dimecres, 23 de juliol de 2008

Karadzic


No he pogut evitar, en veure les fotos de la versió actual de Radovan Karadzic, de recordar-me de la captura de Saddam Hussein.
El mateix aspecte grotesc i patètic els acompanya en les seves hores baixes, de la mateixa manera que el posat cínic i altiu els definia durant l'apogeu de la criminalitat que van practicar.
És curiós poder observar similituds en casos com aquests, com personatges que han pogut disposar de parcel·les de poder absolut en diferents moments de la història contemporània, amb el vist-i-plau d'Occident en moltes ocasions, esdevenen caricatures ridícules quan cauen en desgràcia i, aparentment, res fa pensar que darrera d'aquests rostres dèbils, cansats, s'hi amaguen autèntics monstres, amb les mans tan tacades de sang que no se'ls veuen ni els dits.
Deu ser una mostra, parafrasejant l'escriptora iraniana Nazanín Amirian, de la naturalesa dels tirans, que, fruit de la pròpia supèrbia, no són conscients de la seva condició de prescindibles, fet que fa que els seus finals siguin encara més lamentables: s'amaguen en clots, venen cremes per les morenes, es deixen barbes llargues, els mortifiquen els polls... i només quatre malalts els ploren quan ells estaven ben convençuts d'estar agraciats amb el favor de tot un poble.
Però no es pot oblidar que darrera aquestes barbes venerables hi ha els morts de Srebrenica o de Halabja; per molt que una rialla condescendent sigui el sentiment que ens generi la imatge del curandero de pa sucat amb oli recentment detingut, hem de recordar que moltes persones segurament han plorat en veure'l, i a l'alegria pel seu arrest s'hi han barrejat també els plors per aquells qui no han vist la caiguda de l'assassí; la caiguda del seu propi assassí.

2 comentaris:

marçal ha dit...

Aquest personatge està necessitat d'un assessor d'imatge de manera molt urgent. Siusplau un voluntari!!. Però al tanto, tocant el tema de les dictadures de la europa de l'est, perquè no hi ha dictadura més infame que la qual es disfressa de democrácia consitucionalista, la democràcia de votar una vegada cada 4 anys - aquesta gran circ caspos que ens vomiten per tots els canals televisius, i la típica pregunta de molta gent: que, demà aniràs a votar, no? sinó ja saps que no tens dret a queixar-te, ja! -, la democràcia del consumisme compulsiu, la democràcia de la gàbia d'or... pan i circo.

Salut Roger

Roger ha dit...

No pateixis,

ell mateix ha sol·licitat que li treguin la llana del damunt.

I si bé tens raó en assenyalar la farsa democràtica que ens envolta (des de fa més de trenta anys ja als Països Catalans del sud de l'Albera), jo tampoc "tocava" ara el tema de les dictadures de l'Europa de l'Est, com tu dius; senzillament feia una reflexió a l'entorn del patetisme que envolta la caiguda d'un criminal. D'un criminal amb majúscules com Karadzic, comparant-lo amb un altre com Saddam, que, per cert, van estar recolzats per democràcies liberals occidentals en diferents etapes (en el cas de Saddam gairebé sempre, fins que se li va trobar recanvi), de les de votar cada 4 anys.

Salut Marçal