La historia me absolverá, aquest és el títol del cèlebre al·legat que Fidel Castro Ruz va utilitzar per construir la seva autodefensa en el judici pel no menys famós, en l'imaginari revolucionari cubà (i part de l'estranger), assalt al Quarter Moncada del 26 de juliol de 1953.
Bé prou saben, aquells qui no es mamen el dit, que aquesta absolució dependrà dels ulls que mirin la Història quan la trajectòria de Castro acabi definitivament. I no cal dir que en el món occidental, el discursos oficials, aquells que brollen dels poders que sustenten l'statu quo, no l'absoldran pas, al compañero comadante en jefe.
Avui ETA ha anunciat un alto-el-foc "permanent, general i verificable" que no fa altra cosa que avançar o aprofundir en una línia estratègica encetada temps enrere per l'esquerra independentista basca i que probablement té en Arnaldo Otegi el seu dissenyador principal. Els socialistes bascos (és a dir l'esquerra abertzale; els del PSE són, com a molt, socialdemòcrates espanyols d'Euskadi més algun despistat més o menys honest) han entès que en el context actual la lluita armada entesa com a enfrontament directe amb l'estat espanyol no és el camí més desitjable: genera patiment i frustració en tots els bàndols, genera cansament en la base social que l'aprova i la nodreix, ja no és capaç de captar simpaties ni suports remarcables en l'àmbit territorial ampli en què s'insereix (la Unió Europea) i dificulta la via política ja que els altres contendents (els estats espanyol i francès, però sobretot l'espanyol) ho aprofiten per construir arguments que els permeten suspendre llibertats elementals, eliminar actors de l'escenari (que molt sovint res tenen a veure amb ETA) i bastir un control al seu gust.
No sabem la força real d'ETA, hores d'ara, però sí que és evident que a l'esquerra abertzale li cal escapolir-se de la situació d'asfíxia a què la sotmet actualment l'estat espanyol gràcies a la llei de partits, un més dels exemples que mantenen viu l'eslògan de Fraga de l'Spain is different, més si ens referim en l'observació de drets bàsics (encara que sempre ens quedarà Turquia).
Els passos de l'esquerra abertzale semblen doncs anar en el bon camí: s'ha teixit una xarxa política que agrupa l'ala esquerra del nacionalisme basc i que es va exemplificar a Guernica (amb EA i Aralar entenent que si es deixa jugar a Batasuna en un escenari d'absència de violència poc tindran a pelar en el mapa polític basc), s'ha teixit una xarxa internacional que ha de donar veracitat i rigor als passos que es van produint, s'ha mostrat la força de la unitat amb la manifestació a Bilbao del dissabte passat i s'ha fet entendre a ETA que per facilitar un procés democràtic cap a la normalització política i, si s'escau, cap a la independència, cal abandonar la lluita armada. No és pas poca cosa: les circumstàncies obliguen, això passa sempre i en tot; però cal saber respondre-hi i l'esquerra abertzale sembla haver respost amb gran maduresa.
Però i l'estat espanyol? Sembla evident que el més sensat, si la voluntat real és posar fi al conflicte, és alguna mena de gest. El més senzill hauria de ser l'apropament dels presos al seu país: modificar una política penitenciària degradant. Però també alliberar Arnaldo Otegi i altres representants de la mesa nacional de Batasuna, permetre la presència de l'esquerra abertzale a les eleccions municipals de maig i permetre la verificació internacional de l'abandó de les armes proclamat pels militants etarres. Per ara les respostes abocades pels principals agents espanyols implicats en el conflicte no encoratgen gaire i el posat de fura de Rubalcaba ho ve a remarcar; òbviament la xerrameca incendiària i pamfletària del nacionalisme espanyol més furibund certifica que els abanderats del Santiago y cierra España provaran de dinamitar l'entesa: això no ens ve pas de nou.
El tauler va registrant moviments visibles i interessants. Quan acabi la partida sabrem a qui absoldrà la Història.
Bé prou saben, aquells qui no es mamen el dit, que aquesta absolució dependrà dels ulls que mirin la Història quan la trajectòria de Castro acabi definitivament. I no cal dir que en el món occidental, el discursos oficials, aquells que brollen dels poders que sustenten l'statu quo, no l'absoldran pas, al compañero comadante en jefe.
Avui ETA ha anunciat un alto-el-foc "permanent, general i verificable" que no fa altra cosa que avançar o aprofundir en una línia estratègica encetada temps enrere per l'esquerra independentista basca i que probablement té en Arnaldo Otegi el seu dissenyador principal. Els socialistes bascos (és a dir l'esquerra abertzale; els del PSE són, com a molt, socialdemòcrates espanyols d'Euskadi més algun despistat més o menys honest) han entès que en el context actual la lluita armada entesa com a enfrontament directe amb l'estat espanyol no és el camí més desitjable: genera patiment i frustració en tots els bàndols, genera cansament en la base social que l'aprova i la nodreix, ja no és capaç de captar simpaties ni suports remarcables en l'àmbit territorial ampli en què s'insereix (la Unió Europea) i dificulta la via política ja que els altres contendents (els estats espanyol i francès, però sobretot l'espanyol) ho aprofiten per construir arguments que els permeten suspendre llibertats elementals, eliminar actors de l'escenari (que molt sovint res tenen a veure amb ETA) i bastir un control al seu gust.
No sabem la força real d'ETA, hores d'ara, però sí que és evident que a l'esquerra abertzale li cal escapolir-se de la situació d'asfíxia a què la sotmet actualment l'estat espanyol gràcies a la llei de partits, un més dels exemples que mantenen viu l'eslògan de Fraga de l'Spain is different, més si ens referim en l'observació de drets bàsics (encara que sempre ens quedarà Turquia).
Els passos de l'esquerra abertzale semblen doncs anar en el bon camí: s'ha teixit una xarxa política que agrupa l'ala esquerra del nacionalisme basc i que es va exemplificar a Guernica (amb EA i Aralar entenent que si es deixa jugar a Batasuna en un escenari d'absència de violència poc tindran a pelar en el mapa polític basc), s'ha teixit una xarxa internacional que ha de donar veracitat i rigor als passos que es van produint, s'ha mostrat la força de la unitat amb la manifestació a Bilbao del dissabte passat i s'ha fet entendre a ETA que per facilitar un procés democràtic cap a la normalització política i, si s'escau, cap a la independència, cal abandonar la lluita armada. No és pas poca cosa: les circumstàncies obliguen, això passa sempre i en tot; però cal saber respondre-hi i l'esquerra abertzale sembla haver respost amb gran maduresa.
Però i l'estat espanyol? Sembla evident que el més sensat, si la voluntat real és posar fi al conflicte, és alguna mena de gest. El més senzill hauria de ser l'apropament dels presos al seu país: modificar una política penitenciària degradant. Però també alliberar Arnaldo Otegi i altres representants de la mesa nacional de Batasuna, permetre la presència de l'esquerra abertzale a les eleccions municipals de maig i permetre la verificació internacional de l'abandó de les armes proclamat pels militants etarres. Per ara les respostes abocades pels principals agents espanyols implicats en el conflicte no encoratgen gaire i el posat de fura de Rubalcaba ho ve a remarcar; òbviament la xerrameca incendiària i pamfletària del nacionalisme espanyol més furibund certifica que els abanderats del Santiago y cierra España provaran de dinamitar l'entesa: això no ens ve pas de nou.
El tauler va registrant moviments visibles i interessants. Quan acabi la partida sabrem a qui absoldrà la Història.
2 comentaris:
Roger,
Encertat canvi d'imatge del blog. Tot plegat va madurant!
Gràcies,
JPV
Gràcies! Celebro que t'agradi!
Abraçades,
Roger
Publica un comentari a l'entrada