Zweig

Llargament havia esperat el moment d'escometre una obra d'Stefan Zweig, i per fi n'he pogut gaudir d'una de cap a cap. Les meves llacunes bibliogràfiques són prou bastes, no tinc cap mena de mania en admetre-ho, i entre les absències s'hi comptava l'escriptor austríac. Ara ja no.

El món d'ahir, és un llibre de memòries prou personal, però no personalista. M'explicaré. Zweig, a través del propi recorregut vital ens apropa a l'escenari de l'Europa que transita del XIX al XX, el món que s'enfonsa amb la Gran Guerra, l'stand by d'entreguerres i el desastre final que suposa l'arribada de Hitler al poder i l'inici de la II Guerra Mundial. És, per tant un relat que ens allunya de l'autobiografia més clàssica per apropar-nos a una manera d'entendre la vida (des d'una visió cultural cosmopolita) en un temps-espai ben concret (Europa, des de finals del vuit-cents fins a mitjans del nou-cents), tot plegat amb un ritme literari gens feixuc, ans al contrari (cinc-centes pàgines llargues ben fàcils de digerir).

Ara bé, cal tenir presents aquests paràmetres per enfrontar-se a l'òptica d'Zweig. Servidor és un apassionat d'aquesta Europa convulsa, especialment la d'entreguerres, i transitar de la mà de l'autor per l'ambient literari, cultural i intel·lectual de l'època és prou estimulant. Veure desfilar per les pàgines d'aquesta obra a Teodor Herzl, Rilke, Strauss, Freud, amb qui l'autor va tenir-hi tracte i amistat personal, o d'altres com Lenin, Ravel, Bartók, Trotski, H.G.Wells, als quals va conèixer, en un context històric en què se succeeixen dirigents com Wilson, Mussolini, Chamberlain, Hitler, Daladier, Dollfus... i s'esdevenen les caigudes dels imperis, la Revolució Russa, la guerra civil espanyola o l'ascens del feixisme, ens pot ajudar a dibuixar l'alçada del personatge o l'atractiu sociopolític de l'època.

Tot i això, si bé és lloable el pacifisme insubornable d'Zweig (heroic, durant la Gran Guerra) i la seva voluntat de traslladar aquesta idea al continent com una entesa cultural (Europa com a comunitat), no es pot negar un cert elitisme i una ingènua candidesa en alguna de les seves apreciacions. L'ensorrament de la moral burgesa de preguerra, la moral de les elits dirigents d'on prové l'autor austríac (és fill d'una família jueva acomodada), no és evocada amb nostàlgia, però creure que tot aquest món envernissat de seguretat fou corromput només per l'arribada de diferents ideologies alienes a, per exemple, el tarannà austríac, com si les diferents nacionalitats englobades en el vell Imperi austro-hongarès fossin d'allò més felices o el proletariat estigués satisfet de les estructures de dominació, sense aspirar a transformacions d'arrel en els paràmetres de submissió a què estaven sotmesos, només es pot proferir des d'una talaia un pèl despreocupada pel batec real de la societat. Per a dir-ho més clarament, els estiuejants que se n'anaven a banyar-se i fer bronzo a la costa belga o al mar del Nord, no eren representatius de la majoria de la parròquia europea de l'època.

Malgrat tot, Zweig serà recordat, amb justícia, per la seva tasca de reivindicació d'entesa entre els pobles i de combat intel·lectual compromès amb aquesta causa. No en va, es va refugiar a Suïssa durant la Gran Guerra i els nacionalsocialistes el van situar ràpidament en el seu punt de mira, agreujat tot plegat pel seu origen jueu. Stefan Zweig es va suïcidar el 1942 a Brasil convençut de la victòria de les forces de l'Eix en la guerra.

El món d'ahir és doncs el testimoni d'un europeu que va creure en una unió cultural del continent fins la fi dels seus dies i que va predicar amb l'exemple mentre l'odi no es va instal·lar del tot en la cancelleria del Reich i va esmicolar les expectatives benintencionades (i un pèl quimèriques) d'aquest gran talent de les lletres germàniques.