Independència és supervivència

He sentit diverses vegades, de boca de reputats lingüistes fins i tot, que la independència política dels Països Catalans no garanteix pas que la llengua catalana sobrevisqui, o que quedi automàticament salvada. És cert, i jo també crec que la independència no és en si mateixa la solució de res, sinó la clau que ens permetrà solucionar molts dels nostres problemes, és la caixa d'eines per a construir, per a reconstruir-nos en i amb llibertat; en l'aspecte lingüístico-cultural és on es veu més clar. Però justament, com deia en Joan Solà, amb la independència política no sabem què passarà: dependrà de nosaltres. En canvi, sí que tenim ben clar què ens pot passar sí ens quedem engabiats a Espanya i França: desapareixerem com a poble, com a nació, desapareixerem, fonamentalment com a cultura. És un destí inexorable, un camí traçat pels nostres amos, pels amos de la gàbia, que fa segles que ens collen, que ens trepitgen, que ens escupen. Torno a preguntar: fins quan? Què més ens cal?

Avui ha estat la sentència indecent, prepotent, que ens refrega la relació de jerarquia metròpoli-colònia per la cara. Amb l'excusa de quatre inadaptats que volen fer valer els seus drets de colons i amb l'empara de la sentència del TC es torpedina un model educatiu, que és un model de convivència: furguem en la ferida! Fem retrocedir més encara l'ús social del català, dinamitem els minsos avenços aconseguits després de la mort del dictador, restringim els èxits de dècades de patiment, humiliacions, vexacions i agressions físiques i verbals que no han acabat mai de desaparèixer!
Suposo que una sentència com aquesta, que dibuixa gradacions en els drets segons el territori d'on provinguis, que no fa més que refermar que hi ha ciutadans de primera i de segona, farà feliç al flamant Nobel de Literatura, el reconegut (i) imbècil Mario Vargas Llosa que potser podrà retrobar la Barcelona que tant enyora: la franquista.

Davant la sentència: insubmissió! Per la supervivència: independència!

Les ideologies són ben vives

Publicat a AraVallès el 17 de desembre de 2010

Sovint fa certa gràcia analitzar els contextos i la resposta del personal que hi va associada. Amb la caiguda del mur de Berlín i l'enfonsament dels règims de l'autoanomenat socialisme real i amb la feina de fons feta des de feia una dècada al món anglosaxó (Tatcher i Reagan al capdavant) desapareixia un important mirall sobre el que se sustentava l'estat del benestar i la garantia d'uns certs drets socials. Desaparegut i desacreditat un model, valents uns i acollonits els altres, l'imperi del mercat s'escampa arreu sense traves i ens comencen a fer creure que les ideologies havien mort. I així segueixen, Fukuyama en mà (encara que ni ell ho defensa), proclamant la bona nova neoliberal, fins i tot ara, quan al sistema se li han obert unes quantes vies d'aigua.
I per a què s'ha aprofitat tot això? Doncs per furgar en una involució en l'estat del benestar que ha passat per la mercantilització de serveis i la precarització de drets que veiem arribar al paroxisme en els nostres dies. Pretesos governs d'esquerres, a la comunitat autònoma catalana i a l'estat espanyol, han abanderat la regressió més bèstia en matèria laboral que hi ha hagut mai amb una reforma que abarateix i fa més fàcil l'acomiadament, que anul·larà convenis, que elimina prestacions per desocupació als qui més pelut ho tenen, amb rebaixes de sous a treballadors públics, si és que no se'ls envia l'exèrcit directament. I arribem a aquesta situació amb unes classes populars ensenyant la llengua a mitjans de mes, després del foment de l'endeutament perpetrat per bancs i caixes en època de bonança. Aquestes entitats, les financeres, són les que ara exerceixen una extorsió més obscena sota la població: després d'haver-se fet d'or amb el boom immobiliari, es decideixen a no deixar escapar ni un cèntim amb l'onada de problemes que s'anunciaven a l'horitzó per a les economies familiars, que no mouen fortunes, però sí la seguretat dels seus membres, ja que, com sabran, qui ja no és capaç de continuar pagant la lletra cada mes, no només perd el seu habitatge (que passa a titularitat del banc), sinó que ha de seguir pagant el deute. I el banc, què en fa, de l'immoble? Doncs el porta a subhasta i, com que la majoria de vegades ningú se'l queda, se'l torna a fer seu a la meitat del preu de sortida. Després, esclar, el tornarà a vendre, si pot, al preu inicial. I més a la pila.
Aquesta és una de les conseqüències més dramàtiques de la mercantilització del dret a l'habitatge reconegut en la sacrosanta, quan convé, Constitución Española; la més greu de totes és la violència, contra un mateix i contra els altres: ja n'hi ha i més que n'hi haurà amb gairebé un 20% de la població del Principat abocada a la pobresa.
Per això creure que no hi ha ideologia al darrera de les polítiques econòmiques i socials que regeixen els nostres destins quotidians és fal·laç i pervers, i, el que és pitjor, és que la gent s'ho creu i ho repeteix: ja no és que se'ns pixin a sobre i ens diguin que plou: és que ens ho creiem. O és que fer jubilar a la gent als 67 anys, rebaixar les pensions a partir de modificar el càlcul de la vida laboral o fer pagar dues vegades pels serveis sanitaris, no són polítiques ni de dretes ni d'esquerres?
El més urgent és sacsejar les consciències, Només així es podrà començar a avançar i arribarà l'organització i la defensa amb garanties. Si no és així ens haurem d'acabar esforçant per reconquerir espais que s'havien guanyat dècades enrere. I no ens ho podem permetre.

[La imatge és de la manifestació d'ahir diumenge a Granollers, "Pel repartiment de la riquesa i el treball"]

I qui dia passa, any empeny?

Ningú més s'esgarrifa amb el què ha passat a l'estat espanyol els darrers dies?

És evident que això que dic no és del tot cert: hi ha, per exemple, l'editorial precisa d'en Vicent Partal del proppassat dia 4, les paraules d'en Jordi Martí en el seu blog o aquest i aquest altre apunt demolidors a la bitàcola d'en Xavier Díaz. Però, els opinòlegs oficials, els mitjans de masses i les seves línies editorials caminen marcant el pas, com aquells que van anar a controlar els aeroports ara fa quatre dies.

No crec que descobreixi res en absolut, però de vegades val la pena en insistir en algunes coses que la gent tendeix a oblidar.

Deixant de banda detalls (dels quals tothom parla, però ni es coneixen!) com ara quines són les reivindicacions dels controladors aeris i que el col·lectiu en qüestió ens pugui ser més o menys simpàtic; deixant de banda que les molèsties provocades han estat moltes, quantitativament i qualitativa; deixant de banda tot això: hi ha hagut algun mitjà de màxima difusió, públic o privat, que hagi posat més èmfasi en la resposta del govern espanyol que en l'afectació dels usuaris? És més, hi ha hagut algun mitjà de màxima difusió, públic o privat, que hagi posat el crit al cel per aquesta mateixa resposta del govern de Madrid? És a dir: necessitem més proves de que els mitjans de màxima difusió, públics o privats, responen a dictats de corporacions econòmiques i despatxos polítics (al seu torn també entregats al poder econòmic i per tant lacais de l'statu quo socieconòmic occidental) i que el que fan és passar-se per l'arc del triomf el rigor, la veracitat i el contrast de la informació en benefici de preparar el terreny i posar vaselina a la gent per entomar decisions gravíssimes preses pel poder polític per acontentar les línies que traça el poder econòmic?
És el mateix esquema d'esgrogueïment que s'ha seguit en d'altres ocasions, exactament el mateix guió. Si voleu hi ha gradacions relacionades amb l'impacte de les vagues en funció de quin és el col·lectiu que les fa, d'acord, però se segueix la mateixa pauta ara que quan un col·lectiu de treballadors va saltar a la pista del Prat o quan els conductors d'autobús de TMB van dur a terme les seves accions per reclamar els dos dies de descans setmanal: els ciutadans, convertits per l'art d'erosionar consciències capitalista en consumidors i usuaris, emprenyats i importunats en la seva rutina diària per culpa d'uns malandandos privilegiats, que, com a nens malcriats que han estat sempre, fan patir la seva rebequeria als pobres usuaris que no en tenen cap culpa. I vinga, traiem el pot de titanlux de l'armari i a pintar de groc amb brotxa: casos i casos de gent que s'ha hagut de fotre (i jo que els planyo sincerament) i expliqueu-nos pel Facebook i pel Twitter i pel pati de l'escala que putes que les heu passat, mentre anem colgant de terra l'origen de tot plegat, les raons que condueixen un col·lectiu a actuar de la manera que ho fa, i així ens anem oblidant que un dia ens pot passar a nosaltres i, de pas, esquerdem tot bri d'empatia que pugui sorgir amb el col·lectiu en lluita.
És prou simptomàtic que en la darrera vaga general un dels arguments que més tinta i saliva va fer córrer és el dret de la gent a treballar quan hi ha vaga i les afectacions dels perversos piquets. Però, i les raons que ens han dut a la vaga? I la gent que està a l'atur, que no en té de dret a treballar, o què? I les coaccions d'empresaris que no van deixar fer vaga als seus treballadors?
Però és que cada vegada més quan ens assenyalen la lluna amb el dit nosaltres mirem el dit com imbècils, o què ens passa? Doncs que, com diu en Quim Monzó, el personal va a toc de corneta.

A més, tal i com comenten els autors dels enllaços que he deixat més amunt, el govern espanyol fa experiments, ni més ni menys. Fa provatures per quan apliqui a fons els dictats en política econòmica que vénen d'Europa i recorda a tothom qui és l'amo del tros (és a dir, ni ells mateixos); per sort les lluites seran aïllades per l'entreguisme de les principals centrals sindicals espanyoles (i catalanes), ben aferrades a la menjadora. Però, malgrat tot, potser és un toc d'atenció als combatius i els díscols: a callar o ho arreglarem manu militari. Per què quina és la línia que marca el límit dels civils a militaritzar, quantes són les professions susceptibles de ser requerides a punta de pistola? Ja hem vist que a d'altres col·lectius altament antipàtics i amb sous desorbitats, i principals contribuïdors al desgavell socioeconòmic actual, no els han fet tastar la disciplina militar, oi?

I apa, la privatització dels aeroports servida per la porta del darrera, els drets laborals suspesos amb total impunitat i l'exèrcit al carrer a l'estat espanyol, una associació d'idees, aquesta darrera, que per si sola ja ens hauria de fer tremolar. Però no, aquí l'únic que ens ha de fer tremolar és el fred de les pistes d'esquí, no caldria sinó!

En Xavier Díaz admet en el seu blog que potser fa demagògia. Molt bé, i jo també; però m'afegeixo a la seva, a la minoritària. I com que estic ben avesat a estar amb minoria, no em ve de nou.

[Foto: Ara.cat]