Com que, com ja és habitual, els articles passen i arriben d'altres textos que els fan fora de les portades digitals on estaven penjats, liquidant aquesta vanitosa ficció d'importància, rellevància i referència per a qui els signa (pobret), hom es procura un racó on més o menys hi mana, que vindria a ser, per exemple, aquest blog. El que em vinc a referir és que aquí teniu penjat el darrer dels articles que a OpinioNacional van tenir la pietat de publicar-me (prèvia intercessió del sr. director de VallèsOriental.com, que ara ja no es diu VallèsOriental.com sinó NacióGranollers.cat, embolica-que-fa-fort) i que va ser molt celebrat a casa, sobretot al quarto de l'ordinador, on només hi entro jo. En definitiva, aquí va la cosa:
El conte de la fam
Fa una pila de dies i setmanes i mesos i anys,
en un país remot, d'aquells tan llunyans que no saps si existeixen, la
fam va estendre els tentacles sobre la seva població, la majoria de la
qual era molt pobre. El quadre era dramàtic: hi havia fam, la urgència
era evident i la tragèdia, no cal dir-ho, de dimensions nacionals. La
manca d'aliments assotava, implacable, els veïns d'una part d'aquell
país. Què s'hi podia fer? Per què havia passat, tot allò?
Tothom es va determinar a actuar d'una manera o altra.
L'emperador, perquè aquell país en tenia, d'emperador, va decidir obrir
els ports a les importacions de gra i va tancar les aixetes de les
exportacions. S'havia d'alimentar com fos els seus súbdits. Sobre el
terreny, es constituïen comitès locals de socors i tothom mirava de
col·laborar-hi en funció dels seus mitjans i recursos: un home cèlebre,
per exemple, un home que era un autor de novel·les, de família
aristocràtica però de conviccions llibertàries, va decidir de recuperar
part dels seus drets d'autor per invertir-los en les tasques d'ajut,
d'assistència als necessitats; als desesperats. La gent patia, i calia
arremangar-se per tal que la gent se'n sortís, no importava ni condició
ni ideologia... O sí?
Ara, per acabar de completar la història hauríeu de fer clic sobre el lema: "el pacte fiscal és en política nacional el que els Amics de les Arts al món de la música" i ja me'n direu el què. Si us ve de gust.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada