Martinet i les guerres dels altres dies

Durant aquests dies de desconnexió de la quotidianitat més feixuga m'he permès el luxe de trepitjar diferents racons d'aquest país nostre d'esperit estiregassat i rostre malmès.

Un d'aquests racons, un d'especialment malmès m'atreviria a dir, és la vall pirinenca de la Cerdanya. Com bé sabem la comarca ceretana està trossejada entre dos estats (francès i espanyol) i dues províncies d'un d'ells (les províncies espanyoles de Lleida i Girona), amanit tot plegat amb la cirereta de l'oblit clamorós de Llívia a l'altra banda de la ratlla de França. Ja és curiós que un dels elements gastronòmics més emblemàtics d'aquesta terra sigui precisament el trinxat...

I és justament gràcies a aquesta condició fronterera a la qual ha quedat condemnada la comarca que avui podem passejar entre el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, un bocí de la paranoica línia defensiva que es va construir al llarg dels Pirineus (des d'Hendaia fins a Portbou, coneguda com a línia P o línia Pirineus) als anys quaranta per tal prevenir, per part del règim franquista, una invasió militar aliada provinent de l'Hexàgon.

Bé, avui ens pot semblar paranoica aquesta infraestructura (la Línia Maginot no era paranoica, era imperfecta), però, com s'ha de fer sempre, vist des del seu just context, no ho és tant, ni de bon tros. Justament quan explico, a aquells qui em volen escoltar, la lluita del FNC contra la flamant dictadura que estrenava Espanya i com es va enfocar als anys quaranta (també, esclar, per part d'Estat Català, el POUM, etc.), el que cal entendre és això: la resistència d'aquells anys va fonamentar els seus esforços immensos (hi va haver cost humà, hi va haver sang) en la solució aliada, en la vinculació del règim de Franco a la resta de col·legues feixistes europeus i en la necessària intervenció a l'estat espanyol una vegada s'haguessin liquidat del tot les forces de l'Eix. És prou conegut com els militants del Front, malgrat les penúries econòmiques que passaven, rebutjaren totes les gratificacions ofertes pels serveis aliats pels qui es jugaven el coll en pro d'uns compromisos (intervenció contra Franco, reconeixement del “problema català”) que salta a la vista que no es feren efectius ni pel Deuxième Bureau, ni per l'Intelligence Service, ni per cap oficina diplomàtica, ni per ningú. I de la mateixa manera que els resistents catalanistes, i altres, empenyien en aquesta direcció, els franquistes temien un desallotjament armat provinent de fora i és per això que d'una banda es va procedir a la fortificació i, hàbilment, de l'altra a jugar la carta anticomunista que tant de rendiment havia de donar (fins el 1975 i més enllà, de fet).

Així que, amb previsió, mirant horaris i telèfons abans d'atansar-se a l'espai museïtzat, no com el qui signa, per cert, hom podrà gaudir a l'aire lliure d'aquests vestigis recuperats que mica en mica van esquerdant el mur d'amnèsia que es va construir quan aquell dictador amb veu de canari flauta però amb urpes letals, va treure, per fi, el bitllet per a l'altre barri.

I ja que estem immersos en recomanacions i que el Parc dels Búnquers està vinculat al Memorial Democràtic llegiu els que ens en diu, d'això darrer, en Joan Pérez aquí.