dimecres, 12 de setembre de 2012

Què, qui, com. Després de l'Onze.

Probablement no és necessari abocar una altra opinió sobre el tema i prou que me'n vaig abstenir en els dies previs a l'Onze de forma més o menys escrupulosa en tot el magma 2.0. De fet, no sé si algú n'ha fet el recompte, però no sé si cap manifestació ha estat capaç d'aplegar tantes opinions publicades al seu voltant en funció de les derivades EI o ANC, EI i ANC, què fan els polítics, actitud de resposta davant els polítics, intents d'apropiació, intents de manipulació, etc., etc.
Vam fer molt de soroll digital els dies previs, però és un soroll que ha estat esborrat en bona part per l'onada gegantina de gent que va anar a Barcelona a cridar per la independència: ja fos sortint d'Urquinaona, ja fos (i sobretot) baixant per Via Laietana i entramat adjacent. En resum: un mínim de 1.056.000 manifestants segons el recompte més acurat, elaborat pel setmanari La Directa, que ja m'aventuro a dir, sense massa por ni prevenció, que representa la manifestació més important de la història dels Països Catalans.
I dic que s'esborra el soroll immediatament anterior perquè l'impacte de la magnitud és tan brutal que ja ha aconseguit centrar l'atenció en la gestió de la demanda del dia històric d'ahir mateix. 
Per això, cal que, quan tothom refredi l'eufòria lògica de l'èxit esclatant d'ahir (i cal fer-ho, però ei! tothom té dret a estar content, només faltaria!) reflexioni, s'assereni i encari la realitat i la feina. Sí, cal plantejar ben de pressa un 'I ara què?' (alguns de més agosarats, com en Pere Cardús, ja havien plantejat, fent política-ficció fins i tot 6 escenaris possibles per l'endemà, és a dir per a partir d'avui mateix), i, al mateix temps fer-ho amb perspectiva i recorregut: on volem arribar i com hi volem arribar.
En primer lloc, cal constatar una cosa, un cop més: la manifestació de l'ANC era per la independència, i la gent hi va anar a clamar (aquest és el clam, impronunciable per al president de la Generalitat de Dalt, Artur Mas) per la independència. No s'hi va demanar el restabliment de l'estatut: ni el que va sortir del Parlament del 2005, ni el que va sortir de les urnes el 2006 i que el Tribunal Constitucional espanyol va masegar després d'una exasperant sentència de gestació paquidèrmica. No. No s'hi va demanar el federalisme: l'espanyolisme amb rostre humà en què creuen quatre romàntics que encara es deuen pensar que queda algun krausista viu a Espanya, tampoc va estar en els milers de goles del vespre setembrista barceloní. I, oco: no s'hi va demanar el pacte fiscal. Us ho juro i encara que sembli increïble: no es va clamar pel pacte fiscal, cosa que referma el patetisme del tacticisme i l'oportunisme del Govern convergent; i cosa que explica el per què Joana Ortega no ha acabat la llicenciatura de psicologia. Mirar-se les coses amb perspectiva hi ajuda: i la premsa internacional, amb perspectiva geogràfica i cultural, ho va entendre a la perfecció.     
Això mateix ens empeny a prefigurar el com, un cop aclarit l'on (la independència) hores d'ara ja hegemònic en el nacionalisme català principatí. És a dir, quina mena de país voldrem? Com ha de ser el país que ens trobem l'endemà? És una qüestió clau, en el benentès que no partim de zero, ni tampoc farem cap i net l'endemà de la independència. Les hipotètiques discussions que s'han de deixar per després, en cas que es produïssin, ni serien en igualtat de condicions, ni és bo que es produïssin, justament 'després'.
Deixarem per més endavant la qüestió de si volem constituir-nos en república independent o en part integrant d'una commonwealth borbònica com plantejava Alfons López Tena? Té tothom al cap la mateixa extensió territorial de la nostra nació? Quin estatus ha de tenir la llengua castellana en un territori català independent (sigui de la mida que sigui)? És igual un procés d'independència liderat per la dreta que liderat per l'esquerra? La resultant seria realment igual d'una manera que de l'altra? Volem ser part de la Unió Europea? Cal reduir la nostra reivindicació a una mera qüestió econòmica com així entén Time?
I una darrera qüestió, certament redundant: creieu que tot això s'ha de resoldre 'l'endemà' o ho hem de tenir decidit abans?
L'independentisme 'neutre', per tant, o bé és trampós o bé és irreflexiu, fet que no té res a veure, en absolut, amb confluències tàctiques de caire 'transversal'. Una cosa són estràtegies d'unitat d'acció amb gent de tots colors i una altra ben diferent no rumiar-hi gens ni mica. Hem de ser seriosos perquè estem fent una cosa molt complexa, que és la construcció d'un país. Ni això és un joc, ni serà fàcil. Tampoc ho farem de pressa: entre d'altres raons perquè, justament, ja venim de molt enrere.