dilluns, 8 de setembre de 2008

Ateneu de Parets. Una mica d'autocrítica (em sembla que ens cal) (i 3): refundació?



Reprenc (i concloc) les entrades dedicades a la revisió de la trajectòria de l'Ateneu que vaig encetar abans de vacances. Intentaré presentar-ne les conclusions de tot plegat i, de pas, fer un esbós de les alternatives de futur que, al meu entendre, es dibuixen a l'horitzó pel col·lectiu.

Anem a pams, doncs.

Com ja havia assenyalat en les dues primeres reflexions a l'entorn de tema (una d'introductòria en què ja apuntava febleses internes i una altra dedicada a la relació amb el consistori), l'Ateneu és un projecte que, a hores d'ara, és encara lluny de consolidar-se.

Creia important, en primer lloc, identificar clarament algunes de les pròpies mancances. És de justícia començar per un mateix abans d'atribuir culpes externes que sempre són més fàcils de cercar a l'hora de justificar situacions insatisfactòries. Així doncs, recordem abans que res que les activitats de l'Ateneu s'han caracteritzat per una programació erràtica dels actes, una certa improvisació, que si bé no té perquè ser negativa en si mateixa, esdevé nociva quan no està acompanyada d'algunes apostes fermes que ens ajudin a marcar perfil. En més de dos anys, i tot i que s'han organitzat força coses, no s'ha creat cap esdeveniment que a la curta o a la llarga estigui cridat a ser emblemàtic del col·lectiu.

Una altra qüestió important és la de la difusió: hi ha un desconeixement important, no ja de si existeix o no l'Ateneu (això és més o menys conegut), sinó de qui, com i quan. Quina és la nostra aposta, quins actes fem i quan se celebren, és el que les paretanes no crec que sabessin contestar de forma satisfactòria, i no pas per culpa seva.

Ara bé, en tot plegat també hi tenen a veure altres factors externs al funcionament de l'Ateneu, però que no per això deixen d'influir-hi de forma decisiva: la relació amb l'Ajuntament ja citada, la hipoteca que ha suposat la manca d'un local propi (sobretot per haver caigut en l'error d'esperar-ne un d'oficial) i la pròpia naturalesa del Parets d'avui dia, convertit en un model de ciutat-dormitori metropolitana, amb models d'oci i de consum dirigistes i alienants, sense capacitat de mobilització popular per tal d'encetar iniciatives socials i culturals de caràcter independent, popular i transformador (no deixa de ser significatiu que l'única mobilització important dels darrers anys a Parets fos en contra del tancament del Cargol Pelut).

És per això que ens calia reflexionar aquest estiu: és possible que el projecte d'aquest col·lectiu acabi per arrelar al poble? En aquestes condicions que citava és evident que no.

Què cal fer, doncs? Plegar? Començar de nou? Doncs per aquesta darrera qüestió hauríem d'anar. Potser s'ha de cercar una certa via de refundació, definir i acotar objectius i replantejar el nostre lloc en el municipi i la nostra relació amb el poder establert municipal.

Finalment, només manca recordar que tot això és una reflexió a nivell personal que l'única cosa que pretén és donar una empenta per tal que el col·lectiu es desvetlli de nou, ja sigui en una direcció o altre. Són pensaments en veu alta que intenten convidar a les persones més implicades de l'Ateneu a afegir-se a la reflexió. Un cop la tanquem, només ens restarà passar de nou a l'acció.