dilluns, 26 de desembre de 2011

Accidentalisme independentista


La massiva extensió de l'independentisme sociològic a la Comunitat Autònoma Catalana (CAC) s'ha produït en un lapse de temps prou curt. Tinc la sensació que, traslladades en un gràfic, les dades que proporcionen les enquestes en relació a l'acceptació de què gaudeix la independència política d'aquest tros del país, ens indicarien un creixement exponencial a partir de la darrera aventura intervencionista espanyola (frustrada), això és, el darrer procés de reforma estatutària. No sé si algú s'ha entretingut a elaborar aquest hipotètic estudi de creixement o no, però fóra prou interessant veure'l i adjuntar-hi una interpretació amb la influència de factors endògens (la dinàmica pròpia de la CAC) i exògens (els elements que des de l'estat espanyol, fonamentalment des del Madrid polític, han contribuït a tibar tant la corda que fins s'està esfilagarsant).

Així, amb un enfocament del tot apriorístic (ho admeto d'entrada), m'atreviria a dir que l'esclat actual respon a un brou de cultiu al qual hi han contribuït la retirada de Jordi Pujol i l'entrada d'ERC al Govern de la Generalitat (de dalt) el 2003 (amb la càrrega de normalització política per a l'independentisme que això suposava), la trajectòria de Josep-Lluís Carod-Rovira entre 2003 i 2004 (Perpinyà, boicot als productes catalans, coincidència temporal amb la darrera etapa Aznar al Govern espanyol), la frustració generada després de l'arribada d'un govern amic a Madrid que, paradoxalment, s'ha trobat amb les manifestacions més multitudinàries fetes en clau nacional a Barcelona: les de la PDD i, sobretot, la cèlebre riada humana del 10 de juliol del 2010. Fou aquesta darrera la que semblava certificar un punt de no retorn en les relacions Catalunya-Espanya, fruit de la constatació que la reforma d'Espanya via modificació de les prerrogatives estatutàries era ja un camí eixorc, com es van assegurar de deixar escrit per a la història en una sentència judicial els no menys cèlebres membres del Tribunal Constitucional espanyol. Enmig, tot d'iniciatives reactives recurrents (a les puntuals agressions més visibles que les institucions espanyoles van dispensant al poble català i a la seva miraculosa existència) i alguna de proactiva d'original (sobretot les Consultes sobre la independència, una de les primeres iniciatives més o menys genuïnes que deu haver fet el poble català abans que no la fes el poble basc d'ençà de la mort del dictador espanyol Francisco Franco).

Així, després d'aquesta succinta i esbiaixada perspectiva històrica, tenim al davant un escenari en què l'independentisme, o almenys la qüestió nacional, han anat obrint un forat cada vegada menys negligible en l'agenda política de la CAC. Fruit de la ràpida extensió social de la predisposició de dotar la CAC d'un estat propi ha aflorat un nou independentisme, o, almenys, una nova manera d'entendre'l; un fenomen natural, d'altra banda, quan les files independentistes s'han nodrit tan ràpidament (i massivament) de nous efectius. El sobiranisme ha acabat per germinar tant en pujolistes (regionalistes espanyols amb una ambigua ficció de país) com en els qui mantenien viva la il·lusió federal (allò que he anomenat alguna vegada “espanyolisme amb rostre humà”), passant per gent que no s'adscrivia a una banda ni a l'altra. I, esclar, això ens ha ofert contingents notables d'independentistes utilitaris o pràctics (la motivació econòmica) i fins i tot, d'una militància friqui (sovint vinculada al nacional-barcelonisme), molt voluntarista, però que, de vegades (sinó sempre), ens acosta al ridícul. Tot al costat d'una militància històrica consolidada i també creixent, i, molt majoritàriament, amb un discurs d'esquerres (englobant-hi aquí, si se'm permet, des de la socialdemocràcia més light fins al marxisme de pedra picada).

Aquest estat de la qüestió explica, per exemple, la recerca messiànica, la sensació de ser un poble escollit a l'espera d'un gran líder redemptor de les masses: les experiències fallides de Carretero i Laporta o les esperances dipositades en un entrenador de futbol (sic). També l'aparició del que s'ha anomenat “independentisme exprés” (que havia de conduir a la CAC a la independència a principis de 2011) que lliga amb lemes com “tenim pressa”, nascut arran de la convocatòria de la manifestació esmentada del 10 de juliol de 2010 per part d'Òmnium Cultural.

L'acceptació de l'independentisme com a qüestió pràctica, doncs, sembla dur associat una mena de pragmatisme inherent. Inherent perquè, en el fons, del que es tracta és d'un autonomisme radical, que, òbviament, coincideix amb l'independentisme històric subscrit a determinades variables de la dinàmica principatina. És per això que, en moltes ocasions, no és ja que es renunciï a la nació completa, sinó que no s'és conscient que ens estem amputant ben bé el 70% del cos perquè hi ha qui no en considera les dimensions reals; més greu: no les coneix. Primer tanto per a Espanya i França, doncs.

Vinculat amb això, també ha començat a circular un accidentalisme independentista que sembla lligar amb aquell accidentalisme de què sempre ha fet gala el regionalisme català, des de la Lliga, fins al liberalisme nostrat actual. Potser és símptoma del despertar sobiranista en el liberalisme principatí; potser és justament això. La qüestió és que es discuteix l'oportunitat d'una CAC independent i monàrquica: dels beneficis que això suposaria en el concert de les nacions, via avantatges diplomàtics que la representació internacional borbònica ens reportaria.

És el “Monarquia? República? Catalunya!” de Cambó adaptat als nous vents del catalanisme; així d'explícit és, de fet, Alfons López Tena, defensor d'explorar aquesta via, i recentment així s'ha pronunciat també Xavier Roig qui en el seu dia ja va brandar allò de “Països Catalans? No, gràcies”.

Així doncs, pragmatisme, en el nostre cas, és sinònim d'introduir un argumentari utilitarista en el discurs independentista, fet que pot reportar-hi beneficis: és la qüestió del dèficit fiscal, que s'hauria de matisar i molt. Però, alerta perquè també hi amaguem renúncies que en cap cas són menors: acceptar determinats relats ens indicarà l'acceptació implícita de correlacions de forces que primaran models de societat i d'estat per damunt d'altres; que donaran per perdudes batalles (la del nom de la llengua està perduda, per exemple, al País Valencià) com la de la territorialitat; i que ens intenten fer assumibles dèficits democràtics com l'acceptació d'una monarquia (i quina una en particular!).

2 comentaris:

Benet ha dit...

1. L'augment de l'independentisme és una realitat estadística molt relativa. A principis dels 90 l'ICPS (que té un dels pocs sondejos que fa temps que pregunta per aquestes coses) detectava un 23% d'independentistes (com a opció preferent). Ara n'hi ha un 26%. Si hi ha més gent que diu que votaria Sí a un hipotètic referèndum és per "oportunisme". Ras i curt, perquè les "classes dirigents" col·loquen l'amenaça a l'agenda mediàtica suggerint que si no se'ls milloren les condicions de pertenença a l'estat espanyol es veuran obligats a acceptar que estarien millor amb un estat propi. Però és que és així com han anat la major part de secessions conegudes, no?

2. No hi ha independència possible sense suports polítics, i no hi ha suports polítics sense un cert grau d'utilitat/beneficis. Qualsevol disputa política fa un cert tuf d'utilitarisme, però és que la política serveix justament per dirimir les disputes d'interessos entre grups de manera molt utilitarista: l'interès de la majoria. El problema que hi veig és que quan parlem d'independència no sempre queda clar qui s'enfronta a qui i per quin motiu. Per a mi el tema central són els drets dels catalanoparlants i la independència entenc que és un instrument indispensable per garantir-los a mig termini.

3. La política no només tendeix a l'utilitarisme, també tendeix al possibilisme. Ho dic perquè si afirmo que el tema central són els drets dels catalanoparlants, algú donarà per descomptat que caldria exigir allò que els pot garantir millor (la independència) per a tot el domini lingüìstic (de salses a guardamar i blablabla). Bé, és veritat que hi ha catalanoparlants (connacionals si voleu) a perpinyà i a crevillent, però si el meu problema (els drets lingüístics dels catalonoparlants) es resoldria millor amb la independència és, simplement, perquè es resoldria millor amb un Estat. I com que em sembla que és un problema urgent (jo sí que crec que tenim pressa, de fet crec que tenim tard), penso que la solució més pragmàtica per assolir un estat és la que acabarà imposant-se. O sigui que el més probable és esperar que un dia un territori amb personalitat jurídica reconeguda en un marc legal vigent celebri un referèndum o proclami unilateralment la independència. I no m'acabo d'imaginar que aquest territori pugui ser un altre que el principat. Al capdavall una nació no és ni un territori, ni una història sinó un referèdum diari que deia aquell. O sigui que encara que això pugui ser "escapçar" la nació, crec que seria una millora per la situació del català no només al principat, si no a tot el domini lingüístic.

O sigui que no, no renuncio a res i puc jugar a tots els irredemptismes del món. Però encara que jugui a la pàtria completa i les meves aspiracions siguin màximes, mai no jugaré al tot o res. Bàsicament perquè tinc força clar que sense renúncies i gradualismes el resultat serà res.

Roger ha dit...

Quant al punt 1, potser sí que cal discernir entre independentistes "de sempre" i els qui, simplement, serien favorables a l'estat propi si se'ls presentés, posem per cas, un referèndum. Compten igual, i jo (potser m'havia d'haver explicat més) em referia més a un estat d'opinió general que està propiciant la maduració de les condicions. És evident que el paper de la dirigència de la CAC influeix a la precipitació i que determinats sectors (diguem-ho bruscament) ja no veuen Espanya com un negoci; o pitjor: la veuen com un mal negoci. Tampoc tinc tan clar que l'amenaça sigui real; si no és així, potser se'ls en va de les mans.

Que la independència és essencial per tal de garantir els drets dels catalanoparlans és evident. Ja ho vaig dir defensar en aquell post, si se'm permet l'autocita, "Independència és supervivència": amb estat propi no sabem si ens n'acabarem sortint, però sense, és ben segur que no.

Finalment, crec que allò que s'ha anomenat la "teoria dels ritmes", el gradualisme que tu defenses, no crec que necessàriament sigui una renúncia absoluta, total. Ni crec, per tant, que estigui renyit amb un horitzó nacional/territorial complet. Creure que la independència s'assolirà amb els PP.CC sencers, de cop, és il·lús: la CatNord no se situarà al nivell de consciència/militància/etc. que la CAC si no és amb un estímul extern com, justament... una CAC convertida en estat. Potser és inconsistent, però jo no veig que el possibilisme, un tacticisme amb perspectiva impliqui necessàriament una renúncia irreversible; jo sobre el que alerto és sobre els qui ni tan sols tenen el mapa sencer al magí. Interioritzar el territori, el domini lingüístico-cultural és essencial abans de caminar en un sentit o un altre