I de tant en tant, José María Pemán

Hem vist com, de forma insistent, la qüestió de l'anomenada memòria històrica reapareix a l'agenda política i social d'aquest país. I només faltaria, tenint en compte la magnitud dels episodis del passat i la gestió (és un dir) que se n'ha fet. I això malgrat el relat que pretenen imposar alguns partits nous com C's que per boca del seu líder consideren que a la malanomenada Transició no hi va haver vencedors ni vençuts.

Tota una declaració d'intencions que obvia, per començar, com es va arribar fins a la Transició, com van ser els 40 anys immediatament anteriors que van disposar el tauler de joc, i quina fou la naturalesa de la guerra (i la repressió posterior) que va practicar el bàndol que hi va vèncer. Encara més, direm que té un mèrit important proferir una bajanada d'aquesta magnitud enmig de les efemèrides de l'assassinat de Salvador Puig Antich (el 2 de març en feia 42 anys) i dels Fets de Vitòria (el 3 en feia 40). Però sobretot, encara té més mèrit dir que la Transició es va fer sense vencedors ni vençuts quan desenes de milers de cossos continuen en fosses sense identificar (cal insistir-hi, el segon país del món després de Cambodja). 

Obviar que amb aquest estat de coses (una vergonya mundial, ni més ni menys, que fa esgarrifar els organismes internacionals) és impossible bastir una estructura democràtica ètica i homologable als sistemes més avançats de respecte a les llibertats i drets dels ciutadans ja denota una qualitat democràtica com a mínim sospitosa. No deu ser cap paradoxa que justament el partit de Rivera sigui tan ambigu (o potser no n'és gens?) amb la condemna del règim franquista.

Potser a Rivera, i a molts dels integrants del seu partit (i no cal dir, del PP i d'altres formacions polítiques), els aniria bé anar a sentir el que explica en Roger Heredia amb el seu combat, no ja per la memòria, sinó per la justícia, amb la creació del Banc d'ADN per tal que la gent pugui trobar, enterrar i plorar els seus morts. I llavors ens repensem això de vencedors i vençuts.

Roger Heredia en una entrevista al digital El Món (foto: Jordi Borràs)

Però fins i tot en els llocs on massa sovint ens pensem que fem les coses millor que els altres, Heredia hi situa deficiències importants. Molt importants. La política de la Generalitat en matèria de fosses és, de partida, molt més encertada i avançada. Però en l'aplicació efectiva ha estat, fins ara, molt deficient. A més, hem començat, diu ell (amb raó), la casa per la teulada: una bona política en l'espai públic de desfranquització, d'eliminació de símbols, de museïtzació d'espais, d'investigació historiogràfica... però sense que, prèviament hi hagués una reparació de les víctimes.

Mostra d'això darrer és el que va passar dijous passat al Parlament de Catalunya. S'hi aprovava una moció presentada per la CUP en què es demanava impulsar la identificació genètica de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura i l'actualització i millora del Mapa de fosses comunes i del Cens de persones desaparegudes i la creació del Mapa de llocs de repressió a Catalunya. Tanmateix, el focus (devia ser més llaminer mediàticament) es va centrar en la qüestió del monument franquista de Tortosa i la demanda de la seva retirada per part de la cambra catalana. De gran impacte simbòlic (no li restem importància: l'existència del monument és una vergonya injustificable), sens dubte, però de menys rellevància social que les iniciatives destinades a la reparació de les víctimes i les seves famílies.

Per cert i per acabar, un detall garriguenc, també de caràcter simbòlic. Amb la CUP, i a la recerca de vestigis franquistes al municipi, hem constatat, en primer lloc, que s'ha fet una bona feina de neteja de simbologia feixista: la Garriga està pràcticament lliure de les celebèrrimes plaques del Ministerio de la Vivienda, de noms de carrers, de monuments i de qualsevol altre element simbòlic del règim. En segon lloc, com n'és de difícil que l'ombra del règim s'acabi d'esvair i com n'és d'important que ho faci. El 2007 es decidia, per part del consistori garriguenc, el canvi de nom del carrer José Maria Pemán, escriptor franquista (i abans primorriverista) sense cap vinculació amb la Garriga, pel de Miquel Porter i Moix (un perfil als antípodes i en aquest cas, amb vinculació a la Garriga). El cas és que els veïns del carrer no en van estar convençuts i 34 van fer al·legacions argumentant perjudicis econòmics, al·legacions que van ser desestimades per l'Ajuntament que, previ assessorament, va determinar que l'afectació econòmica era mínima. Com no podia ser d'altra manera el PP va votar en contra de desestimar les al·legacions i, oh, sorpresa, CiU es va abstenir. Sigui com sigui, el carrer, que ara llueix la placa dedicada a Miquel Porter i Moix conserva un portal amb l'adreça antiga, amb el cognom de l'escriptor falangista, això sí, ridículament catalanitzat (ho veureu a la foto d'aquí sota). Desconec si l'edifici, de relativa nova planta és anterior al 2007, quan es va produir el canvi de nom. En tot cas, sigui per raons trivials, sigui per raons més inconfessables, el franquisme fa quaranta anys que marxa i encara no ha acabat d'anar-se'n. Ja en seria hora.