dijous, 17 de febrer de 2011

Xantatge


Quina és la ratlla que delimita la legimitat de les accions que emprèn un estat, o una de les seves administracions, de la prevaricació o del més mafiós dels xantatges?
L'estat espanyol i els seus tentacles semblen entestats en oferir-nos un catàleg de la seva deficiència democràtica, cosa que no fa més que recalcar el resultat fraudulent de la presunta transició democràtica.

Ho veiem en les traves, inadmissibles i impensables en una societat amb un mínim de cultura democràtica, que va trobant l'esquerra independentista basca per tal de poder concórrer a les elccions municipals de maig. I no és només això, esclar: admetre la legalitat de Sortu és avançar cap a la pau i cap a la solució del conflicte. No cal donar-hi gaires voltes per entendre-ho, i l'estat espanyol ho entén perfectament, només faltaria. Passa que s'hi barregen interessos electorals, mesquineses polítiques i genètica fundamental del movimiento. Les raons que s'esgrimeixen com a obstacles per a legalitzar la nova organització són tan ridícules que fa mandra comentar-les.

I no cal que ens movem del nostre país (no el de l'anunci d'Estrella Damm, el país sencer vull dir) per trobar alguns articles del catàleg. Segurament els exemples de més mal gust són els que se succeeixen un darrera l'altre al País Valencià on els governants més esperpèntics d'Occident (amb permís de Silvio Berlusconi), amb més tones de caspa troglodítica espanyola, s'obstinen en exercitar l'odi anticatalà d'una forma més barroera i, per desgràcia, impune. Què és sinó xantatge la darrera amenaça proferida per la Generalitat Valenciana a ACPV?

Però encara hi ha un cas més particular que sempre m'ha inquietat i fascinat alhora i que se circumscriu exclusivament a la política principatina i el seu esdevenir, més o menys carregós: Unió Democràtica de Catalunya. UDC, l'UDC de després de 1975, em vinc a referir, sempre m'ha semblat un artefacte tèrbol (i a Pallerols em remeto) i un autèntic paràsit polític: mai han volat sols i no en coneixem la força real, la força traduïda en vots, per exemple. Però el que és més greu és que tant en la llarga marxa pujoliana com en l'actual govern dels millors (sic) alguns dels seus homes i dones han acaparat càrrecs de molta responsabilitat i, també molt sovint, espais clau en la governabilitat de la comunitat autònoma catalana. Un cas per estudiar, sens dubte, però sobretot, un cas de xantatge polític si ens parem a pensar el poder que un personatge del perfil de Josep Antoni Duran i Lleida i el seu cercle acaparen: vicepresidència de la Generalitat de dalt, conselleries directes i de sotamà (la senyora Bozal és una jugada del d'Alcampell), presidència de la mesa del Parlament de la Ciutadella (que tampoc és que serveixi per a res, tot i que la solvència lingüística de la titular fa enyorar el Molt Honorable Pepe Montilla), la representació exterior del govern autonòmic català...
Paparres polítiques engreixades a l'ombra d'una de les bandes de la plaça Sant Jaume... i el que ens espera.

2 comentaris:

Julio-Debate Popular ha dit...

La veritat que són temps difícils però millors en conte a la veritat. Ja no hi ha lladres encoberts o dictadors. De a poc aquests aniran caient d'un. En aquesta societat ja no hi ha espais per a aquests personatges.

Roger ha dit...

Espero que aquestes optimistes prediccions es compleixin ben aviat.

Gràcies per la visita i el comentari