dimarts, 1 de febrer de 2011

Dignitat 2.0


Pot semblar una redundància, i segurament ho és, però els fets sempre s'esdevenen condicionats per les particularitats del temps en què ens ha tocat viure.
La darrera prova que en tenim és l'onada generada pel poble en moviment que sacseja el món àrabo-musulmà, amb una metxa que va prendre a Tunísia (la revolta del gessamí) i que no sabem encara on acabarà d'esclatar del tot. I sembla evident que la perplexitat general no és tan pels orígens que poden fer saltar pels aires l'statu quo regional com pel ràpid contagi que s'està produint.
Les raons de tot plegat són clares: condicions de vida precàries de la immensa majoria de la població, que viu sense perspectives de futur en un context de fort control policial i impunitat per part del poder per reprimir la dissidència; nepotisme i corrupció desenfrenada en els cercles de poder; connivència de les potències occidentals en aquest estat de coses per tal de garantir l'accés a matèries primeres de les quals en són deficitàries o assegurar-se mercats i zones d'inversió. Els diferents governs regionals, que ni tan sols s'esforcen gaire en mantenir una aparença democràtica, esdevenen els interlocutors, els principals beneficiaris i els pacificadors d'Occident permetent així aquestes relacions neocolonials (post independències polítiques de mitjans del segle XX). I és evident que la població d'aquests països sap que Europa i els EUA són les principals crosses dels seus tirans particulars.
Potser l'èxit de tot plegat és el triomf (momentani) del poble tunisià: que l'esclat més important s'hagi produït en un dels països més petits i menys estratègics (tenint en compte també les protestes simultànies d'Algèria) del sud del Mediterrani ha facilitat l'acceleració dels esdeveniments i potser per això veiem (i en directe!) el que succeeix a Egipte, impensable fa un mes i mig, per exemple.
L'escenari egipci, a més, ajuda a clarificar moltes coses. S'ha repetit fins la sacietat (i no està de més recordar-ho una vegada més) la magnitud de la tragèdia (de Mubàrak, segurament): la dimensió (80 milions d'habitants) i la importància estratègica del país (els recursos del Delta del Nil, el canal de Suez, la vital aliança d'Egipte amb Israel i amb els EUA)... i hem vist com les coses no són el que semblen. Ha estat fantàstic, per exemple, veure com els Germans Musulmans, a qui tothom donava com a virtuals vencedors en unes eleccions lliures en aquest país han estat incapaços de situar-se al capdavant de la revolta; de fet, ni tan sols van piular els primers dies en què la gent es va sollevar i és probable que la presumpta força dels islamistes egipcis no fos més que un argument legitimista més de Mubàrak... davant d'Occident. També és d'agrair la sinceritat del govern Netanyahu, reclamant a les potències occidentals suport al rais egipci: aquí no valen mitges tintes (a qui no he sentit és a Pilar Rahola opinant al respecte, però). També és gairebé entranyable, si no fos tan cínic, veure el govern turc reclamant al govern egipci que escolti les demandes de la seva gent. I també són significatius els símbols: des d'El Baradei, l'home que sembla tenir tots els números per liderar una transició incerta per ara i que justament els té perquè també té el vist-i-plau d'Occident, fins als retrats de Nàsser que s'han pogut veure sovint en les manifestacions. Avui mateix apareixia el seu fill enmig dels opositors: el record de Nàsser a Egipte és un record glorificat de dignitat i sobirania, cosa que va desaparèixer amb l'apertura de Sadat ("bikbachi sah") i que no s'ha conegut ja amb Mubàrak.
I tot plegat en l'era en què les tecnologies incideixen de manera significativa en l'esdevenir de les revoltes populars: una de les primeres coses que va fer el govern egipci és tallar la connexió a internet per evitar la pandèmia en les xarxes socials. És prou rellevant que, informativament parlant, primer es prengués aquesta decisió, abans i tot de tancar la barraca als xicots d'Al-Jazeera.
Caldrà veure com evoluciona aquest escenari en què ja s'ha instal·lat una por fonamentada en les elits dirigents, en què les ingerències estrangeres ajudaran a definir les escenes finals i on els militars són, com ja és habitual i per desgràcia, àrbitres de les crisis en curs.