dissabte, 22 de gener del 2011

Allò que no (es) toca


Confesso que la cosa aquesta del català al Senat m'interessa ben poc, més enllà de la utilitat que pot tenir per demostrar, o més aviat refermar, algunes obvietats: una l'arrelat i agut regionalisme d'algunes de les forces del nostre país, i l'altra el monolitisme espanyol incapaç d'admetre esmena a l'estat (i la nació sobre la qual se sustenta) que van fundar al segle XIX.
Perdre energies en la reforma de l'estat és bastant absurd, ja ho haurien de saber els qui s'ho proposen: fa més d'un segle que només genera fatiga, desencís i estirabots per als qui ho han proposat des de la perifèria. A més, és pretensiós, fatxenda: qui som nosaltres per reorganitzar un estat que no és nostre? Doncs no en parlem més.
Als espanyols no els descobrirem ara. Fa gairebé 120 anys, quan aquella colla de pròcers assenyats es van reunir a Manresa per elaborar les Bases per a la Constitució Regional Catalana (sí, les Bases de Manresa) van incloure la oficialitat única de la llengua catalana per al Principat com a un dels punts d'aquesta pseudoconstitució. I no només això: la llengua catalana havia de ser vehicle de relació normal en la interlocució amb les institucions estatals.
Les reaccions de la premsa madrilenya: urticària, pressió arterial alta, escuma que brolla per la comissura dels llavis... Res de l'altre món. Però davant d'aquest intent de pervertir l'ordre establert en la relació de domini entre la cultura castellana i la resta de les del regne d'Espanya un diari madrileny (La Iberia) es preguntava "¿Qué sería de nosotros si (...) se le ocurriese pronunciar en el Congreso un discurso en catalán?", entenent que això representava afavorir el català (cosa molt lloable, segons ells mateixos) però que anava en perjudici d'un tercer (els espanyols) i que seria un daltabaix si a sobre si afegissin bascos i gallecs, per exemple. Bé, 120 anys després el fons no ha canviat gens; les formes sí, abans eren més elegants.