Qui se'n recorda del genocidi armeni? Diuen que va dir Hitler als seus generals per tal de convèncer-los d'executar el pla d'eliminació dels jueus, l'Holocaust
Això és el que Raffi el protagonista del film Ararat, l'excel·lent film d'Atom Egoyan, recorda a un actor turc que participa en el film que hi ha dins del film d'Egoyan. I com li respon aquest darrer personatge: qui se'n recordarà?
Més o menys (més aviat menys, tampoc ens enganyem), s'ha parlat del genocidi armeni els darrers anys i ha arribat a alguns parlaments europeus. Turquia, el modern estat turc responsable del genocidi armeni, continua negant-lo.
És, per desgràcia, un dels grans oblits de la història contemporània, el del patiment d'un poble que va patir unes atrocitats inimaginables: l'aniquilació dels armenis de l'Anatòlia oriental ja va començar a produir-se a finals del segle XIX i va arribar al seu punt àlgid entre 1915 i 1921, quan més d'un milió d'armenis van ser cremats, penjats o assassinats de qualsevol altra manera; dos milions més d'armenis varen ser obligats a abandonar la seva terra. Un genocidi en el qual hi van participar milícies kurdes convençudes de les promeses de Mustafà Kemal Atatürk que podrien viure en pla d'igualtat amb els seus germans turcs en la fundació del nou estat, i per això l'ajudaren també a expulsar les potències occidentals que en aquell moment ocupaven Anatòlia arran de la derrota de l'Imperi Otomà (alineat amb les potències centrals) en la Gran Guerra.
Però no va passar gaire temps abans que els kurds patissin en pròpia pell el que el Pare dels Turcs tenia reservat, en el fons, per a totes les ètnies no turques de la República que acabava de néixer a l'Àsia Menor; tampoc hi havia lloc per als kurds en un estat que només reconeixia una única bandera, una única llengua, una única nacionalitat, una única ètnia.
I justament, encara que potser més conegut, sobre el drama dels kurds també plana el silenci i l'oblit. Sovint des del nostre país ens solidaritzem amb múltiples causes humanitàries, ens impliquem en les denúncies de tots els genocidis i crec, sincerament, que el nostre poble respon immediatament a l'impuls humanitari de donar suport als dèbils, als qui pateixen, als qui veuen ofegada la seva veu. I està bé que així sigui, tot i que, segurament, no fem prou i no ens n'adonem de quan n'arriba a estar de mediatitzat aquest impuls pel que prioritzen els nostres mitjans de comunicació i els nostres creadors d'opinió.
El conflicte en majúscules, el rei a casa nostra, és, sens dubte, el que enfronta des de fa dècades palestins i israelians. No penso que estigui malament dedicar-hi tanta atenció, sinó que n'hi ha d'altres que en mereixen molta més de la que hi dispensem; el cas més clar és el del Kurdistan, el de la terra dels kurds, trossejada entre quatre estats i amb una història a l'esquena carregada de patiment perquè tots, absolutament tots els han fet pagar cara la seva voluntat de ser: baassistes de Síria o de l'Iraq, el xa i els aiatolàs, els kemalistes,...
I precisament ara que per exemple es commemora el seixantè aniversari de la Naqba, ningú es recorda de Halabja. Dels fets de Halabja en va fer vint anys el 16 de març i no en recordo ni una trista nota en cap informatiu, ni un trist comentari.
Els fets van succeir en el marc de la guerra entre Iraq i Iran, quan Saddam Hussein era bo, tenia armes de destrucció massiva (créanme, les estoy diciendo la verdad), les feia servir i tothom tan feliç. Les guerrilles kurdes del nord de l'Iraq s'aliaren amb l'Iran de Khomeini per combatre el dèspota de casa seva i davant del seu avanç territorial cada vegada més imparable Saddam va respondre bombardejant amb gas letal la ciutat de Halabja (bombes occidentals; espanyoles també). Era el 16 de març de 1988 i hi moriren, si no vaig errat unes cinc mil persones; però aquell només va ser el primer dia. En les jornades següents va prosseguir la seva activitat criminal i genocida (reforçat per la negativa dels EUA a sancionar-lo) provocant una fugida en massa d'uns 200.000 kurds, i la mort de milers de persones més. Algunes fonts eleven la massacre a 180.000 persones.
Òbviament, tot i que en el cas de l'Iraq sembla respirar-se una lleugera i inestable calma pel que fa als kurds, el seu patiment segueix i exercir de kurd és, en general, gairebé una temeritat.
No deixem que caiguin en l'oblit, encara que, avesats a la desmemòria com estem en aquest país, ens pugui ser difícil.
(Això d'aquí hi pot ajudar una mica; i això d'allà. I això altre, també)
Això és el que Raffi el protagonista del film Ararat, l'excel·lent film d'Atom Egoyan, recorda a un actor turc que participa en el film que hi ha dins del film d'Egoyan. I com li respon aquest darrer personatge: qui se'n recordarà?
Més o menys (més aviat menys, tampoc ens enganyem), s'ha parlat del genocidi armeni els darrers anys i ha arribat a alguns parlaments europeus. Turquia, el modern estat turc responsable del genocidi armeni, continua negant-lo.
És, per desgràcia, un dels grans oblits de la història contemporània, el del patiment d'un poble que va patir unes atrocitats inimaginables: l'aniquilació dels armenis de l'Anatòlia oriental ja va començar a produir-se a finals del segle XIX i va arribar al seu punt àlgid entre 1915 i 1921, quan més d'un milió d'armenis van ser cremats, penjats o assassinats de qualsevol altra manera; dos milions més d'armenis varen ser obligats a abandonar la seva terra. Un genocidi en el qual hi van participar milícies kurdes convençudes de les promeses de Mustafà Kemal Atatürk que podrien viure en pla d'igualtat amb els seus germans turcs en la fundació del nou estat, i per això l'ajudaren també a expulsar les potències occidentals que en aquell moment ocupaven Anatòlia arran de la derrota de l'Imperi Otomà (alineat amb les potències centrals) en la Gran Guerra.
Però no va passar gaire temps abans que els kurds patissin en pròpia pell el que el Pare dels Turcs tenia reservat, en el fons, per a totes les ètnies no turques de la República que acabava de néixer a l'Àsia Menor; tampoc hi havia lloc per als kurds en un estat que només reconeixia una única bandera, una única llengua, una única nacionalitat, una única ètnia.
I justament, encara que potser més conegut, sobre el drama dels kurds també plana el silenci i l'oblit. Sovint des del nostre país ens solidaritzem amb múltiples causes humanitàries, ens impliquem en les denúncies de tots els genocidis i crec, sincerament, que el nostre poble respon immediatament a l'impuls humanitari de donar suport als dèbils, als qui pateixen, als qui veuen ofegada la seva veu. I està bé que així sigui, tot i que, segurament, no fem prou i no ens n'adonem de quan n'arriba a estar de mediatitzat aquest impuls pel que prioritzen els nostres mitjans de comunicació i els nostres creadors d'opinió.
El conflicte en majúscules, el rei a casa nostra, és, sens dubte, el que enfronta des de fa dècades palestins i israelians. No penso que estigui malament dedicar-hi tanta atenció, sinó que n'hi ha d'altres que en mereixen molta més de la que hi dispensem; el cas més clar és el del Kurdistan, el de la terra dels kurds, trossejada entre quatre estats i amb una història a l'esquena carregada de patiment perquè tots, absolutament tots els han fet pagar cara la seva voluntat de ser: baassistes de Síria o de l'Iraq, el xa i els aiatolàs, els kemalistes,...
I precisament ara que per exemple es commemora el seixantè aniversari de la Naqba, ningú es recorda de Halabja. Dels fets de Halabja en va fer vint anys el 16 de març i no en recordo ni una trista nota en cap informatiu, ni un trist comentari.
Els fets van succeir en el marc de la guerra entre Iraq i Iran, quan Saddam Hussein era bo, tenia armes de destrucció massiva (créanme, les estoy diciendo la verdad), les feia servir i tothom tan feliç. Les guerrilles kurdes del nord de l'Iraq s'aliaren amb l'Iran de Khomeini per combatre el dèspota de casa seva i davant del seu avanç territorial cada vegada més imparable Saddam va respondre bombardejant amb gas letal la ciutat de Halabja (bombes occidentals; espanyoles també). Era el 16 de març de 1988 i hi moriren, si no vaig errat unes cinc mil persones; però aquell només va ser el primer dia. En les jornades següents va prosseguir la seva activitat criminal i genocida (reforçat per la negativa dels EUA a sancionar-lo) provocant una fugida en massa d'uns 200.000 kurds, i la mort de milers de persones més. Algunes fonts eleven la massacre a 180.000 persones.
Òbviament, tot i que en el cas de l'Iraq sembla respirar-se una lleugera i inestable calma pel que fa als kurds, el seu patiment segueix i exercir de kurd és, en general, gairebé una temeritat.
No deixem que caiguin en l'oblit, encara que, avesats a la desmemòria com estem en aquest país, ens pugui ser difícil.
(Això d'aquí hi pot ajudar una mica; i això d'allà. I això altre, també)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada