Dubtes

Finalment em veig obligat a confessar-me: estic confús, francament confús, des que, ara ja fa un mes va iniciar-se tot aquest moviment popular conegut com del 15M o dels i les indignades, manllevant el títol del pamflet (no ho prengueu en sentit pejoratiu, sinó pel gènere que efectivament representa) multivendes de Stéphane Hessel.

No he pogut ni seguir-ho ni participar-ne tant com voldria, vagi això per endavant, i per tant em guardaré molt de donar consignes i directrius revolucionàries estintolat a la barra del bar, mentre critico els qui, per fi, es mouen. Ni va amb mi, ni critico pas tot el moviment: simplement constato que m'envolten una sèrie de dubtes, fruit de la pròpia naturalesa del fenomen, heterogeni fins al paroxisme i poc cohesionat, i del bombardeig constant d'informació sobre la qüestió a què estem sotmesos els qui vaguem per xarxes socials diverses i mirem més enllà de la ratlla (vermella o no, ja no ho sé) que ens marquen els mitjans tradicionals que, a la seva manera i siguin de la corda que siguin, han esdevingut un tot prou compacte a l'hora de difondre determinats missatges d'una homogeneïtat que fa feredat. No puc pas obviar que, al mateix temps, també he rebut algun missatge tranquil·litzador que ha atenuat la meva sensació de solitud oceànica quan altres companys militants (no de carnet, vull dir d'actitud militant en la vida en general) han expressat reserves o bé han deixat ben clar que la seva no era una adhesió inquebrantable a la cosa. Fins i tot firmes més o menys destacades s'han posicionat en aquesta línia: l'escriptor Roc Casagran en aquest apunt, o el periodista Roger Palà en aquest altre amb voluntat, justament, de tranquil·litzar la parròquia independentista d'esquerres, que com tothom qui m'ha vist almenys una vegada a la vida, ja deu saber que és la meva.

Sense voler fer cap anàlisi del moviment, déu me'n guard, pobre de mi, l'esclat de fa un mes s'entén per la fatiga d'una població sotmesa a una crisi interminable, amb la franja més jove d'aquella com a gran damnificada (les escandaloses xifres d'atur ho certifiquen), una fatiga que s'ha acabat convertint en indignació després de topar de nassos amb la realitat: la naturalesa del sistema polític del postfranquisme, un sistema viciat de naixença i, per si amb això no n'hi havia prou, amb vicis adquirits després de 35 anys d'exercici i normalitat ininterrompuda (el 23F no va interrompre res, va corregir preventivament desviacions perifèriques) en la gestió d'un determinat tauler de joc socio-polític. Res a dir, més enllà d'un ja era hora: que les coses han de canviar ho sabem de fa temps; que un contingent més ufanós de personal ho veiés d'una punyetera vegada és motiu de satisfacció. “Alceu el cul i no tingueu vergonya!”, que dirien els Al Tall.

Malgrat tot, i si se'm permet l'anacronisme, tot va començar com una mena de neokraussisme: és a dir, una mena de moviment regeneracionista espanyol, amb voluntat de refer moralment i espiritual la nació espanyola; en definitiva, això és un moviment nacionalista espanyol. Ens pot semblar estrany, dit d'aquesta manera, però no tota la tradició nacionalista espanyola és txusquera, malgrat que aquesta darrera sigui aclaparadorament majoritària i es practiqui a tort i a dret. El més engrescador és que siguem capaços des del nostre país de marcar una agenda pròpia i un full de ruta genuí: el fet que ahir la protesta es dirigís cap al Parlament català és un bon símptoma (com assenyala Juli Cuéllar aquí), ja que indica que hi ha una conflictivitat específica, una problemàtica, si en aquest cas es pot dir així, més autocentrada (encara que molts no hi vegin més enllà de les ratlles de les comunitats autònomes). Ara bé, no es pot negligir l'esperpèntic i lamentable serial de la discussió i aprovació (finalment efectiva o no, ja no ho sé) del dret a l'autodeterminació en l'acampada de Barcelona, el cosmopolitisme provincià que impera en matèria lingüística (allò de “en castellano, que así nos entendemos todos”) o la presència destacada d'elements tèrbols com el supremacista espanyol Francisco Garrobo. O sigui que per qüestionar l'ordre establert, en la meva modesta opinió, no ho podem fer a mitges, i aquí l'odre establert és espanyol i capitalista.

Criticable o no, tampoc ho sé, ja he dit que tinc el cap farcit de confusió, cal abandonar una certa ambigüitat ingènua, que si bé aconsegueix ampliar la base social, o si més no les simpaties a l'entorn del moviment, també és cert que a la llarga sembla que no hagi de promoure res més que quatre cures pal·liatives a l'estat del benestar. Fins on estem disposats a arribar? Quin és l'objectiu final que mena els passos del moviment 15M? Si pel camí aconseguim derruir algunes injustícies, benvinguts els guanys, però és reformable el sistema? Percacem un capitalisme amb rostre humà, si és que això és possible? O estem realment per una revolució social? Ens seguirà tothom?

També hem de tenir clares altres coses: si això no passa d'una revolta resolta amb quatre retocs cosmètics, doncs tal dia farà un any (com la nostra casta dirigent anhela), però si ens arremanguem i ens hi posem a fons ens haurem d'habituar a més violència explícita. Algú creu, i prou greu que em sap de dir-ho, que serà possible avançar (avançar de debò, sense collonades) sense violència? Tan ingenus som per no veure que la violència ja és entre nosaltres, que la violència és estructural? Què són sinó els desnonaments, la reforma laboral, els camps d'internament d'immigrants, els migrats subsidis amb què malviu una bona part de la població o els recents pressupostos aprovats per la Generalitat de Dalt? Què era sinó aquella càrrega policíaca de plaça Catalunya (per cert, benvinguts els que han descobert els antiavalots i els secretots a les manis) sinó una expressió explícita d'autodefensa de l'ordre establert?

De cap de les maneres puc preveure com s'acabarà el moviment si és que realment s'acaba, però tot i els dubtes que tinc a l'entorn de tot plegat (que en són molts, ja ho he dit), podem estar ben segurs que si en sortim menys ingenus i més conscients (havent abandonat una determinada fraseologia tòpica i alguns gestos una mica irritants, que prou que convé de fer-ho), si hem estat capaços d'articular una capacitat de resposta de base popular (organitzada! i autocentrada!), si ja no ens deixem entabanar i participem activament i efectivament en la construcció del nostre dia a dia, haurem madurat i molt, i un cop madura, la victòria (la independència i el socialisme) caurà pel seu propi pes.