La cosa consisteix en viure en allò que en diuen l'àrea metropolitana de Barcelona (alguns pobles ja no som tals; fins i tot ens obvien la comarca: som àrea metropolitana, d'influència, o del que sigui, però de Barcelona). Situats, suposem doncs, a la impersonal comarca del Vallès Oriental, gris i funcional (eufemisme de lletja, és clar) mercès a la fesomia de les seves viles, tot salvant el Montseny i llur comarca natural, situats aquí, deia, procedim a proclamar festa local a Barcelona, sense que cap autoritat cosmopolita barcelonina se m'enutgi, per això de local, vull dir.
Doncs bé, situats al Vallès en un dia de festa local a Barcelona (i altres pobles i ciutats del voltant), ja podem entendre una mica més la constel·lació de pobles-dormitori construïts amb paciència, especulació i mal gust a parts iguals des del tardofranquisme i al llarg de la pseudodemocràcia espanyola. Ja podem entendre una mica més la seva idiosincràsia: placidesa matinal a les carreteres i moviment diürn inhabitual en els pobles en qüestió amb descoberta de places i carrers inclosa per part dels sorpresos parroquians a temps parcial, que li ignoraven vida i ritme propis a la vila on dormen i van al bar de la cantonada.
Aquest és el paisatge que, amb més o menys intensitat, ofereix el dia de la Pasqua Granada als pobles de la Vall del Tenes, un paisatge com el de qualsevol altre dia en què la capital de no se sap ben bé què decideix donar festa als seus fills i filles: als qui hi viuen, als qui n'han marxat i als qui n'han estat expulsats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada