La reaparició del "Per Catalunya", òrgan del FNC

Des de 1947, el FNC vivia un període d'hibernació, una pràctica inactivitat gairebé absoluta des de la desaparició del Consell Nacional de la Democràcia Catalana (1952). Però aleshores reapareixia el seu portaveu^, Joan Cornudella, que comunicà al matrimoni Manuel Viusà i Gertrudis Galí, residents a París, la seva voluntat de reprendre l'edició del “Per Catalunya” i els n'encarregà la tasca. Es preveié, per a la publicació, una periodicitat bimensual (que no podria ser acomplerta) i un tiratge d'uns 1000 exemplars per número, dels quals uns 300 serien distribuïts a l'interior per correu. El primer número de la segona etapa del “Per Catalunya” faria la seva aparició l'octubre d'aquell any 1954 i el seguiren 15 números més fins l'octubre de 1959.

Un dels elements clau en la revitalització de l'organització nacionalista fou la captació de tot un contingent de nous militants, una nova generació de persones que enllaçaven amb la feina feta pel Front als anys quaranta i en la qual la reaparició de l'òrgan del Front hi tingué un paper preponderant. A banda, doncs, de l'oxigenació que representava ja de per si el “Per Catalunya” per a l'organització, ja que es disposava d'un òrgan propi que en certificava la continuïtat, de la mà de Joan Cornudella i Feixa, fill del líder del Front, aquesta publicació esdevingué una eina crucial per a la captació de joves militants en l'àmbit universitari, esfera de la qual va provenir el nou contingent de militants que permeteren el relleu generacional del FNC. Fou a partir d'aquest moment quan s'incorporaren al Front Jordi Casas-Salat, Jordi Vila i Foruny, Joaquim Ferrer i Mallol, Lluís Porqueres, Robert Bargalló, Jordi Fontdecaba, Carles Ossorio, Fèlix Cucurull o Miquel Porter i Moix, entre d'altres que s'anirien afegint a l'organització fins a finals dels anys cinquanta (cas de militants tant significatius com Robert Surroca i Tallaferro o Joan Colomines i Puig³). Aquesta nova onada que suposà la reaparició del “Per Catalunya”, fou important per reenganxar vells militants més o menys desvinculats (com en el cas de Jaume Martínez i Vendrell, tot i que molt més en segon pla que durant els anys quaranta) i per “obrir el Front al món obrer, un espai on encara no havíem penetrat”⁴.

Joan Cornudella i Feixa havia arribat al Front a finals dels anys quaranta i fou Pere Vegué qui l'introduí en alguns cercles catalanistes culturals en què hi havia, entre d'altres, Joan Raventós, Josep M. Ainaud o Pere Figuera, un home que aglutinava gent no vinculada a partits polítics, però amb una línia ideològica afí a la del Front Nacional⁵. Cornudella i Figuera adaptaren un text d'una revista catalana que s'editava a Mèxic, en què s'hi reivindicaven els Països Catalans, tot i que no hi apareixien citats amb aquesta denominació. En la distribució d'aquests fulls (impresos per Aleu, un militant del FNC que tenia una impremta), Cornudella i Feixa comptà amb Carles Ossorio i Jordi Fontdecaba, que havien estat els primers elements captats per a la secció universitària del Front⁶. Però són, sobretot, les incorporacions de Jordi Vila i Joaquim Ferrer, les que Cornudella i Feixa destaca com a més importants per a constituir, junt amb ell mateix, “el grup impulsor de la política del Front entre els estudiants”⁷. I era precisament encara l'enfocament de la qüestió nacional, el seu obert independentisme, el que atreia aquests joves cap a les files del Front. El propi Ferrer i Mallol, militant d'Unió Democràtica de Catalunya des de 1954, aproximadament, abandonà aquesta organització després de militar-hi uns dos anys, per passar al FNC (això és, pels volts de 1956), més adient als seus paràmetres ideològics, ja que UDC, segons ell mateix, estava massa impregnada de religió i no era obertament independentista⁸.

Un dels àmbits en què el Front desenvolupà una activitat més intensa fou l'universitari i no perquè fos el més important per l'organització, sinó que la disponibilitat de temps i d'espais per a les reunions, la facilitaven⁹. A banda d'això, la Universitat s'havia convertit en un important focus d'oposició al règim i era lògic que el Front, posseint-hi nuclis actius com els que hi tenia, hi desenvolupés accions o participés en les que s'anaren produint de caràcter més ampli. 

 

Al llarg d'aquesta dècada l'única expressió escrita elaborada des del FNC amb una certa regularitat, més enllà d'algun full volander esporàdic, passa pel butlletí que Joan Cornudella i Barberà decidí encarregar a Manuel Viusà. És recuperava l'òrgan dels anys quaranta, el “Per Catalunya”, i, de pas, i el més important, es recuperava el contacte amb la població catalana, en la lògica mesura d'una publicació clandestina, amb tot el que aquest fet comporta en quant a finançament i distribució, entre d'altres contingències pròpies d'aquesta activitat. Aquesta publicació representa un element de testimoniatge de la continuïtat en l'existència de l'organització, a més de mostrar, com veurem, algunes línies que dibuixen els paràmetres ideològics del Front en aquesta etapa.

(foto: wikipedia)

En aquesta nova edició del “Per Catalunya”, que es presenta en un format més gran que en la seva primera etapa, aparegueren un nombre inferior de números publicats en relació als anys quaranta; si en la primera etapa apareixen 28 números entre l'abril de 1945 i el juny de 1947 (dos anys llargs), en la segona només 16 en veuen la llum en un període de cinc anys, això és de de 1954 a l'octubre de 1959.

Si es té en compte que la periodicitat és superior en aquesta etapa (no així la regularitat) i que la quantitat de números publicats és inferior en un període de temps més ampli, hem de suposar que les dificultats eren superiors per a fer possible que el portaveu de l'organització veiés la llum. S'ha de tenir en compte que mentre el “Per Catalunya” de la primera etapa s'elaborava íntegrament a l'interior, l'edició de la segona etapa es féu a París a càrrec del delegat del Front a la ciutat, Manuel Viusà, amb tot el que això implica de dificultats per a fer arribar els articles a l'editor i, un cop acabat el número, de fer-lo arribar a l'interior, per la qual tasca hi havia l'opció de recollir-los en llocs determinats de la frontera (passos de muntanya) o bé a Perpinyà, on eren entregats pel delegat en aquesta ciutat nord-catalana, Jaume Cornudella i Olivé. Un contingent d'uns, aproximadament, 300 exemplars eren enviats per correu a l'interior. Fruit, i prova, de les dificultats en la distribució dels exemplars de la publicació del Front, és que el primer i el segon número d'aquesta nova etapa del “Per Catalunya” es reberen gairebé de forma simultània a la Catalunya sota domini franquista, o que al llarg de 1958 només aparegués un sol número (el 13), tot i que les dates d'aparició estaven separades per dos mesos. De fet la periodicitat bimensual només fou possible al llarg de 1955.

Pel que fa al finançament, el matrimoni Viusà-Galí, rebia tant aportacions de l'interior com de l'exterior, en aquest cas, comunitats catalanes del continent americà o donacions fetes des del propi estat francès¹. En quant al preu, aquest desapareix de la portada, mentre que sí que hi eren indicats els vint-i-cinc cèntims de cost en la primera de les etapes del “Per Catalunya”.

En quant als aspectes formals de la publicació, es manté el mateix encapçalament i el mateix nombre de pàgines (entre quatre i vuit), a banda és clar, que quan Joan Cornudella i Barberà va encarregar-ne l'edició als Viusà-Galí, ho va fer amb la intenció de recuperar la mateixa capçalera i no crear una publicació radicalment nova. A sota de l'encapçalament (el “Per Catalunya” amb l'escut de la Generalitat, el mateix de la primera època) hi havia inclosa el que en podríem dir-ne la identificació de la publicació: “Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya”, acompanyat del subtítol “surt cada dos mesos”, que es mantingué en els 13 primers números i ja no fou present entre el 14è i el 16è dels exemplars, quan, de fet s'inicia una nova etapa a nivell formal. A partir del número 14, i ja fins el darrer dels que aparegueren, el “Per Catalunya” patí unes lleugeres adaptacions en el disseny de la portada, amb un encapçalament més estilitzat. A partir d'aquest moment, l'adreça per als donatius i per a tota correspondència fou la de Manuel Viusà i Camps, mentre que fins aleshores la referència foren diferents adreces, motivades segurament per canvis de domicili, a nom de Jaume Castells i Lluelles. Així mateix, a partir del número 14 el “Per Catalunya” ja no s'imprimeix al mateix lloc que en els 13 primers números: la imprimerie Mistral de Cavaillon seria canviada, successivament, per la impremta Vaudin (números 14 i 15) i la Grifé (número 16), ambdues de París, i a les quals és degut, segurament, aquests petits retocs en el format de la publicació.

Una diferència simptomàtica d'aquesta nova etapa en relació a la primera és que desapareixen seccions com “Noticiari”, potser pel fet ja esmentat de la més àmplia periodicitat en l'aparició, que convertia en inhàbil una secció de notícies. A banda d'això hi haurà algunes seccions fixes o, si més no, assídues que configuraran la naturalesa de la segona etapa d'aquesta publicació: les editorials presents a cada un dels números, els articles centrals i la secció “Tribuna de la Joventut”, una novetat remarcable, aquesta darrera, que reflecteix el flux militant que des del món universitari, principalment, va fent efectiva la renovació de l'organització. En alguns casos, fins i tot, la totalitat de l'exemplar la conforma aquesta estructura, amanida amb breus apunts de fets actuals².

El matrimoni Viusà-Galí (foto: llibertat.cat)

Els articles editorials amb què s'obre foc en cada número generalment es refereixen de forma majoritària al que, podríem dir-ne, l'actualitat del règim, als problemes i contradiccions que l'afecten, amb uns anàlisis força aprofundits que aborden tant qüestions econòmiques com polítiques referents a les diferents reformes o crisi governamentals del gabinet franquista. Una excepció a destacar la constitueix el número 13 on trobem un article auto-defensiu davant d'aquells qui (sense citar-los) poden haver qualificat el “Per Catalunya” de massa teoritzant i poc combatiu (“poc vibrant”). De fet s'utilitzen força subterfugis i es donen coses per enteses (que se suposa, els al·ludits ja han d'entendre) que no són gaire aclaridores per al lector neòfit, i, a més a més, l'acusació de teoritzant no es desmenteix en vista del llenguatge emprat. És un article que utilitza un llenguatge molt confús, com, per exemple, a l'hora de definir el nacionalisme que segueix el FNC: “volem que el nostre poble jugui el paper que li escau, el que respon a la nostra manera de ser col·lectiva, el mateix paper que en el fons, els altres pobles de la comunitat ibèrica voldríem que representéssim encara que ells no s'ho hagin confessat obertament i molts catalans no se n'adonguin”³.

Sembla que al final s'ofereixin algunes pistes a l'entorn de a qui va adreçada aquesta editorial, sense fer-ho, però, de forma explícita: “Perquè a vosaltres, els impacients, els qui us sentiu cridats a una mena de lluita diferent de la que s'escateix en aquestes planes, vosaltres, en particular, els joves combatents del nacionalisme (...) Perquè sense la força que vosaltres representeu en potència, de res no ens serveix el seny (...)”⁴. Només cal recordar que poc temps després el propi Cornudella es contagià de certa impetuositat que es devia anar introduint al FNC amb l'arribada de la nova promoció de militants.

En conjunt, des de les pàgines del “Per Catalunya”, es dibuixa una evolució molt negre per al règim, que sembla que s'estigui abocant a una caiguda inexorable en un lapse de temps que es preveu relativament curt; és a dir, en vida de Franco. En diferents editorials es van desgranant algunes de les causes que dibuixen aquest escenari: la manca de llibertat d'expressió, la por inherent a tot règim dictatorial que l'impedeix resoldre problemes reals de la ciutadania, el descontentament popular exemplificat en els esclats estudiantils de 1956-1957, l'excusa de l'enemic exterior per a la pròpia supervivència, la repressió desmesurada, la manca d'iniciativa econòmica que no permeté als tecnòcrates de l'Opus Dei fer les reformes adequades o les pràctiques corruptes de la classe dirigent franquista⁵. És prou revelador que, sobre el futur del règim, i passats ja vint anys de dictadura, el Front Nacional afirmés que “no és previsible que els segueixin uns altres vint, ni tan sols una xifra d'anys més moderada”⁶ i que els diversos episodis de crisi, com el de la Universitat que ja s'ha esmentat, representin “un pas vers la caiguda del règim, els dies del qual, al nostre entendre, són comptats”⁷. És obvi que, sí bé el quadre crític dibuixat pel Front s'adeia als problemes que estava patint el règim, aquests símptomes no foren finalment premonitoris d'una caiguda imminent del franquisme, com salta a la vista.

Així mateix, des dels articles editorials del “Per Catalunya”, el FNC no estalvià crítiques a determinades actituds o sectors de l'oposició al franquisme. Ja en una de les editorials dels primers números el Front definia la seva idea d'europeisme⁸, un concepte que, com s'ha vist anteriorment, cristal·litzà del tot, en l'ideari del Front, en l'Informe i la Declaració del Consell Nacional d'abril de 1960, la qual passava per un decantament vers el bloc occidental; una opció que, de fet, es mantenia des de la fundació del FNC el 1940. Així doncs, el Front, com era tradicional, no es mostrava gaire favorable a algunes actituds preses pels comunistes a qui se li atribueixen alguns anàlisis desconnectats de la realitat, però tampoc s'estalviaran crítiques a la dreta catalanista, a qui se li recorda que el temps l'ha situat en el bàndol perdedor de la guerra civil, i a la política de l'exili, ancorada en una línia opositora esclerotitzada. El que es preconitza des de les pàgines del “Per Catalunya” és una política d'oposició unitària superant antigues divergències heretades de la guerra civil i no es fan fàstics, per exemple, a una possible transició monàrquica, en què la corona (plantejat des de la perspectiva que Joan de Borbó en fos el titular) desenvoluparia un paper d'àrbitre entre els dos bàndols sorgits de la guerra civil⁹. Vint anys després, la substitució del règim, en la terminologia del Front en aquella època, prendria un camí que no diferiria gaire de la fórmula que s'apuntava en aquestes editorials.

En els articles centrals, que constituïen el gruix del butlletí frontista, s'abordaven en profunditat temes de diversa índole que afectaven de forma directa la societat catalana i, alhora, permeten desgranar algunes de les línies ideològiques que el Front havia anat desenvolupant i que se sintetitzarien, com ja s'ha anunciat, l'any 1960. Sovint, aquests articles eren presentats en forma de sèrie en diferents números del “Per Catalunya”.

En el número 2, de desembre de 1954, s'inaugurava una d'aquestes sèries, a l'entorn de qüestions socials, titulat “Per una política social”, un text que corresponia a una ponència presentada per Joan Cornudella i Barberà al Consell Nacional del Front, que s'havia reunit la primavera d'aquell mateix any, i la paternitat del qual, com és obvi, s'atribueix al líder de l'organització¹⁰. La sèrie seguí al número 4-5, d'abril-juny de 1955 (“Entorn d'una política social”); al número 7, d'abril de 1956 (“II. A propòsit de la distensió internacional i del missatge dels científics”); al número 9, d'agost de 1956 (“III. Replantejament vigorós de la problemàtica de la llibertat”); al número 12, de maig de 1957 (“IV. Domini de les possibilitats tècniques”); i al número 14, de febrer de 1959 (“V. La fase actual, fase naixent”). Hi hagué altres sèries d'articles, com els dedicats a política econòmica, el primer dels quals fou “Per una política econòmica catalana”, aparegut en el número 6, d'agost de 1955 i que tingué continuïtat en dues ocasions (“I. La nostra manca de sentit col·lectiu”, al número 9, d'agost de 1956; i “II. El concepte de comunitat econòmica hispànica”, al número 10, de gener de 1957); o els dedicats al tema immigratori: “El problema de la immigració” (número 10, gener de 1957) i “Insistint sobre el problema de la immigració” (número 13, abril de 1958). Tot plegat ve a representar, doncs, un important esforç, es podria dir que constant, almenys des de les pàgines del “Per Catalunya”, de dotar el discurs del Front Nacional de Catalunya d'un fonamentat contingut social, o, dit d'altra manera, ens trobem davant d'un esforç teòric per tal de trencar el tòpic en què s'associa el nacionalisme català amb els interessos de les classes econòmiques dirigents del país.

Aquesta colla d'articles dels quals se n'acaba de fer esment, juntament amb altres com “Per una consciència d'esquerres”, del número 4-5, d'abril-juny de 1955; o “Parlem clar de sindicalisme”, del número 6, d'agost de 1955; i, fins i tot, “Toc d'alarma pels industrials catalans”, del número 15, d'abril de 1959; o “Som tan pobres com diuen?”, del número 16, d'octubre de 1959; constitueixen la producció ideològica de l'organització al llarg de la dècada dels cinquanta i tindrien la seva síntesi en els documents aprovats en el Consell Nacional d'abril de 1960, com ja s'havia assenyalat. Alguns d'ells representen importants aportacions, fins i tot inèdites fins aquell moment en el camp nacionalista. És el cas dels dos articles dedicats a la immigració espanyola que estava rebent Catalunya de forma massiva en aquells anys, realitzat el primer d'ells un any abans que Jordi Pujol abordés aquesta problemàtica, i que suposava un intent de fer front a la qüestió des del punt de vista del nacionalisme¹¹. La tasca a desenvolupar des del nacionalisme és doble: cal nacionalitzar els obrers immigrats, convertir-los en catalans; per això cal satisfer les seves demandes socials i econòmiques; però, alhora, el nacionalisme ha de ser el vehicle amb què la gent arribada d'altres terres facin seva aquesta: a partir de l'ideari humanista que ha caracteritzat al FNC des de les seves primeres formulacions teòriques, al nacionalisme se li confereix una espècie de tasca espiritual d'integració, objectiu final que, d'altra banda se cerca. Una integració que tancaria el cercle amb la incorporació de la massa obrera al nacionalisme catal๲.

Tot plegat ens presenta, com ja s'anunciava més amunt, un important esforç de reflexió a l'entorn de diferents problemàtiques socials; esforç que es concreta, en especial, en la sèrie esmentada que s'enceta amb l'article “Per una política social”, del número 2, corresponent al desembre de 1954. En aquesta vasta disquisició, Joan Cornudella i Barberà (redactor, com ja s'ha esmentat, dels articles d'aquest àmbit temàtic) ens presenta un liberalisme en crisi, generador d'injustícia social a causa del seu progressiu ancorament cap al capitalisme financer; la resposta proposada des del socialisme al Poder no és més que una substitució d'aquest capitalisme pel d'Estat, fet que planteja, en ambdós casos una subordinació del factor humà en benefici de la producció. L'escenari d'inseguretat que això genera condueix a “la dimissió de l'home”¹³, deixant espai a l'Estat. El que cal és un canvi d'estructura en el procés productiu, per inserir-hi l'obrer d'una forma digne mitjançant un nou associacionisme que el converteixi en un element responsable, com a part directiva del procés productiu; es tracta d'una solució neoliberal, en tant que barra el pas a l'estatalisme. Tot i així, no es donen solucions absolutes i s'admet que el que es pretén es presentar orientacions: ens trobem davant una aprofundida reflexió que no cerca presentar una teoria social tancada¹⁴.

En la mateixa tessitura ens trobem en quant al contingut d'una de les altres sèries aparegudes al “Per Catalunya”, la que s'enceta al número 6, corresponent a l'agost de 1955, amb “Per una política econòmica catalana”. Enmig d'un altre exercici d'anàlisi, en aquest cas dels factors que han conduït a l'economia catalana a la situació d'aleshores, el FNC defineix de forma molt més gràfica la seva orientació i el que mou la seva preocupació per difondre el contingut social del partit al afirmar que “ja no es pot concebre un moviment nacionalista català sense un contingut social”¹⁵. L'objectiu hi és també definit de forma clara; pel Front cal formular una política que permeti “la creació de riquesa suficient perquè augmenti el poder adquisitiu amb caràcter general, i la concessió de la llibertat i l'estímul a la initiativa [sic] individual o col·lectiva en totes les formes positives que pugui adoptar, en grau suficient perquè sigui possible la creació d'aquella riquesa necessària”¹⁶. Tampoc, en aquesta ocasió, es concreten les fórmules més adequades per assolir aquests objectius.

La secció “Tribuna de la Joventut” aparegué per primera vegada en el doble número 4-5 d'abril-juny de 1955, després que fos feta una crida en el número anterior per tal que la joventut catalana “exposés les seves inquietuds i així facilitar-li, en una petita mesura, l'intercanvi d'idees, tan necessari en aquests moments i tan difícil d'acomplir”¹⁷. Les comunicacions són rebudes, segons aquestes mateixes pàgines, de l'interior i l'exili, i es feia una crida a la lectura de la publicació i a la participació en aquesta per tal que l'ideal nacionalista fos difós entre el jovent del país¹⁸. La majoria d'aquests articles giraran, precisament, a l'entorn del fet nacional; reflexions que aborden possibles solucions a la qüestió catalana, per la qual s'apunta la confederació amb els altres pobles ibèrics com a possible sortida per a les aspiracions nacionals, a més de considerar-la un factor bàsic a tenir en compte per a endegar una modernització de l'estat espanyol i d'apuntar la vinculació de l'obrerisme a aquesta per tal que les reivindicacions nacionalistes i obreristes siguin assolides amb garantia d'èxit¹⁹.

Però aquest espai obert a la veu de les joves generacions nacionalistes també dedicà tinta a qüestions relacionades amb la naturalesa dictatorial del règim o a problemàtiques més estrictament estudiantils²⁰.

Els articles de “Tribuna de la Joventut”, lògicament, tampoc anaven signats, però en ocasions hi havia inclosa una petita nota introductòria que situava l'autor de l'article²¹.

Finalment, el “Per Catalunya” també es va fer ressò de les activitats desenvolupades a nivell diplomàtic internacional pel Consell Nacional Català, com ara l'apel·lació, ja citada anteriorment, presentada en la VIII Assemblea de la UNESCO a l'Uruguai el 1954, la qual és reprodueix íntegrament en les pàgines del butlletí; del document, de l'1 de juny de 1955, dirigit a l'Institut Internacional de Premsa, a l'Associació Interamericana de Premsa i a les Associacions Nacionals de Premsa d'Amèrica i d'Europa, per denunciar la manca de llibertat de premsa arran de l'assalt a una impremta de la CNT a Barcelona i presentat conjuntament amb els cenetistes i la UGT; o de la salutació del CNC adreçada a l'assemblea extraordinària de les Nacions Unides, celebrada amb motiu de la commemoració del desè aniversari de la fundació de l'ONU, que fou traduïda als quatre idiomes oficials d'aquest organisme i la qual és reproduïda també íntegrament pel portaveu frontista. L'última referència a aquest organisme fou la que donava a conèixer el procés d'organització d'una Segona Conferència Nacional Catalana, convocada pel Consell Executiu del CNC, que s'havia de celebrar a Santiago de Cuba a finals de 1956²², i que finalment no fou organitzada, com ja hem vist. Després, i en vista de la naturalesa de les relacions mantingudes entre CNC i FNC al llarg de 1955 i 1956, semblava difícil que en pogués tornar a aparèixer cap més nota informativa.

En definitiva, doncs, aquest butlletí significà per a l'organització separatista una eina importantíssima per a la seva supervivència. El “Per Catalunya” no només donava alguna notícia de l'actualitat real i expressava una opinió independent, sinó que, sobretot donava notícia de l'existència de l'organització que l'editava, el Front Nacional de Catalunya. En aquest sentit, es pot afirmar que, al llarg dels cinc anys en què va circular, aquesta publicació va complir una de les funcions més bàsiques per a les que s'havia creat: havia certificat l'existència del FNC, fet que li va permetre a l'organització captar la nova generació de militants. A més, des de les seves pàgines el Front, tradicionalment d'escadussera producció ideològica, va poder plasmar uns arguments que constituïren els eixos sobre el qual es formularia el seu ideari plasmat en l'important Consell Nacional d'abril de 1960 en aquell edifici en construcció del barri de la Sagrera de Barcelona. A través, sobretot, d'aquestes sèries d'articles que ja han estat analitzades, ens arriba una idea prou clara de l'orientació que anà prenent el Front; una organització nacionalista que es veu en la necessitat de prendre posició en matèria social (economia, processos de producció, immigració) per tal de no quedar arraconada en la marginalitat política. Més enllà del propi contingut d'aquests articles, en l'òrbita d'una socialdemocràcia clarament antiestatista i allunyada del marxisme (uns paràmetres definits a mitjans de la dècada dels seixanta com a socialisme autogestionari²³), la seva importància radica en la seva pròpia existència. Aquesta presa de posició és ja de per si important i allunya definitivament el FNC del nacionalisme apolític i romàntic en què es basaven algun dels seus grups fundadors, especialment el sector provinent de Nosaltres Sols!; i és sobretot important en la mesura que vincula el fet nacional a la qüestió social, indestriables una de l'altra, i que paradoxalment és present en la línia escindida del Front: el PSAN i tots els diversos projectes proposats per l'esquerra independentista fins avui dia mateix.

La desaparició del “Per Catalunya”, com ja s'havia anunciat, respon al canvi d'estratègia adoptat a partir de 1960. Aquest final i inici de trajecte que suposava aquesta data repercutí en la tàctica propagandística del Front: a partir d'aleshores, el portaveu hauria de ser elaborat a l'interior, on la força militant havia crescut notablement i ja hi havia les condicions adequades per a l'elaboració d'un butlletí. Això, a més, havia de significar una major immediatesa a l'hora d'arribar a la població, ja que disminuïen notablement les dificultats en les tasques de distribució.

1 Fermí RUBIRALTA I CASAS, Joan Cornudella i Barberà..., op. cit., pàg. 205.

2 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 15, segona època. París, abril de 1959.

3 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 13, segona època. París, abril de 1958, pàg. 1.

4 Ibídem, pàg. 4.

5 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Números 4-5, 6, 7, 8, 10, 12 i 14, segona època. París, abril-juny de 1955, agost de 1955, abril de 1956, juny de 1956, gener de 1957, maig de 1957 i febrer de 1959, respectivament.

6 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 10, segona època. París, gener de 1957, pàg. 1

7 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 11, segona època. París, març de 1957, pàg. 1.

8 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 2, segona època. París, desembre de 1954.

9 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Números 7, 8, 10 i 16, segona època. París, abril de 1956, juny de 1956, gener de 1957 i octubre de 1959, respectivament.

10 Fermí RUBIRALTA I CASAS, Joan Cornudella i Barberà..., op. cit., pàg. 208-209. Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 2, segona època. París, desembre de 1954, pàg. 3-6.

11 Fermí RUBIRALTA I CASAS, Joan Cornudella i Barberà..., op. cit., pàg. 210-211. L'autor els atribueix ambdós articles a Joan Cornudella i Barberà.

12 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 10, segona època. París, gener de 1957, pàg. 2-3; número 13, abril 1958, pàg. 2-3.

13 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 2, segona època. París, desembre de 1954, pàg. 4.

14 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Números 2, 4-5, 7, 9, 12 i 14, segona època. París, desembre de 1954, abril-juny de 1955, abril de 1956, agost de 1956, maig de 1957 i febrer de 1959, respectivament.

15 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 6, segona època. París, agost de 1955, pàg. 2.

16 Ibídem, pàg. 2.

17 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 4-5, segona època. París, abril-juny de 1955, pàg. 6.

18 Ibídem, pàg. 6.

19 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Números 4-5, 8, 11 i 16, segona època. París, abril-juny de 1955, juny de 1956, març de 1957 i octubre de 1959, respectivament.

20 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Números 6, 9 i 15, segona època. París, agost de 1955, agost de 1956 i abril de 1959, respectivament.

21 En el primer dels articles d'aquesta secció se'ns situava l'autor com a “un jove de Barcelona” i, en una altra ocasió, com a un dels participants en el fets d'abril de 1956, la qual cosa el va perjudicar, sense especificar ni de quina manera ni en quina mesura. Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Números 4-5 i 8, segona època. París, abril-juny de 1955 i juny de 1956, respectivament.

22 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 2, segona època. París, desembre de 1954, pàg. 2 i 7; número 4-5, abril-juny de 1955, pàg. 7; i número 7, abril de 1956, pàg. 7. Daniel DÍAZ I ESCULIES, El catalanisme polític..., op. cit., pàg. 223-224.

23 Fermí RUBIRALTA I CASAS, Una història de l'independentisme..., op. cit., pàg. 136-139; Joan Cornudella i Barberà..., op. cit., pàg. 237-239.

Font bibliogràfica: "De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta".