He sentit diverses vegades, de boca de reputats lingüistes fins i tot, que la independència política dels Països Catalans no garanteix pas que la llengua catalana sobrevisqui, o que quedi automàticament salvada. És cert, i jo també crec que la independència no és en si mateixa la solució de res, sinó la clau que ens permetrà solucionar molts dels nostres problemes, és la caixa d'eines per a construir, per a reconstruir-nos en i amb llibertat; en l'aspecte lingüístico-cultural és on es veu més clar. Però justament, com deia en Joan Solà, amb la independència política no sabem què passarà: dependrà de nosaltres. En canvi, sí que tenim ben clar què ens pot passar sí ens quedem engabiats a Espanya i França: desapareixerem com a poble, com a nació, desapareixerem, fonamentalment com a cultura. És un destí inexorable, un camí traçat pels nostres amos, pels amos de la gàbia, que fa segles que ens collen, que ens trepitgen, que ens escupen. Torno a preguntar: fins quan? Què més ens cal?
Avui ha estat la sentència indecent, prepotent, que ens refrega la relació de jerarquia metròpoli-colònia per la cara. Amb l'excusa de quatre inadaptats que volen fer valer els seus drets de colons i amb l'empara de la sentència del TC es torpedina un model educatiu, que és un model de convivència: furguem en la ferida! Fem retrocedir més encara l'ús social del català, dinamitem els minsos avenços aconseguits després de la mort del dictador, restringim els èxits de dècades de patiment, humiliacions, vexacions i agressions físiques i verbals que no han acabat mai de desaparèixer!
Suposo que una sentència com aquesta, que dibuixa gradacions en els drets segons el territori d'on provinguis, que no fa més que refermar que hi ha ciutadans de primera i de segona, farà feliç al flamant Nobel de Literatura, el reconegut (i) imbècil Mario Vargas Llosa que potser podrà retrobar la Barcelona que tant enyora: la franquista.
Davant la sentència: insubmissió! Per la supervivència: independència!
Avui ha estat la sentència indecent, prepotent, que ens refrega la relació de jerarquia metròpoli-colònia per la cara. Amb l'excusa de quatre inadaptats que volen fer valer els seus drets de colons i amb l'empara de la sentència del TC es torpedina un model educatiu, que és un model de convivència: furguem en la ferida! Fem retrocedir més encara l'ús social del català, dinamitem els minsos avenços aconseguits després de la mort del dictador, restringim els èxits de dècades de patiment, humiliacions, vexacions i agressions físiques i verbals que no han acabat mai de desaparèixer!
Suposo que una sentència com aquesta, que dibuixa gradacions en els drets segons el territori d'on provinguis, que no fa més que refermar que hi ha ciutadans de primera i de segona, farà feliç al flamant Nobel de Literatura, el reconegut (i) imbècil Mario Vargas Llosa que potser podrà retrobar la Barcelona que tant enyora: la franquista.
Davant la sentència: insubmissió! Per la supervivència: independència!
4 comentaris:
i si cal foc a l'Estat!
M’ha agradat Roger! Ara. L’Albert Branchadell posa l’accent on crec que toca -que no és ni la supervivència de la llengua ni la difuminació d’unes fronteres entre comunitats perfectament identificables ara i aquí, malgrat totes les immersions- sinó la preservació de la dignitat personal i l’equitat entre parlants. El que passa és que resol el problema de manera bastant barroera: 1) cal preservar la pluralitat lingüística i 2) la recuperació plena del català és a) irrealista, perquè no té precedents que una llengua minoritzada recuperi posicions i b) moralment reprovable perquè s’hauria de fer amb mètodes que ho són. Per tant deixem les coses com estan, conclou. Ho trobo tan pervers que em sorprèn més que m’enfada. Pel que jo tenia entès els crims es reparen i es castiguen, d’una manera que ens semblaria reprovable si ho aïlléssim del que ho origina. O és que el tal Branchadell creu que el codi penal és una immoralitat?
Com no ens comencin a guiar uns quants Puig Salellas reencarnats ho tenim clar...
Roger, tu entens que un xicot de Lliçà d'Amunt que ahir deia que a casa seva es parla només castellà, que la amb la seva nòvia parla només castellà, que la majoria dels seus amics parlen castellà (es veu que per les urbanitzacións de Lliçà d'Amunt el castellà és la primera llengua) i em digui que de tant parlar i escriure català a l'escola, ara tingui problemes amb el castellà. Com pot tenir la barra de dir això. Jo cada cap de setmana he d'anar a fer entrevistes a jugadors del futbol, futbol sala, basquet parets. I més de la meitat em diuen que prefereixen castellà perquè en català no s'expressen bé... Però com collons poden dir que el castellà no s'aprèn a Catalunya. Quins collons.
Quartera: prou que cal!
Benet: en efecte la postura d'en Branchadell és perversa, sobretot tenint en compte que les llengües minoritzades el que tendeixen és al retrocés i que parteix dels fets consumats, com ja assenyales.
Carles: la llengua catalana és pràcticament inexistent a les urbanitzacions de Lliçà (almenys a les de la serra) i en general va camí del patuès a tot el municipi. Que algú que hi viu digui que té problemes d'expressió amb la llengua castellana o bé és un incompetent intel·lectual o bé ens pren el número, que és el que passa a nivell general en aquest tros de país, com tu mateix pots comprovar cada cap de setmana.
Publica un comentari a l'entrada