Macianisme i messianisme

Després de la victòria del candidat del Grupo Godó, i altres conspicus grups de poder polític i econòmic catalunyesos, a la presidència del F. C. Barcelona, sembla que aviat es desvetllarà, a la fi, el destí polític que el fins ara president blaugrana, Joan Laporta, té preparat per al futur més immediat. El futur més immediat vol dir, esclar, les eleccions autonòmiques de la tardor d'aquest any.

El creixement objectiu del sentiment independentista dels últims dos lustres a la comunitat autònoma catalana ha anat acompanyat d'alguns fenòmens curiosos i d'una amalgama de causes sense les quals no seria possible entendre, ni just, interpretar la situació actual. I aquesta situació ve tenyida d'un cert ambient de principi de la fi, per la certificació de la mort de l'invent espanyol de l'estat de les autonomies, però al mateix temps i per això mateix, i per desgràcia, aquest sentiment es vertebra en gran part com un autonomisme radical i representa, per tant, un cert triomf d'Espanya, que pot veure com perd una part de les seves colònies però que haurà aconseguit esquarterar-nos com a poble.

I amb tot el conjunt de factors que empenyen a definir més encara els contorns d'aquest atzucac que semblem tenir com a escenari s'esdevé l'aparició de tota la tirallonga d'actors que tenim a l'auca que, hores d'ara, en són una bona pila: tenim plataformes, grups d'opinió, agrupacions de caràcter polític sense ser del tot partits, partits que no passen de ser agrupacions més o menys freaks, grans partits que fan implosió i forces emergents que no es decideixen a esclatar, tots acompanyats d'una colla de cares que han decidit assumir finalment un compromís ferm, d'altres que han mantingut el que sempre havien tingut i uns darrers que estan convençuts a exercir de guies en el camí traçat per la providència. Això no és cap desastre, no és l'enèsima ocasió en què la nostra pròpia incapacitat ens conduirà a una nova derrota... almenys si som capaços d'evitar-ho, esclar. És, senzillament, una conseqüència del terreny en què ens movem: cap dels principals grups polítics majoritaris als quals se'ls pressuposa cridats a ser capdavanters del procés de ruptura amb Espanya sembla tenir ganes d'assumir aquest rol; però, i el que és pitjor, és que cap d'ells sembla, encara menys, capacitat per a fer-ho. Un dels llocs comuns en les converses de terrassa argüit com a factor negatiu sobre la qüestió nacional sol ser: amb aquests polítics no sé si vull un estat independent, jo. Precisament: no és aquesta classe política la que ens conduirà a la independència. Actualment la nostra classe política és un llast, perquè les circumstàncies la superen. Almenys a gran part d'ella.

I com que els presumptes capitans no menen la nau, alguns es regiren per erigir-se en nous Macià per aglutinar allò que es va conèixer com a independentisme sociològic, a semblança del que va aconseguir el polític republicà el 1931: esdevenir la figura respectada i la clau de volta simbòlica de la unió de les famílies republicanes de Catalunya, des de federals fins a independentistes com ell mateix. Aquest fet, envoltat de mitologia i transportat als nostres dies, converteix un macianisme un pèl necessari en un messianisme que pot acabar esdevenint inconsistent. Laportes o Carreteros no són la solució: són fruit del moment, encara que contribueixin a fer bullir l'olla, en especial el primer, que ha dotat la primera entitat esportiva dels Països Catalans, d'una dignitat nacional com mai s'havia vist. Deixant clara la meva aversió per els lideratges carismàtics i estructures verticals, no ens confonguem.

Paradoxalment, tenim un independentisme invertebrat políticament pel seu creixement massiu que ha depassat els límits de les formacions que el defensaven (i que creien monopolitzar-lo, en algun cas) i, alhora, tenim una societat ben madura (i tant que sí) per escriure la seva pròpia història i, sobretot el seu propi futur, com bé ho demostra la normalitat amb què arrela l'independentisme avui. I la millor prova d'aquesta maduresa d'aquesta capacitat, d'aquesta il·lusió, generositat i força és la pròpia empenta popular certificada en l'organització de les consultes sobre la independència que ja s'han celebrat a centenars de viles del Principat. Prenguem consciència, doncs, de l'energia que ve de baix per tal que no se'ns escamotegi des de dalt. Com sempre.