dilluns, 13 d’agost de 2012

Ha sigut ella!

Amb més o menys soroll, o més aviat de puntetes, segons com, el gir de l'estratègia repressiva del govern Mas podria ser ben bé un dels silencis mediàtics del 2012 que podria recollir l'Anuari de Mèdia.cat per al 2013 (i que, de ben segur, tornarà a caldre, per desgràcia).
El discórrer de la legislatura de l'autonomenat 'Govern dels millors' (un epítet, com a mínim, força arriscat abans de començar a oferir resultats) ha anat de bracet amb un increment de les desigualtats, les dificultats de la major part de la població per arribar a final de mes i, esclar, de la combativitat, si bé aquesta hi ha qui pot considerar-la minsa en relació a la gravetat de la situació i de les condicions objectives de pressió econòmica, social i política que vivim en aquest tros de país. Tot plegat no és pas per casualitat: no és pas que el govern de la Generalitat de Dalt s'hagi trobat de cop i volta amb aquest quadre, sinó que ha estat un dels principals agents (juntament amb el govern de Madrid i les institucions de l'avantguarda de l'ordre europeu comunitari actual) que han contribuït a agreujar les dificultats quotidianes de la societat catalana treballadora i popular; en definitiva res de nou, res que s'allunyi de la lògica que es podia esperar d'algú fidel als seus interessos socioeconòmics.
El que probablement és més nou és el canvi imprès en matèria d'ordre públic, des de l'arribada a la conselleria d'Interior de Felip Puig, un home que transmet la sensació de viure en èxtasi per l'exercici d'aquest càrrec (probablement el que més, amb permís de Boi Ruiz), amb la introducció desacomplexada de la delació i amb un ús de la criminalització política i social com no s'havia conegut en aquesta banda de la península des del franquisme o des de l'aznarisme (que més o menys...).
No és qüestió de fer-ne cap recull exhaustiu aquí (capacitat que se m'escapa, d'altra banda), ja hi ha organitzacions qualificades que ho faran, però sí que convé remetre's a alguns exemples per entendre millor la qualitat del segell Puig en la direcció de l'ordre públic catalunyès a dia d'avui.
Puig, a qui molts paretans recordem del seu pas per l'Ajuntament de la nostra vila com a regidor de l'oposició, i a qui alguns recordaran les seva galdosa relació amb l'esfondrament del Carmel i el famós 3% que refregà Maragall als convergents en un ple parlamentari, va entrar de ple dret a l'star system polític catalunyès gràcies al desallotjament dels indignats de la Plaça Catalunya de Barcelona, un fet que quedarà per al record de la memòria col·lectiva del país i que acompanyarà el cos dels Mossos d'Esquadra durant molt de temps (tot i que, ni de bon tros, és l'únic ni el pitjor del nostre cos policial autònom).
Però hi ha alguns episodis, d'aquest 2012 mateix, que encara exemplifiquen millor aquest salt qualitatiu:

1- La web que el departament d'Interior va posar en marxa arran de la darrera vaga general per, oficialment, identificar i delatar autors d'acte vandàlics. Un eina que de seguida va ser replicada pel portaveu de Jutges per la Democràcia que alertava de la vulneració de drets que representava i pel seu probable caràcter insconstitucional; titllada d'"iniciativa inquietant" pel portaveu del Col·legi d'Advocats de Barcelona; i assenyalada com a inquisitiva i mccarthyana per un dels vocals de la Comissió de Drets Humans d'aquest mateix col·legi. L'Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans hi presentà una demanda i n'exigí la clausura immediata, una clausura que arribà... fruit de la caiguda de les visites (!) i no pas per les seves lluminosíssimes ombres legals, segons la pròpia versió d'Interior. La que ha estat coneguda coma "Llista de Puig" ha passat, doncs, com un fugaç (va estar un mes en línia) i inquietant precedent en la dinàmica repressiva del govern conservador de la Comunitat Autònoma Catalana. 
En la mateixa línia de foment de la delació, la Conselleria d'Educació pretén que els pares puguin demanar als centres educatius les dades de les altres famílies per investigar fraus en la preinscripció escolar, una iniciativa que ja ha estat rebutjada per la Federació d'Associacions de Pares i Mares de Catalunya (FAPAC) i qüestionada per personalitats afins al govern com l'exconsellera del ram Carme-Laura Gil.

2- La criminalització de la pobresa va començar amb l'episodi dels afectats pel cobrament del PIRMI (la renda mínima d'inserció) ara fa just un any: s'incidia en el presumpte frau d'alguns dels beneficiaris per endegar la polèmica reforma que va deixar milers de persones sense cobrar, un frau que va resultar ser molt més baix que el que es publicitava i, òbviament, molt més baix, qualitativament i quantitativa, que el de l'empresariat català, que multiplica per sis les retallades del govern de Mas. 
El 2012 segueix aprofundint en aquesta tendència: en el blog Adestemps assenyalaven el "Pogrom de la gent pobra", pel qual FCG insta a delatar els viatgers pobres i que no paguin bitllet mitjançant una aplicació per al mòbil. Al mateix temps, l'acció del SAT, amb participació de l'alcalde de Marinelada, d'expropiació de grans cadenes alimentàries per a abastir menjadors socials ha coincidit amb la iniciativa de dotar de cadenats els contenidors a Girona per tal que la gent no hi furgui. No cal ni dir que l'escàndol ha recaigut sobre Sánchez Gordillo i no sobre l'alcalde gironí, Carles Puigdemont. Prou simptomàtic, tot plegat.

Així doncs, les vies del control social, per tal de garantir l'execució de les polítiques retrògrades que en matèria socioeconòmica duen a terme els governs de l'Europa Occidental, es reformulen i no es basen només en l'increment quantitatiu de la repressió, sinó en un salt qualitatiu (previsible) per tal de desactivar la dissidència més combativa (n'hi ha d'altra?), procurant, a més de fer extensible socialment el control a partir de la implicació de la ciutadania en estratègies de delació per tal de minar la solidaritat de classe i  monitoritzant les iniciatives pal·liatives de les emergències socials (la "Marató per la pobresa" de la Corpo), evitant focalitzar així l'arrel del problema per, lògicament, allunyar la societat de propostes rupturistes i transformadores que entrin a fons en el combat per la justícia social. 
Girar la vista i col·laborar, quan convé. Orwell no ho hauria dissenyat millor.