dijous, 9 d’agost de 2012

Quan el xais es volen fer passar per llops

Trobaríem cada vegada més gent que creu que la independència política de la Comunitat Autònoma de Catalunya sembla cada vegada més a la vora. Hi ha factors molt diversos que ho expliquen, però resumint-ho pel broc gros, diversos factors influeixen en aquesta percepció, en la sensació que, fins i tot, alguns esdeveniments es van precipitant: el triomf de l'anomenat argument econòmic (vegeu l'espolímetre), que ha dut a molta gent al convenciment que una vida lluny de la tutel·la del Madrit polític seria més pròspera (i això pesa molt en temps econòmicament adversos); les sentències i els atacs reiterats i cada vegada més virulents en contra de la llengua i cultura catalanes; la xenòfobia anticatalana que es constata dia sí, dia també a través de la xarxa (i dic "es constata": la catalanofòbia ja es configura, de forma latent, entre els segles XIII-XV); o les successives entregues del CEO, mostrant una predisposició cada vegada més àmplia cap al en un hipotètic referèndum.
Fins i tot, el degoteig constant de "nous independentistes", i de la qualitat d'algun d'ells, contribueixen a fer créixer la sensació que, efectivament, "hi som a tocar".
Tanmateix, algunes de les proclames (i fins i tot alguns elements de l'escenari), semblen no ser una novetat tan espaterrant com ens podríem imaginar d'entrada, especialment les que provenen de la tradició històrica convergent. Vegem-ho.
Aquesta darrera setmana hem sentit com el número 3 de CDC, el diputat Josep Rull, sentenciava "O pacte fiscal o independència". La claredat del titular queda refermat: "o hi ha pacte fiscal, o comença la via cap a l'estat propi".
Bartomeu Robert, el dr. Robert, alcalde de Barcelona en el trànsit del XIX al XX, diputat a Madrid per la Lliga Regionalista (que presidí en el moment de la seva fundació) i líder del moviment del Tancament de Caixes (1899), deia en una entrevista a l'Echo de Paris publicada el 23 de novembre de 1901:
"No esborrem res del programa de Manresa [en relació a les Bases de Manresa de 1892] que, com vostè ja sap, reclama l'autonomia completa i el reconeixement del català com a idioma oficial de Catalunya. Si no ens donen el que demanem, el Govern patirà les conseqüències d'una intransigència que ha estat causa de la pèrdua de Cuba i Filipines"
Mesos enrere, el president de la Generalitat de dalt, Artur Mas, tot reconeixent en una entrevista al Frankfurter Allgemeine que a Catalunya hi ha cada vegada més gent que vol un estat propi, proposava una fórmula confederal com a sortida al conflicte Catalunya-Espanya i ho reblava amb aquest exemple que parla per si sol: 'No es tracta de trencar amb Espanya; es tracta més aviat d'una emancipació', afegint que: 'La canalla, quan es fa gran, no vol trencar amb els pares, però cadascú viu a casa seva'.
En la mateixa entrevista al dr. Robert que citava, aquest assegurava que Catalunya "desitja continuar unida a la mare pàtria, però és autonomista fins al moll de l'os".

Per ara, doncs, els líders de l'amalgama regionalista i nacionalista que representa CDC (més que UDC, on només sobresurt com a independentista [sic] l'alcalde de Vic, que mereix una atenció a banda) no aporten, discursivament, res de nou, i juguen a l'amenaça com feien els seus predecessors fa més de cent anys. En base a aquesta lògica, doncs, la independència és només un trumfo en l'estratègia de negociació/confrontació amb el govern espanyol per tal d'assolir el pacte fiscal. Ara bé, la societat sembla (per sort) haver canviat més del que ho han fet els seus dirigents i sembla francament difícil d'entusiasmar algú amb aquesta proposta. En aquest sentit, la demanda d'avui mateix de Mas per tal que en la Diada de l'11 de setembre d'enguany es faci explícit un presumpte clam del poble català en favor de la proposta de la hisenda pròpia és, com a mínim, patètica; més quan als que som habituals de fa molts anys al carrer per l'Onze, sembla que s'hi pot afegir una riuada comparable a la del 10 de juliol de fa 2 anys.