dissabte, 9 d’octubre del 2010

A casa meva no! (a casa dels altres ja és una altra cosa)


Si bé hi ha hagut una certa unanimitat en celebrar la unitat dels partits polítics lliçanencs en front de la proposta de traçat del Quart Cinturó, també és cert que molts comentaven que això de conjurar-se a misses dites feia una mica de ferum electoral. I és que en alguns casos, l'oposició a l'autovia que vol certificar la mort de la plana del Vallès arriba uns 20 anys tard, per a ser més precisos; alguns no havien mogut mai un dit fins ara.
I, esclar, molts han dit: benvinguda sigui l'aparició de nous opositors esparverats davant la dalla orbital. I sí, ja està bé, bé prou que ens ajuda sumar forces, i lluir muscle pot modificar el curs dels esdeveniments i, sobretot, el del ciment.
Llàstima que, a banda de la tardança, quan ja hi ha trams fets, alguns pobles, alguns consistoris i alguns partits (i les seves clienteles) juguin a l'individualisme més mesquí: per aquí no, bramen; així no, somiquen. Cosa que vol dir: per allà sí i aixà, també. Per això no comparteixo el que diu en Quim Ferriol al seu blog, sobre l'esperit que s'havia de viure, i s'ha viscut, avui en la marxa de rebuig al Quart Cinturó: no crec que es compartís una idea de país, de progrés, ni de territori i no crec, malgrat que no ho vaig veure (feia només uns mesos que voltava per aquest món), que s'assembli massa al que es va viure en el final de la volta en carro als Països Catalans. Ja m'agradaria, ja; però no.
El que hi he vist és individualisme, interessos particulars, insolidaritat, res que anés més enllà del propi nas, en alguns casos. No dic que no passi en d'altres manifestacions i moviments puntuals: sempre ens movem en major nombre si una cosa ens toca més de prop. És natural. Però avui el sector majoritari probablement fos aquest... També és natural: Lliçà d'Amunt, malgrat la inèrcia històrica, és un poble segrestat pel seu propi urbanisme deficient i això, a nivell social, es paga.
I no cal dir que una manifestació d'iniciativa institucional té les seves particularitats, tant d'organització com de parròquia (també imagino que hi haurà coincidència de xifres entre organitzadors i policia municipal).

I, encabat, el crit que més hi he enyorat ha estat el que justament més hem cridat alguns al llarg dels anys: Quart Cinturó, ni aquí ni enlloc!

2 comentaris:

Oriol ha dit...

Es trist, però passa...que deia en Samper.Capellà i rector de l'església de Fàtima i mestre de catecisme a l'institut de Granollers...fins que l'hi va tocar la loteria.Cabró.
La batalla l'hem perdut fa temps.No hem sigut capaços de fer un país equilibrat entre transport public i privat i potser amb el 4º cinturo ja hem fet tard.
No se que te ha veure el capellà amb el 4º cinturo,però a la loteria de la poltrona i al "no ens toca" a alguns els hi ha sortit una xinxeta i ara els hi punxa.
No se si s'entén, però a aquestes hores no dono per mes.

Roger ha dit...

Em penso que sí que s'entén i segurament hi té a veure la loteria de la poltrona.
La batalla del 4t Cinturó s'haurà perdut perquè no hi haurà hagut voluntat de guanyar-la: no pas per part dels qui s'hi han oposat des del primer dia, que han fet el que tocava, sinó per part dels qui tenien instruments més poderosos i han vacil·lat, o han actuat de forma mesquina o, senzillament, ja els anava bé.
Què hi farem...