Aquell estiu del 92

D'aquell 92 gloriós el que més en recordo són els compassos previs a l'estiu: el dia 20 de maig, mentre el Barça començava el mític partit que el coronaria campió d'Europa per primera vegada, a mi m'embolicaven la cama i m'esperaven cinc setmanes de calurosa expectació, tot frisant perquè els lligaments del turmell dret tornessin a connectar-se entre ells. Per això recordo més com em gratava la cama amb un regle de plàstic i les pintades dels companys al guix ("puto metge", "infermera truja", grafits fàl·lics i altres coses per l'estil), que no pas la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. 

Bé, és lògic, d'altra banda: la cerimònia d'inauguració, i la de clausura, ja que hi som, no les he vistes mai. En el moment d'èxtasi màxim, de comunió mística de la societat catalunyesa, la perspectiva d'una cerimònia que reclamés l'atenció de la concurrència (in situ o via TV) durant una estona tan llarga, amb gent cantant i ballant, i aquells de la Fura dels Baus, que a casa duien l'epítet d'"aquells-que-tiren-pollastres-morts-al-públic", ens va fer una mandra a l'alçada del moment històric. Això sí, no sé de qui va ser la decisió, però a casa vam creure que el més adequat, ja que tothom deia que tot allò era taaaaan important, era enregistra-la en una cinta de VHS. I així ho vam fer. I la mandra va créixer i créixer i vam seguir sense mirar-la, fins que la vam esborrar per gravar-hi al damunt alguna pel·lícula que ens va fer més profit.

A casa meva hi havia una sensació de rebuig, cap a tot allò, que jo també vaig interioritzar. Era una cosa que, francament, no vèiem que hagués d'anar amb nosaltres. Probablement, per part meva, la cosa era ben instintiva: als meus catorze anys, la meva capacitat analítica era menor a la que posseeixo actualment, o sigui que feu números. El cas és que vam enganxar els adhesius d'en Cobi que regalaven als diaris a la tassa del vàter i que quan vaig veure a Granollers, just davant del Forn del Xamfrà, una pintada d'un "No!" en què la "o" era substituïda per les anelles olímpiques em vaig sentir acompanyat i recomfortat.
Tanmateix, del que s'ha acabat coneixent com a Operació Garzón, jo no en vaig saber res del cert. M'arribava l'ambient enrarit, alguna notícia -escassa- de detencions d'independentistes: una sensació que a l'independentisme se li barrava el pas. El que no sabia era que fos per tots els mitjans. Malgrat que a casa s'escoltava l'Orquestra i es llegia El Temps, a mi em va tocar tot d'esquitllada. Com els Jocs mateix, de fet, dels quals només vaig gaudir amb el bàsquet, veient com Angola apallissava la selecció espanyola. Quin riure.
Ara bé, la configuració dels records, de les referències, la construcció del passat personal té uns mecanismes ben particulars i a partir del moment en què vaig tenir coneixement dels fets (no massa temps després, de fet), la memòria del 92 ha anat sempre més associada a l'Operació Garzón i no als Jocs.
I vet aquí que, vint any després, hom pot percebre un relat similar: un relat oficial i una dissidència silenciada. Fa vint anys fou mitjançant la brutalitat de les tortures, per la negativa a investigar les quals fou condemnat l'estat espanyol el 2004 al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, que es va decidir d'assegurar-se la "pau olímpica", amb un model més proper a la "pau de cementiri" que no pas als valors que, teòricament, ha de transmetre l'olimpisme (tot i que enmig de publicitat, seguretat, especulació i repressió, la cosa ha quedat bastant estiragassada). El pretext de la seguretat, de la imatge d'una Catalunya més feliç i espanyola que mai, en comunió i al darrere (ben al darrere i ben amagada) d'una Barcelona que s'havia d'endur les medalles sense màcula, van obrir una via a l'objectiu polític de liquidar l'independentisme combatiu, cosa que, com salta a la vista i per la sort d'aquest país, no han pas aconseguit.
Però aquest 2012 l'esquema es vol repetir: és l'hora de la construcció del record oficial, d'erigir una imatge d'un triomf inapelable, d'un èxit immaculat que òbviament ja s'ha forjat a través dels anys i que arriba al clímax ara, a dia d'avui. Un relat que, esclar, torna a excloure tot allò que el podia tacar; significativament és l'episodi de l'Operació Garzón el que pot esmenar la plana amb més força: la constatació que una metodologia de dècades enrere persistia entre els cossos i forces de seguretat de l'estat, mentre a la llotja de l'estadi olímpic els guanyadors de la Transició i els demòcrates-de-tota-la-vida feien pinya en un exorcisme amnèsic de les misèries atàviques d'aquesta societat. Unes misèries que hi eren, però; i les patien ciutadans catalans en sòrdides cambres sota els auspicis d'un jutge estrella al qui la pròpia vanitat ha acabat per estimbar professionalment, poc abans de commemomar tota aquesta monumental impostura.
Malgrat tot, el granític domini mediàtic conté esquerdes, i les eines per acabar-lo d'esberlar hi són: el blog operaciogarzon creat ad hoc pel Centre de Documentació Maria Mercè Marçal i, sobretot, el documental Operació Garzón contra l'independentisme català, iniciativa de Llibertat.cat, resultats de l'obstinació per la justícia i per la llibertat de molta gent d'aquest país, que ha mantingut la fermesa i la dignitat al llarg de tots aquests anys malgrat la llosa del silenci oficial. És a tots ells a qui els cal l'homenatge.

[Imatge: Octaveta dels CSPC: "No ens aturaran!" a operaciógarzón]