Oliver, Valor i els altres

Fa uns anys, uns vuit o deu, ara no ho sé, una colla d'amics ens havíem de dirigir a un carrer, ni llarg ni curt, ni amagat ni central, que es deia (i es deu dir encara) Joan Oliver-Pere Quart. Quan vam citar l'adreça, un dels meus amics va inquirir-nos, un pèl molest, als que semblàvem no haver-nos adonat d'un problema evident: el carrer es deia Joan Oliver, o bé es deia Pere Quart?
Una anècdota com aquesta, més enllà de plànyer l'amic en qüestió, em remet a aquell article d'en Ramon Barnils titulat Pere Calders, en què l'excepcional periodista se serveix de la trajectòria de l'irrepetible escriptor per a il·lustrar-nos què representa (què ha representat aquí) una (la darrera) dictadura. Sense fer de l'anècdota categoria (no sé si ho hem d'atribuir a un lamentable i intransferible analfabetisme cultural de l'individu en qüestió, a una herència de la mateixa dictadura que van conèixer Barnils i Calders o a la LOGSE), és prou significatiu que un jove nascut a finals dels setanta i vallesà (els versos de les Corrandes d'exili són l'himne oficiós per a molts vallesans), no conegui, no ja la vida i miracles de Joan Oliver/Pere Quart, sinó que Joan Oliver i Pere Quart eren la mateixa persona.
I em fixo ara en Joan Oliver pel sol fet de l'efemèride, que sempre és una bona excusa (el Correllengua d'enguany n'homenatja la figura), però potser en aquesta banda del país encara ens avergonyiríem més si preguntéssim a la parròquia per un home de Castalla anomenat Enric Valor, qui, per cert, va néixer enguany fa cent anys.
Siguin anècdotes o no, tot plegat ens situa sobre el mapa: ep! el que francesos i espanyols han anat dissenyant per a nosaltres (amb les complicitats autòctones corresponents) al llarg dels darrers segles, aquest mapa gens accidental, gens fortuït i que posseeix com a principal fonament les fronteres que s'hi han traçat, unes fronteres ben difícils de tòrcer: fronteres mentals.
Deixeu-me que us recomani el que en diu de tot plegat Rosa Calafat a Torcebraç entre dues cultures, un llenç prou elaborat del nostre culturicidi particular.

I sigui tot dit, de pas, també, per afegir-me al record al poeta en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.