de persones que van acabar el seu recorregut al Fossar de les Moreres.

Ara bé, no deixa de ser comprensible que així sigui.

És ben normal que el poder intenti ometre tota referència a aquells qui qüestionen l'ordre establert, aquells qui lluiten per la llibertat nacional i social del seu poble i, per extensió, de tots els pobles oprimits del món.
És ben natural que qui vulgui acabar amb l'statu quo sorgit del post-franquisme sigui ignorat, manipulat i criminalitzat per aquells qui se'n van aprofitar i encara en viuen.
És ben lògic que els qui no han tingut mai escrúpols de cap mena per trair el poble català, per trair les seves classes populars, per riure's de les treballadores, siguin curosos i transparents amb la informació que ens transmeten.

Però això no vol dir que les coses hagin de ser sempre així.

El maig de l'any passat (allò sí que eren catalans perplexos) ja no van poder amagar més la CUP, molt al seu pesar.
L'increment de la repressió sobre el moviment amb els encausats per les cremes de retrats dels Borbons, amb en Franki o amb en Jona, és un indicador de l'atenció que el poder presta a l'independentisme revolucionari. És un indicador de la preocupació d'uns i la força creixent d'altres.

És un indicador que les coses estan deixant de ser així. Encara que els pesi, encara que els sàpiga greu i encara que, un any més, una estranya miopia selectiva els privi de veure un grapat de gent (res, milers) que es manifesten pels carrers de Barcelona.

4 comentaris:

emigdi ha dit...

Jo confio en veure la CUP consolidada arreu del país. Mai abans havia hagut un independentisme sociològic tan gran com ara. Va haver-hi l'increment dels anys 1980 i la baixada en picat dels 1990. S'han d'evitar qüestions personalistes que ens han fet sempre tant de mal. I un defecte que sempre ha tingut l'independentisme extraparlamentari: considerar que tot aquell que toca poder és un corrupte i un venut. Això ha estat històric!!!
Jo ideològicament sempre seré afí a l'independentisme extraparlamentari, però aquests comportaments m'esgoten després d'anys de lluites. Davant d'un enemic tan implacable com el PSOE, no hi ha cabuda a perdre el temps recriminant altres grups de la terra que pensen un xic diferent. Hem d'abandonar la idea de l'independentisme vertader que tanta divisió ha creat. qui no és de les nostres sigles, no és independentista pur. Si aconseguim superar coses com aquestes, podem extendre la xarxa arreu.
una abraçada des de l'Ebre,
emigdi

Roger ha dit...

Emigdi,

estic plenament d'acord amb tu en què l'independentisme a nivell sociològic va creixent a cada dia que passa, i, fins i tot, m'atreviria a assenyalar un reviscolament de la idea de Països Catalans, d'entendre aquest marc territorial com a plasmació de la nostra realitat nacional.
També cal reconèixer, i en això no hi tinc cap problema en absolut, que hi ha independentistes fora de l'independentisme revolucionari. Això és obvi.
I hi ha tota una sèrie d'errors interns que s'han d'assumir i que també és evident que han existit, i en alguns casos encara existeixen. Probablement a causa de l'adscripció a uns determinats paràmetres ideològics: les organitzacions anticapitalistes d'arrel marxista han patit, com bé saps, una endèmica inclinació a la fractura interna, amb posicionaments de vegades sectaris i fins i tot messiànics.
No crec que sigui el panorama actual. L'esquerra independentista s'ha refet d'una forma extraordinària i tot assumint una herència ideològica a la que cal no renunciar, s'enceten nous fronts de combat en funció dels nous reptes socials que se'ns presenten: la immigració econòmica del Tercer Món, el rearmament del discurs espanyolista, la fase actual del capitalisme a casa nostra,... diferents rostres de la globalització i altres elements estructurals de la societat nascuda en la mal anomenada Transició democràtica.
Cal, doncs, aprofitar el creixement de l'independentisme? Cal treballar en aquesta direcció de la mà d'altres forces polítiques, cíviques, etc.? Jo crec que no es poden desestimar aquestes estratègies, però això no ha de ser mai amb la contrapartida de renúncies socials i de la higiene democràtica que representa, per exemple, la CUP.
Dius que es considera a tot aquell que toca poder "un corrupte i un venut". No es pot generalitzar, és clar, però què me'n dius del paper dels independentistes d'ERC a la Generalitat? Necessiteu rumiar gaire tu i la gent de les Terres de l'Ebre amb el paperot de la sequera? El ridícul l'ha capitalitzat en Baltasar, però jo vaig sentir-te a Amposta com els deies botiflers (i jo que et vaig aplaudir amb ganes).
Potser en l'àmbit del municipalisme hi trobem més varietat de comportaments, però, a quants llocs s'han aprovat les mocions de la CUP per moderar els sous de les corporacions municipals?
L'arribada de l'Esquerra Independentista a molts ajuntaments ha fet que molta gent conegués una nova manera de fer política, i això només n'és la punta de llança. La punta de llança d'un treball continu, cada dia de l'any, a través de Casals, sindicats, col·lectius, organitzacions polítiques,juvenils, estudiantils,...
Ja sé que defenses la unitat d'acció de l'esquerra nacional, i bé prou que ens haurem de trobar per fer possible aquesta part del somni, la de treure'ns de sobre les cadenes espanyoles i franceses, però si per una part l'EI s'ha d'espolsar les restes d'alguns antigues comportaments viciats, també l'altra part ha d'assumir algunes rectificacions. Algunes d'importants.

Deixem dir per acabar que a Tortosa vau oferir un comportament exemplar, o sigui que felicitats!

Una forta abraçada des de la Vall del Tenes!

Roger

emigdi ha dit...

Roger,
L'important és tenir un camp de comunicació. el meu àmbit ideològic està amb l'independentisme extraparlamentari. He estat dos cops militant d'ERC, durant poc temps, i no és el meu espai, malgrat que col·laboro amb ells, com col·laboraria amb qualsevol grup independentista organitzat a les TE. Ara tenim un Grup de Suport a ERC, a Campredó, i cap som militants. Senzillament usem una plataforma per fer la nostra política, i sense cap control del partit. Només com a exemple, els de Campredó vam ser els únics que vàrem anar als dos actes independentistes de Tortosa, un d'ERC i l'altre de la Comissió 11 de setembre. Tots dos van estar força concorreguts, cas que haguessin anat tots als dos, hauria estat veritablement espectacular. Però les batalletes ens maten. Com he dit això de l'independentisme vertader, és una autèntica lacra. I comportaments dolents com insunues d'ERc, no et creguis que a la CUP no n'hi haurà, que segur.
El meu enemic és sempre espanya, i per això proposo àmbits d'unitat, que poden semblant inviables o utòpics (sóc el primer conscient), però altament necessaris davant d'un enemic implacable.
Ara, els tornaria a dir botiflers com aquell dia.
salut i independència des de Campredó,
emigdi

Roger ha dit...

Emigdi,

no dubto de la teva honestedat, com també sé que no estàs encotillat en dogmatismes ni discursos hipotecats. Entenc que, per sort, hi ha més gent com tu que, més enllà de sigles concretes, el que desitja és ser pràctica i aprofitar plataformes viables per treballar per l'alliberament del país. En això no hi veig cap problema, al contrari; bé sempre que es parteixi d'uns mínims, és clar, que és una premissa que tu també deus compartir. Per això es trien unes afinitats i no unes altres.
I en quan a comportaments negatius, és evident que n'hi ha a tot arreu. Però socialment a qui s'atribueixen més xacres és a l'EI i el que no es visible molt sovint és quines són les traves que provenen del, diguem-ne, independentisme parlamentari.
Ara bé, jo ja et deia que sí, que hi ha espais en què ens hem de trobar, per força, i ja hi ha hagut assajos recents com la PDD (encara que la cosa no és que hagi acabat precisament essent exemplar, sense que jo vulgui insinuar res ara).
Però també és cert que el meu combat per l'alliberament nacional del meu poble inclou moltes altres lluites i estic segur que en això també em comprens perfectament: si ens estimem aquest poble i per això volem finir amb l'opressió espanyola i francesa, podem desvincular-nos d'altres lluites que el facin lliure del tot (en defensa del territori, de la llengua i la cultura, en contra del patriarcat, pels drets socials, per la democràcia econòmica i en contra de la desigualtat d'oportunitats,...)? Es poden deixar per més endavant?
Jo, personalment, no puc; una cosa l'entenc com a implícita en l'altra.
No crec que això em faci un sectari ni em privi d'arribar a punts d'acord estratègics determinats. Ep! I tenint en compte que amb gent com tu l'acord el veig amplíssim!

Una abraçada,

Salut i independència!

Roger